L’equador del mandat arriba en un moment particular a l’Ajuntament de Barcelona. Amb la vacunació a tot gas, la recuperació econòmica marca l’agenda dels dos anys que queden fins les eleccions locals de 2023. Queda enrere una primera meitat marcada per la pandèmia i les turbulències de la política catalana i espanyola, que han torpedinat els plans dels 7 partits i han erosionat el mapa d’aliances.
Oficialment Barcelona la governa un bipartit en minoria, però a la pràctica el plenari està conformat per 3 minories: l’executiu de comuns i socialistes, l’oposició independentista i l’oposició unionista. Ada Colau i Jaume Collboni han optat molt més sovint per aliances amb el sobiranisme, amb ERC com a facilitadora. En canvi, el constitucionalisme ha quedat relegat a enteses puntuals amb el PSC, bàsicament quan aquest ha volgut desmarcar-se dels socis.
No obstant, dos anys després aquest mapa ha envellit notablement: a les 3 minories els han aparegut esquerdes greus. El bipartit discrepa públicament sobre temes clau i fins i tot es contraprograma. La sintonia entre ERC i JxCat és escassíssima i ja no s’amaga. I a les files de Cs, PP i BpC les animadversions personals s’han convertit en veritables murs. Aquest dimecres que es compleixen 2 anys de les eleccions del 26M, analitzem les fractures internes dels 3 blocs i les seves perspectives de futur.
Una parella de ball que es trepitja
El govern de Bcomú i PSC no ha ocultat en cap moment que té posicions diverses en temes com els presos polítics o el turisme, però la discrepància procurava expressar-se amb la major suavitat possible. Els darrers mesos, en canvi, comuns i socialistes confronten ideari amb molta menys discreció. L’aeroport del Prat n’és l’exemple més clar. Fa un any i mig ja van aflorar les posicions oposades dels dos partits sobre ampliar la infraestructura a costa d’impacte ambiental, però els dos socis van acabar pactant un relat compartit que advocava per un creixement sostenible a mig termini. Aquest 2021 el PSC ha pitjat l’accelerador i pressiona descaradament als comuns i a la Generalitat a través d’un ultimàtum d’AENA, que presideix l’exdiputat socialista Maurici Lucena.
A les comissions municipals d’aquest maig, els dos socis han defensat fulls de ruta antagònics: mentre la tinenta d’alcaldia Laia Bonet recalcava que el tren “no pot substituir” els vols de curt radi, la tinenta Janet Sanz replicava que “és antic fer escollir entre economia i ecologia”. L’ocasió de dissentir els l’havia servida en safata Manuel Valls, amb una oportunista moció. BComú i PSC no només van votar diferent, sinó que van optar per aliances inverses: el PSC havia pactat prèviament el text amb Valls i va comptar amb el suport de la resta d’unionistes; mentre que els comuns van aconseguir tombar la proposició amb el vot en contra d’ERC i l’abstenció de JxCat.
Per la seva banda, BComú també ha anat apujant el to amb els socis. Manté les formes amb els socialistes municipals –per exemple fent equilibris de llenguatge sobre els creuers o accedint a reunir-se amb el gran empresariat– però dispara amb bala contra l’executiu de Pedro Sánchez. L’alcaldessa ha passat de defensar “el govern més progressista de la història” a admetre que el PSOE ignora compromisos amb Podemos i amb ella mateixa, com la regulació del lloguer, la condemna a Hásel o la reforma del delicte de sedició. “President, compleixi ja amb la seva paraula”, li va etzibar al febrer.
Malgrat l’atenció mediàtica que s’emporten les declaracions creuades, però, hi ha símptomes de desunió més profunds i subtils. Aquesta primavera Colau i Collboni s’han contraprogramat amb rodes de premsa importants i simultànies: en comptes de fer junts dos grans anuncis, n’han patrimonialitzat un cadascun a la mateixa hora. Dos casos palmaris: presentació simultània del festival Grec i dels nous llums de Nadal i actes oficials per separat sobre l’ampliació d’una escola i el nou pla de turisme post-pandèmia. És més, fonts coneixedores revelen trepitjades també en l’acció de govern, per exemple impedint comunicar un acord amb Amazon als aparcaments municipals o reconvertir la comissaria de la Rambla en una escola bressol.
Si bé tot govern de coalició sol repartir-se els rèdits i decisions per àrees, a fi de mantenir la pau, aquests vetos i rivalitats delaten un creixent interès dels dos socis per treballar-se en benefici propi sectors llaminers electoralment, com el món cultural o el petit comerç. I és que, sense confirmació oficial, tant Colau com Collboni es perfilen com a alcaldables de nou a les properes eleccions. La líder dels comuns ja va deixar caure que podria aspirar a la revàlida i, segons ha sabut el TOT Barcelona, la militància ja li ha expressat el seu suport.
Collboni els darrers tres mesos ha hagut de batallar amb rumors interessats sobre un nou destí per a Salvador Illa, sorgits de corrents del partit que mai l’han sentit com el seu candidat. Tot i així, després de quedar-se sense la presidència catalana i amb la dreta espanyola molt crescuda a Madrid, el PSC difícilment pot deixar escapar un cap de cartell a qui se li posa més cara d’alcalde cada dia que passa, a base de fotos amb patronals i sindicats i visites a mercats de barri, congressos i ministeris.
Divisió independentista
I si al govern se li oblida sovint dissimular les desavinences, a ERC i JxCat poc els ha faltat per trencar peres. Les filtracions dins del Procicat, estratègies contraposades a Madrid i divergència en fiscalitat han laminat la relació entre els dos partits independentistes. Van començar el mandat anant a una, amb pactes a quatre bandes pel recàrrec a la taxa turística o el primer pressupost, però mica en mica els acords amb Colau i Collboni els ha acabat firmant només ERC. L’esquerda s’ha anat fent cada cop més fonda i ha esclatat aquesta primavera.
El ple de març va visibilitzar el xoc entre ERC i JxCat sobre com alliberar els presos polítics. Mentre els republicans obrien la porta la via dels indults personals que proposen els comuns, JxCat defensava cenyir-se a una amnistia transversal. Les negociacions per formar Govern també han passat factura, comptant que a més hi participaven Elsa Artadi i Ernest Maragall, que compaginen la faceta de regidors amb la de diputats. No és cap secret que tant Artadi com el regidor Miquel Puig (ERC) eren els principals favorits per gestionar els fons europeus, una de les carteres que més fricció generava en les negociacions al Parlament.
Per als republicans, l’equador és un punt d’inflexió. Se senten menystinguts pel govern municipal després de nombrosos cops de mà –públics i en privat– i volen capitalitzar els seus 10 regidors per visibilitzar-se com “l’alternativa” d’esquerres. Maragall té previst apujar el llistó d’exigència en les negociacions i rendibilitzar les pròpies propostes presentant-les primer amb agents socials. La posada en escena del nou rumb serà una conferència de gran format. No està dat i beneït que Maragall torni a ser candidat, però ganes no li’n falten. De moment el partit no li posa traves, així que encapçalarà la segona etapa com a alcaldable de facto.
A les files de JxCat també hi ha hagut incertesa sobre el lideratge del grup. Artadi estava cridada a ser la nova vicepresidenta del Govern, però finalment ha decidit quedar-se a l’Ajuntament i ha estalviat al grup municipal un relleu molt i molt difícil. La regidora subratlla el seu compromís pel 2023, que de fet ja havia expressat el 2019 en una entrevista al TOT Barcelona. Però la legislatura no s’augura llarga, vistes les cicatrius del Govern sortint, pel que una convocatòria electoral a Catalunya abans que a Barcelona podria amenaçar de nou la seva continuïtat.
Punyalades constitucionalistes
A l’oposició constitucionalista no hi regna millor ambient. La investidura de Colau va deixar ferides que no han sanat entre Ciutadans i el partit de Manuel Valls (Barcelona pel Canvi). Durant uns mesos van abaixar les armes, però el fitxatge d’Eva Parera com a número 3 de la llista del PP al Parlament ha tornat a irritar els taronges. Sense anar més lluny, el regidor Paco Sierra (Cs) li va dedicar una humiliant esbroncada.
Tampoc resulta gaire atractiu reconstruir ponts quan ja és oficial la manca de futur del grup de Valls. L’ex primer ministre francès ha anunciat que deixarà l’acta de regidor aviat, diversos tècnics de pes del grup s’han buscat noves feines i Parera té un peu al Parlament. És més que dubtós que el partit segueixi existint el 2023, com a mínim com a candidatura independent.
El grup de Luz Guilarte preveu seguir a la seva, a més. Ni punt d’inflexió ni nova estratègia. Fonts de Cs han relatat al TOT Barcelona la seva plena confiança en la línia que han seguit fins ara: oposició fèrria a Ada Colau, reclamar més seguretat i menys impostos i fiscalitzar el govern amb rigor tècnic i constància de formigueta. Avui Guilarte lidera un grup cohesionat i confia retenir la confiança del partit per esdevenir alcaldable d’aquí 2 anys. Fins i tot aspira a aglutinar el vot unionista, malgrat l’hemorràgia electoral de Cs i la irrupció de Vox.
Encara hi ha més mala maror entre els populars, perquè els dos únics regidors del grup no s’entenen gens. Josep Bou compta tornar a presentar-se candidat gràcies a l’aval de la direcció estatal, sobretot de Pablo Casado, enfront el recel que desperta en l’aparell del PP català. Bou sintonitza amb la línia dura d’Isabel Ayuso o Cayetana Álvarez de Toledo, mentre alhora exhibeix una catalanitat requeté i presumeix de freerider. L’altre electe, Òscar Ramírez, és càrrec orgànic del partit i té una forta ascendència entre l’stablishment barceloní. Es critiquen sense embuts i presenten cadascú les seves mocions, tot un panorama.
En definitiva, l’anomenat oasi barceloní no és cap bassa d’oli. Les tres minories del ple han engegat el cronòmetre electoral i es preparen per la contesa de 2023. Una sortida de la crisi més o menys ràpida i la supervivència del Govern català recent pactat determinaran qui ho té millor per guanyar la confiança de la ciutadania d’aquí dos anys.
