Aquest dimarts fa un any de les eleccions municipals de 2019. Uns comicis renyits fins al darrer moment, que va guanyar Ernest Maragall però que van donar la vara d’alcaldessa a Ada Colau gràcies a la jugada mestra de Manuel Valls i el PSC. Ha plogut molt des d’aleshores, i no és cap metàfora. La llarga gestació de la investidura i del pacte de govern, la sentència de l’1-O i la crisi del coronavirus han acaparat l’inici de mandat i han deixat tot just 4 mesos hàbils per a la política municipal barcelonina: setembre, desembre, gener i febrer.
De les urnes al cartipàs
El 26 de maig a la nit un exultant Ernest Maragall celebrava a l’Estació del Nord la victòria inèdita d’ERC a la capital catalana. La compareixença del republicà no va arribar fins passada la mitjanit, perquè a quarts de dotze Ada Colau encara anava per davant en l’escrutini. I el vencedor va pujar a l’escenari i va subratllar que per primer cop Barcelona tindria un alcalde independentista. Aquesta idea ràpidament va circular entre l’stablishment de la ciutat i de l’Estat i els telèfons de Manuel Valls, Jaume Collboni i finalment d’Ada Colau van començar a rebre trucades sense parar.
L’endemà mateix de les eleccions el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, ja va insinuar el pacte i en tres dies l’oferta era ja sobre la taula de l’alcaldessa. Els comuns havien de triar entre dos pactes, que tenien tots dos avantatges i inconvenients. Però un d’ells contenia la vara i l’altre no, amb tot el que això comporta en una institució tan presidencialista com l’Ajuntament de Barcelona.
El 7 de juny les bases de BComú beneïen el pacte amb el PSC i el 15 de juny arribava el ple d’investidura. Colau mostrava la vara sense somriure i de fons Valls l’aplaudia de peu dret, gaudint del protagonisme. L’altre gran protagonista era Quim Forn, que va poder sortir de la presó per recollir l’acta de regidor i va rebre una càlida salutació d’electes, públic i treballadors municipals.
Però la ressaca electoral no s’acabava pas amb la investidura. Ciutadans va trencar amb Manuel Valls dos dies després i Celestino Corbacho també el va plantar l’endemà. L’ex primer ministre francès perdia la clau de la majoria i el nou bipartit BComú i PSC havia de buscar nous aliats. Un cop pactat el repartiment de poder, que es va negociar durant tres setmanes, Ada Colau i Jaume Collboni havien d’aconseguir aprovar l’acord de govern al ple del cartipàs del 16 de juliol. Fins minuts abans no hi va haver majoria garantida, perquè govern i oposició xocaven pels assessors i presidències de districte i de les comissions que tocaven a cada grup municipal. El colofó a un juliol mogut va ser la reunió entre el president de la Generalitat, Quim Torra, i l’alcaldessa Colau. Van xocar per la ‘desinversió’ del Govern a la capital però es van conjurar per dotar les dues institucions de pressupostos pel 2020.
La calor de l’estiu
Encarrilat l’organigrama bàsic, va arribar el pic de l’estiu. La inseguretat era el gran tema, arran d’un augment dels furts i els robatoris violents al carrer que sublevava els veïns afectats. No era, a més, el tema en què els dos socis de govern estiguessin més d’acord justament. El tinent d’alcaldia Albert Batlle feia declaracions per lliure, per exemple assumint que Barcelona vivia una “crisi d’inseguretat”, i l’alcaldessa el desautoritzava tot seguit. Les enganxades entre Ada Colau i el conseller d’Interior, Miquel Buch, escalaven al mateix ritme que l’estadística de delictes.
I van venir les vacances. La líder dels comuns va desaparèixer un parell de setmanes, entre rumors d’esgotament personal i dificultats familiars. Es va perdre el ple d’agost i l’obertura de les festes de Gràcia, el que va regalar un inesperat protagonisme a Collboni i als regidors del PSC. Encara quedaven nomenaments per fer –n’hi hauria fins al setembre– i la inseguretat no remetia. El 22 d’agost Colau reapareixia amb un vídeo on denunciava la “campanya d’alarmisme” sobre la petita delinqüència, però dos dies després es perdia la Mercè per assistir a una cimera pel clima.
Quan per fi començava el mandat…
De finals de setembre fins al 14 d’octubre arribava per fi l’arrancada real del mandat. L’inici del curs polític va posar les piles a govern i oposició: un pacte a quatre bandes (BComú, PSC, ERC i JxCat) feia prosperar el recàrrec a la taxa turística promès en campanya. Visiblement recuperada, l’alcaldessa recuperava la iniciativa política obrint un intens debat públic sobre la supressió dels vols de curta distància en favor del tren. El PSC també va moure fitxes i per exemple va fulminar al conseller delegat de TMB, Enric Cañas, que era proper als comuns, i el va substituir pel basc Gerardo Lertxundi.
…arriba el tsunami de la sentència
No per anunciada va ser menys dramàtica l’arribada de la Sentència de l’1-O el matí de dilluns 14 d’octubre. Engegava més de dues setmanes de protestes non-stop, amb càrregues policials, pilotes de goma i gasos lacrimògens, amb barricades de foc i llançament de llambordes, amb riades pacífiques i una vistosa vaga general. Una seqüència de dies calents que, a més, empalmarien amb la campanya de les eleccions espanyoles del 10 de novembre. L’acció política de l’Ajuntament de Barcelona es va aturar per entomar les circumstàncies.
El primer dia va una organització anònima i virtual, anomenada Tsunami Democràtic, va cridar a ocupar l’aeroport del Prat i la mobilització instantània de milers de persones va col·lapsar l’àrea metropolitana. L’endemà unes 400.000 persones –segons la Guàrdia Urbana– envoltaven la Delegació del govern espanyol, amb una nit de foc i càrregues al passeig de Gràcia de propina. Dimecres seguia la guerra de guerrilles liderada pels CDR i dijous a la policia se li descontrolava una concentració ultradretana a la plaça Artós que acabaria amb pallisses a l’Eixample.
Divendres 18, 6 pacífiques Marxes per la Llibertat confluïen a Barcelona en una vaga general. Aquella nit tenia lloc la coneguda Batalla d’Urquinaona: més de 7 hores d’enfrontament violent entre policia i manifestants, que va acabar amb 83 detinguts i un bon nombre de ferits. Els següents dies va baixar una mica la tensió, però el consistori encara havia de concentrar tots els esforços en capejar la situació i xifrava en 3,1 milions d’euros el cost dels danys materials.
La sentència també provocava tensió dins del bipartit. L’alcaldessa feia crides al diàleg mentre el líder del PSOE, Pedro Sánchez, presumia de no agafar-li el telèfon a Quim Torra. Els dos socis votaven dividits al ple una condemna a la sentència. El dia 21 Sánchez viatjava per sorpresa a Catalunya, sense asseure’s amb l’independentisme. A Colau la va trucar, però no s’hi va reunir tampoc. Va visitar policies ferits a dos hospitals i es va trobar amb una sonora esbroncada del personal del Sant Pau.
Les flames s’apagaven però les protestes no. El dia 26 d’octubre més de 350.000 persones omplien el carrer Marina. El 30 començava una acampada juvenil a plaça Universitat, que posava als comuns davant del mirall del 15M. La Guàrdia Urbana l’acabaria desallotjant al cap d’un mes exacte. El 4 de novembre, visita reial pels Premis Princesa de Girona al Palau de Congressos: el cap d’Estat no va fer cap gest amb l’independentisme, la Diagonal va quedar tallada durant hores i els assistents a la gala van entrar-hi escridassats. Ja havia començat la campanya electoral i l’alcaldessa Colau i el tinent Collboni participaven dels mítings diaris. La vigília electoral, el Tsunami Democràtic organitzava concerts sorpresa a la Gran Via.
Dos mesos per governar una mica
La resta de novembre va ser encara aparatós, sense interlocució amb la Moncloa –per exemple per pactar una regulació del lloguer o desencallar la Sagrera– mentre es cuinava la complicada investidura del govern PSOE-Podemos. Sí que va servir per posar en marxa la conjura a les dues bandes de plaça Sant Jaume per dotar de pressupostos a l’Ajuntament i a la Generalitat, visibilitzada en la primera comissió mixta des de feia un any i mig.
Finalment va arribar desembre i amb ell dos mesos força productius al consistori. Han estat els dos millors mesos de l’any per a l’executiu d’Ada Colau, amb molta diferència. El govern municipal es va llançar a fer anuncis, com la velocitat limitada a 30km/h a grans artèries, el veto a l’Hermitage –emparat en les destrosses del temporal Glòria al litoral– o un pla per assenyalar l’entorn de les escoles. Va entrar en vigor la Zona de Baixes Emissions –sense multes, de moment–, es va fer efectiu el traspàs del Port Olímpic a l’Ajuntament, es va escenificar la declaració d’emergència climàtica i s’inauguraven els enormes jardins Pla i Armengol del Guinardó.
El Nadal va omplir de llums el centre de la ciutat, no tantes com demanaven els comerciants però una mica més que els anys previs i amb la promesa d’incrementar-les el 2021. I al plenari, la cirereta: l’oposició independentista va donar llum verda a una notable pujada d’impostos al desembre i uns flamants pressupostos al gener, els primers negociats i pactats des de l’arribada al poder de Colau.
Un febrer agredolç
La maquinària municipal seguia engreixada al febrer, però van començar a ploure males notícies. La principal, la suspensió del Mobile World Congress el 12 de febrer, després de més de 30 cancel·lacions de marques internacionals per por al coronavirus. Encara no hi havia cap cas confirmat a Catalunya –el primer va ser el dia 25, tot i que ara se sospita que el virus va arribar molt abans a la ciutat–, però l’economia global ja començava a alentir-se pel fort impacte de la Covid-19 a la Xina i l’empresariat barceloní ho notava a la butxaca. El consistori alternava èxits i fracassos: el dentista municipal tira endavant després de l’aixecament de la suspensió cautelar, s’aprova la nova taxa de residus, el conflictiu repartiment de llicències de motosharing o la reforma de Via Laietana que enfada als ciclistes.
Pedro Sánchez tornava a Catalunya, ja investit i amb una extensa agenda de reunions que empetitia les trobades amb Quim Torra i amb Ada Colau. Amb l’alcaldessa, a més de parlar, va firmar un parell de compromisos que de moment no s’han fet efectius: regular els lloguers i 25 milions d’euros per recuperar la “cocapitalitat cultural” de Barcelona. El govern anuncia la reforma mil cops endarrerida de Via Laietana, que disgusta als ciclistes, i inicia la pressió sobre les motos aparcades a les voreres. El debat sobre l’ampliació de l’aeroport d’El Prat es tanca en fals: el bipartit tanca files amb un relat de “creixement sostenible” que no aclareix la supervivència de l’espai natural de la Ricarda.
I esclata la pandèmia
El coronavirus de seguida fa descarrilar el mes de març. El dia 9 es declara un brot dins l’Ajuntament, que obliga a confinar 55 treballadors municipals i tres regidors. El dia 12 també l’alcaldessa ha de treballar des de casa i fer quarantena preventiva. Divendres 13 se suspenen les classes a Catalunya i l’endemà, 14 de març, el govern espanyol declara l’Estat d’alarma i centralitza competències. Tots els serveis municipals no essencials passen a teletreballar i s’aturen per ordre estatal la tramitació de licitacions, adjudicacions i altres grans contractes públics. També se suspenen els plens i les comissions fins a nova ordre.
L’Ajuntament s’ha hagut de bolcar en atendre la pandèmia –Hotels Salut, Pavellons Salut, àpats a domicili, albergs per a sense sostre…– i els projectes purament municipals han quedat ajornats durant dos mesos i mig. Ha tornat la confrontació política, això sí, amb les topades entre l’Ajuntament i els departaments de Salut i Treball, que lideren consellers d’ERC. També al consistori, amb dures crítiques de l’oposició per silenciar-los durant la pandèmia, pel concert als balcons o la despesa publicitària. Fins aquest maig no ha arribat la reactivació i un nou clima de consens: primer polític, amb la represa dels plens i el Pacte per Barcelona; i després administrativa amb la reactivació de la concessió de llicències. Els concursos públics, però, segueixen suspesos. El segon any comença amb un plat fort, la modificació del pressupost 2020 i esborrany del de 2021, dos pactes que marcaran fortament el llegat de la resta de mandat.
