L’equador de mandat li arriba en bon moment, a Jaume Collboni. El primer tinent d’alcaldia de Barcelona i líder municipal dels socialistes exhibeix autoconfiança en parlar dels dos anys que falten per les properes eleccions locals. Ha exprimit la visibilitat que li ofereix la coalició amb Ada Colau i la sortida de la crisi. Es veu alcalde i no se n’està de dir-ho. Tampoc amaga pas que el seu full de ruta fins al 2023 no passa per cap revolució esquerranosa, tot el contrari: estabilitat econòmica, previsibilitat política i aval total al Model Barcelona made in PSC. 

L’actual pacte Bcomú-PSC ha complert 2 anys i ja supera de llarg els 18 mesos que va durar el bipartit en l’anterior mandat. Quins aprenentatges d’aquella etapa i ruptura han permès arribar on som avui? 

El gran aprenentatge que hem fet és que l’estabilitat és un valor: per fer polítiques a mig termini, dibuixar un model de ciutat, donar referents a ciutadans i agents sòcio-econòmics… Això es treballa molt en la fase inicial, pactant un programa de govern en què els dos socis són conscients de les discrepàncies però saben en què se centraran. Vam assenyalar 3 prioritats, que coincidien amb el que demanava la ciutadania a tots els baròmetres: habitatge, seguretat i ocupació. I les 3 avancen a molt bon ritme, malgrat la pandèmia! Això és el que ens uneix.

Què li falta per aprendre a la coalició, fins a les eleccions del 2023?

Sobretot hem de tenir molt present el llegat que deixarà aquest govern. Hi ha coses urgents, com la reactivació econòmica. Però n’hi ha d’altres a llarg termini, decisions que no es prendran aquest mandat. Hem de ser un govern que miri lluny.

El pacte de govern de 2019 assumia la disparitat de posicionaments sobre el Procés. Però l’Estat ha introduït noves discrepàncies que res hi tenen a veure: la subhasta del front marítim, el CIE que no tanca, la regulació pendent dels lloguers… La Moncloa ha dificultat l’entesa local, tot i ser del mateix color polític? 

Al contrari, feia una dècada que no teníem un govern de l’Estat tan compromès amb Barcelona! Conveni de cocapitalitat cultural amb 25 milions d’euros consignats als pressupostos de l’Estat, inversió de 72 milions en 3 anys per fer 3.612 habitatges, la cessió de l’edifici de Correus

A banda que totes elles són promeses pendents de materialitzar, hem sentit molt clarament a Ada Colau dir-li a Pedro Sánchez “compleixi ja amb la seva paraula”.  

Els compromisos a mi m’agrada mesurar-los en partides pressupostàries, perquè llavors són de veritat. I ara hi ha inversions concretades per la ciutat, cosa que feia anys que no passava. A banda hi ha compromisos polítics com els lloguers, que s’han de complir evidentment, i que és normal que es reclamin. Però si valorem els fets, el gir ha estat de 180º.

El primer tinent d’alcaldia de Barcelona, Jaume Collboni, durant l’entrevista / Jordi Play

La coalició naixia fa dos anys d’una investidura molt polèmica… i que avui encara no s’ha aclarit del tot. Dijous passat vostè deia a televisió que va “negociar” personalment amb Manuel Valls i 3 hores després Ada Colau en roda de premsa el desautoritzava dient que ni ella ni els seus socis hi havien negociat en cap cas. A qui hem de creure?

No vull polemitzar, però crec que és bastant obvi que una investidura s’acorda, no? Jo mateix vaig parlar amb el senyor Valls per arribar a aquest acord. I no és el primer cop que ho dic. M’ha sorprès la volada que han agafat aquestes declaracions quan em sembla que és de sentit comú… Ara bé, és cert que l’acord no anava més enllà de la investidura.

També és de sentit comú pensar que qui rep uns vots es compromet a alguna cosa a canvi.

L’acord comportava que la ciutat estigués al servei dels ciutadans i no del Procés. Punt. I això s’ha fet. Barcelona i el govern municipal no han estat condicionats pel bloqueig que ha patit la Generalitat, a conseqüència de les divergències entre els grups independentistes. Ens hem centrat en les coses del menjar, les que ja gent et demana quan vas pel carrer. Algunes coses les haurem fer millor o pitjor, més ràpides o més lentes, però hem posat l’Ajuntament al servei d’això.

El canvi de files d’una regidora de Cs, Marilén Barceló, dóna de nou 3 regidors al grup de Manuel Valls. És a dir, que recupera la clau de la majoria i podrà tornar a decantar votacions. El govern hi compta, amb aquesta nova aritmètica?

És previsible que al centre-dreta hi hagi més moviments d’aquí al final de mandat, com n’hi ha al sobiranisme entre JxCat i el PDECat. Són espais en reorganització. Pel que fa a les majories, tenim un soci preferent que és ERC i esperem que ho segueixi sent. Preferent però no excloent: hem arribat a acords no menors amb altres grups. No es diu prou però jo ho dic amb molt d’orgull: l’actual pressupost va comptar amb el suport d’ERC i també amb el del grup de Valls i l’abstenció del PP. Perquè és un moment excepcional.

El soci preferent avisa que en la segona meitat de mandat es farà valdre i apujarà el llistó en les negociacions. Això pot complicar-li aprovar projectes clau?

Vull reconèixer el paper de l’oposició en aquest moment tan complicat per la ciutat, en especial ERC. És ben legítim que posin el llistó on creguin oportú. Nosaltres mantindrem la mà estesa per arribar a acords. Amb tots els grups! Només n’hi ha hagut un, Ciutadans, amb qui no hi ha hagut manera de pactar res. Amb tota la resta hem fet acords d’algun tipus o altre. Cs no ha volgut i així li va. En circumstàncies com les actuals, la gent vol que es busquin acords.

L’Hermitage ha provocat un fet inèdit: és el primer cop que el bipartit fa públic que ha votat diferent en una comissió de govern, un tipus de reunió que es celebra sempre a porta tancada. Per què el PSC ha volgut explicitar tant aquest desacord? 

Perquè hi havia uns tempos que el PSC no compartim. L’alternativa Hermitage-Liceu és bona per la ciutat i per sortir d’un debat enquistat. Però el Port es va precipitar portant-ho a votació quan li havíem demanat més dies. I una part del govern també es va precipitar amb el seu ‘no’. Les dues accions van en contra de dialogar amb tots els implicats per fer un projecte potent, que no sigui només per sortir del pas. Ara bé, l’important és que el resultat de les nostres discrepàncies no és el bloqueig, sinó que es trobarà una solució millor que integrarà més punts de vista. 

I quina és, aquesta “solució millor” per a l’Hermitage?

Ha de venir del diàleg i de l’acord. En això està concentrat el govern municipal. Tenim dos mesos.

Joan Subirats obre la porta a un combinat de museu, Liceu i start-ups. Però la parcel·la és petita… Si se li van afegint tants usos no pot acabar descafeïnat tot el projecte?

Jo no vull parlar per parlar, cal tenir plànols sobre la taula. No sé què hi cap i què no. Normalment això ho responen els arquitectes als promotors de l’obra. També és veritat que està per desenvolupar tota la Nova Bocana, no només aquesta parcel·la. El projecte Hermitage-Liceu pot ser un tractor per una zona plena d’oportunitats, amb solars i hangars buits. Pot ser un catalitzador d’inversions públiques i privades a les peces adjacents. Per això és molt important que surti bé i que els promotors estiguin d’acord amb la solució. A més, l’alternativa no és un altre projecte: és la judicialització de la peça i que n’acabi decidint l’ús un jutge a Madrid o on sigui.

Collboni llueix al seu despatx un retrat de Harvey Milk, el primer polític electe d’Estats Units obertament homosexual / Jordi Play

Més enllà del desenllaç de la Nova Bocana, explicitar tant una discrepància té costos. Quan passa molt sovint, els governs trontollen. Quants Hermitage pot suportar la coalició?

Això mai se sap. No hi ha lleis físiques, en política! No existeix un càlcul de resistència dels materials. Però cal evitar que el govern enviï missatges contradictoris i puc assegurar que invertim molt temps i esforç en consensuar polítiques dins del govern. Però quan et collen amb un termini jurídico-administratiu, com en aquest cas, has de poder dir que no estàs d’acord. 

L’altre gran tema sobre la taula és l’ampliació de l’aeroport. L’empresariat pressiona per desencallar-la, però al ple s’ha visibilitzat que la discrepància BComú-PSC no s’ha reduït pas. Pot acabar igual que l’Hermitage, amb una votació diferenciada que demori l’acord?

La gran diferència és que l’aeroport no depèn d’una decisió de l’Ajuntament. És la Generalitat qui ha d’acceptar o no la proposta d’AENA.

Però és molt difícil que s’imposi una ampliació contra la voluntat de Barcelona i El Prat.

S’ha d’intentar assolir l’acord més ampli possible. També fora de les institucions, comptant amb el món econòmic, social, acadèmic… Perquè la decisió no només afecta al turisme, eh? Això va de si volem estar connectats amb els principals centres de decisió del món o si volem seguir passant per Madrid i París. I direm ‘no’ sense un mínim debat a 1.700 milions d’euros d’inversió? Que a més paguen els privats amb els cànons de les companyies aèries! Me’n faig creus. Ampliar l’aeroport equival a 15 fàbriques Nissan, en treballadors directes i indirectes. Per no parlar de l’impacte sobre el PIB de tot Catalunya… Sense competitivitat no hi haurà sostenibilitat i viceversa. Els catalans sempre hem dit sí a les inversions i n’hem exigit més a l’Estat. Doncs quins catalans més raros ens hem tornat…

El bloqueig sobre l’aeroport té punts en comú amb el que vostè ara deia sobre l’Hermitage: un calendari que pressiona massa i un projecte rígid al que dir sí o no. No ha ajudat gaire l’ultimàtum de Maurici Lucena, president d’AENA i exdiputat del PSC. 

No ho diu Maurici Lucena, ho diu el projecte, que té uns terminis i s’acaben ara. AENA avisa que si no es respon a temps, això es perd. Podem acordar un projecte millor enlloc de dir sí o no… sempre i quan sigui dins del termini. Però hi ha un tercer factor: qui ha de donar la resposta no sabem què diu. O pitjor, diu coses contradictòries, perquè a cada conseller li he sentit dir coses diferents. Ara hem d’acompanyar el nou Govern en la valoració compartida que ha impulsat. Com a mínim ara hi ha una actitud d’escolta i respecte. Però vull que escolti tothom, dins i fora de Barcelona, perquè la ciutat és important en això, però no determinant.

A banda de les rutes transcontinentals hi ha també un debat irresolt sobre la substitució dels vols curts per trajectes de tren.

Clar que són substituïbles. Ja està passant! I no és incompatible amb aquesta ampliació de l’aeroport. Això ha de servir per no haver d’anar tant a Frankfurt o Madrid, no per anar més a València! De fet les dades de València són acollonants, amb uns 70-80.000 passatgers d’avió a l’any i quasi un milió en tren. I quan fem l’AVE…! 

El primer tinent d’alcaldia de Barcelona, Jaume Collboni, durant l’entrevista / Jordi Play

La primera tinença repeteix tothora el mantra de “reactivar” l’economia, el que implica tornar al model de ciutat pre-pandèmia ja aquest estiu. Des de bars fins a creuers, passant per souvenirs o fleques de baix cost. La pressa per reactivar implica una certa renúncia a transformar? Realment convé que reobri qualsevol negoci, aporti o no valor afegit?

No és cap renúncia. Jo penso en els 100.000 aturats que tenim a la ciutat ara mateix i els quasi 50.000 que tenim en ERTO esperant tornar a la feina. El 80% d’aquesta gent treballa al sector serveis, vinculat a l’economia del turisme. 

Transformar el model econòmic sempre comportarà costos de transició, en termes d’atur. Ara una part de costos ja els estem pagant per la pandèmia. No seria el millor moment?

No puc admetre que els costos de transició siguin deixar 100.000 persones fora del mercat de treball. La transició la farem, però bé. Cal diversificar l’economia, sí, i ho volem fer per exemple amb els 22 projectes inclosos al Barcelona Green Deal. Estem transformant el [email protected], la Marina o la Mercedes del Bon Pastor perquè hi hagi sòl on pugui aterrar activitat econòmica, però fins que això no passi la gent ha de menjar d’alguna cosa. No pots canviar el model de la nit al dia. Evidentment que vull que vinguin turistes aquest estiu! Perquè vull que molta gent surti dels ERTO! Estar a l’atur és un drama.

Si l’ocupació va sempre per davant de la transformació potser no trobarem mai el moment oportú per forçar una economia de més valor afegit.

I tant que ho farem, perquè la vida ens farà fer-ho. I la pandèmia ho ha accelerat molt. Per exemple, no s’hauria creat ara tan ràpid un marketplace digital per als mercats tradicionals si no fos perquè els 2.000 paradistes han vist que s’havien posat les piles. Això ja és transformació.

No seria el millor exemple… L’activitat comercial no es transformarà gens amb l’app, només es digitalitzarà.

Sí, sí, molt bé, però abans com a molt rebien comandes per Whatsapp i ara el marketplace està licitat. Vendran més i els rejovenirà la clientela. És un exemple de què sense tancar les parades ni deixar d’invertir en mercats tradicionals es pot fer un canvi.

Eleccions 2023: vostè ja ha dit que confia en ser alcaldable i alcalde d’aquí dos anys. Tot i així hi ha una remor de fons, procedent de sectors anònims del PSC, que especulen amb una eventual candidatura municipal de Salvador Illa i Santi Vila.

El millor candidat que pot tenir el PSC és qui li parla. Qui té més experiència i coneixement acumulat sobre l’Ajuntament, està més preparat i té tota la il·lusió i totes les ganes. Per tant, si tinc la confiança del meu partit, el candidat seré jo i vaig a totes. 

Aquesta és la pregunta clau, de fet: el PSC li dona suport al 100% avui per avui?

Sí, totalment. I no són coses que canviïn tan fàcilment. Qui fa córrer rumors que ho digui, què vol dir. A mi ningú, en cap reunió, m’ha explicitat res que no sigui el seu suport. Des de la màxima direcció fins a la militància. Tots els partits tenen debats i la política s’ha tornat una mica volàtil, però estic convençut que anirem per aquí i que tenim una gran oportunitat de guanyar les properes eleccions municipals.

Hi ha un factor extern que influirà molt en les possibilitats del PSC de tornar a l’alcaldia: si Ada Colau opta a un tercer mandat o no. Si avui l’alcaldessa digués que no es presentarà, a vostè se li posaria ja ara molta més cara d’alcalde…

No sé la cara que faig, però l’ànima la tinc d’alcalde ja. No ho puc ni ho vull fer dependre d’altres factors que no decideixo. A més, mai se sap si m’aniria millor o pitjor, no existeixen lleis físiques en política. El que sí que cal és estar convençut i amb ganes.

Pot ser temptador baixar del govern el darrer any per encarar millor les eleccions?

La gent que vota socialista vota estabilitat. Som un partit de govern, amb una trajectòria llarga especialment a Barcelona. La gent espera de nosaltres rigor, seriositat… I no som un partit que trenqui governs. 

Comentaris

    nil Juny 02, 2021 | 22:31
    crec que tens més ànima de botiflerot
    Carrasclet Juny 02, 2021 | 22:55
    Aquesta desferra no té ànima de cap mena. Ah, per cert, l'alcaldable serà el de la pala de pastisser, l'Illa, Tu seguiràs com el darrer cagalló de la cua.
    madman Juny 03, 2021 | 01:45
    El que va guanyar primaries comprant vots a inmigrants indis del Raval
      Pabluski Juny 03, 2021 | 08:57
      Pero llegó Colau y le robo la tecnología con más regalos (ayudas) e impunidad (okupas), prueben ustedes a desahuciar a un pakistaní en Barcelona...
    jac jou Juny 03, 2021 | 07:29
    Jo el que vull es segui xupant de la mamella i no fotre brot.
    rd Juny 03, 2021 | 08:25
    botifler ñ sempre vivint de la moma
    Joan de Sant Andreu Juny 03, 2021 | 10:33
    Tú del que tens anima és de maltractador. D aquells que diuen la parella a casa i lligada a la pota del llit. Catalunya no vol estar amb Espanya i no permets que decideixi marxar; sempre s ha de quedar a la casa del maltractador senyor ñ.
    en fi Juny 03, 2021 | 11:13
    anima dius, deus voler dir feixista de cap a peus d'un socialista, español, i fill del miguel izaeta no es pot esperar res de bo
    D'on no n'hi ha no en raja Juny 03, 2021 | 11:33
    No ho he entès del tot, ens vol dir que ja té ànima o el cartellet de "Batlle", com tenia fins fa uns dies Illa el de "President"...
    Ramon Juny 03, 2021 | 11:52
    No recordo haver passat mai caminant just per davant de Nicaragua, 75. Quin fàstic. Sempre ho feia pel cantó muntanya del carrer. O sia deixant els del PSC a l'altra acera.
      Nomar Juny 03, 2021 | 13:40
      De Barcelona ? El carrer de Nicaragua de Barcelona està orientat del mar a muntanya, setciències ja ens explicaràs amb més detall com ho feies per per caminar per la vorera del cantó de muntanya...
        Ramon Juny 05, 2021 | 17:52
        Ui, ui, ui, que necessitat, que desesperat, quanta donada per la llosa acumulada i quines urgències que s'han de tenir per fer una rèplica així. Mira, personatge, venint caminant del Camp Nou l'antiga seu d'aquell cau de gàngsters quedava a sota, a mà dreta, i jo per pur fàstic mai no vaig passar-hi per davant mateix. O sia amb els del PSC a l'altra acera.
    Eulàlia Juny 03, 2021 | 14:17
    Vostè pot tenir tota l'ànima q.volgui, xò millor tregui del cap!!! És una broma, oi?
    Serafi Bandarra i Grataconys Juny 04, 2021 | 09:59
    I un "morro" que tel trepitges

Nou comentari