La pandèmia ha desactivat Barcelona, qui la reactivarà? El reactivador que la reactivi… molt poca ambició tindrà.
“Reactivar” és la paraula de moda a l’establishment polític i econòmic de la capital catalana. Ha donat nom a unes pomposes jornades empresarials aquest abril, contínuament omple articles d’opinió i piulades de gent notable i al gener va ser la línia discursiva base del teatral Pacte per Barcelona entre ajuntament i agents socioeconòmics. Reactivar sona modern, pràctic, desideologitzat. I sobretot innocu: no molesta ningú, perquè és un elogi encobert a l’status quo. Transmet una voluntat de retorn al model econòmic i de ciutat pre-pandèmia, sense arreglar-ne les disfuncions, ni imaginar alternatives, ni passar comptes.
Barcelona no anava tan bé abans de la Covid-19. Als barcelonins ja ens costava molt trobar un pis raonable i una feina ben pagada i estable. El turisme deixava poca riquesa i molt desgast. La vella indústria té el motor gripat i les startups no necessiten tanta mà d’obra. Fa 15 anys que arrosseguem una insatisfacció crònica envers la pròpia ciutat, que s’ha expressat en forma d’aldarulls, baròmetres i eleccions. Així que reactivar un status quo mediocre és un mal pla. De fet és el no-pla dels plans.
La capital catalana –i el país, que pateix fa no fa els mateixos mals crònics– pot i ha d’aprofitar aquesta aturada global que ens ha vingut de sèrie per fer canvis que en altres moments ens sortirien molt més cars. Totes les transicions tenen costos: un model productiu amb més investigadors i menys cambrers crea a curt termini pocs guanyadors i molts perdedors, encara que a llarg termini sigui més saludable. Aquestes reconversions es coneixen com a destrucció creativa, perquè per crear millor ocupació abans destrueixen la de menor qualitat.
No és fàcil dir-li a algú –especialment algú ja fràgil– que col·lectivament ens convé que perdi la seva feina en pro d’una economia més sostenible, per molt que li prometem recol·locar-lo el millor possible. Per això ara és el menys pitjor dels moments, perquè una part de la destrucció d’ocupació ha succeït per causes alienes. La pandèmia ha fet tancar botigues de souvenirs, per exemple: si sabem que no generen valor afegit, no cal que les reactivem. Ara que els propis taxistes alerten de l’excés de flota, negociem el rescat de llicències que fa anys que tenim pendent. Si no apostem per una creació d’ocupació basada en hostesses i kellys precàries, aprofitem que ara no se’n contracten per reorientar-les cap a d’altres sectors.
Políticament, cap gran reconversió econòmica és una ganga. Mai. Però ara els costos serien menors. Més val pagar de cop el malestar per les restriccions i l’erosió d’un canvi productiu, que no pas encadenar una crisi sanitària i una de model. A més Europa està decidida a perdonar pèrdues i dèficits per la pandèmia i podem aprofitar-ho per finançar la transició. De fet, Europa demana fer canvis. Per alguna cosa els fons promesos es diuen Next Generation i no pas Reactivate. Rebrem alguns milions d’euros, que ajudaran a impulsar certs canvis, però la transformació del model ens l’hem de fer nosaltres.
La ciutat inacabada
També la ciutat necessita ser transformada físicament. Tenim grans àrees irresoltes o obsoletes, com l’Estació de França, la Verneda industrial, Can Tunis o la plaça Catalunya. Ajornar i ajornar i ajornar la reinvenció d’aquests espais té moltes conseqüències. N’hi ha que es degraden, com la Ciutadella. Alguns acaben subhastats, com el front marítim. Altres atrauen inversors oportunistes, com les Tres Xemeneies del Paral·lel. Fa anys que no fem un gran brainstorming per tots aquests espais, posant sobre la taula propostes arriscades, trencadores, fresques. Tan se val que siguin cares o barates, racionals o boges, l’important és que en siguin moltes i realment noves. Encara que només una de cada deu fos viable, quina injecció d’ambició seria per a Barcelona!
Però ah, és clar, el brainstorming també té costos. Genera soroll per a l’elector i trucades incòmodes per a l’electe. Requereix saltar-se el marc mental del partit. I sovint la lletra petita és complexa d’aplicar tècnicament i jurídicament. En canvi el discurs blanc de la reactivació és amable i fàcil. A l’equador de mandat, a més, va la mar de bé per confraternitzar amb l’establishment i per convertir la sortida de la crisi en una pista d’enlairament electoral. Tu tira confeti, que alguna cosa queda.
La festa interessada de la reactivació, però, no surt de franc. Cada vegada que algú ens promet reactivar l’economia i el model urbà, la Barcelona del futur té un aturat més. Pa i vots per avui, però misèria i malestar per demà. Fem-nos un favor i deixem de fer servir aquesta paraula que ens convida a la mediocritat i l’anestèsia. Barcelona pot aspirar a molt més. Necessita molt més.
