Patrick Farbiaz és, juntament amb Noël Mamère, l’autor de Contra Valls, un títol molt explícit per a un llibre que retrata l’ex primer ministre de França amb duresa. Publicat primer a França, ara arriba a Catalunya publicat per Edicions Saldonar, amb pròleg de Josep Ramoneda i traducció de Judith Escales. Farbiaz, militant ecologista i responsable durant anys de les relacions internacionals del partit Els Verds –formació per la qual Mamère es va presentar a la presidència a la República el 2002–, ha estat a Barcelona per promocionar el llibre i hi hem parlat.
Fins a quin punt ha sorprès a França l’operació Barcelona de Manuel Valls?
Va sorprendre perquè és la primera vegada que es produeix un cas així. El que no sorprèn és que ell intenti desesperadament buscar una sortida després del seu fracàs absolut a França, on ja no tenia marge de maniobra. Al Partit Socialista, amb qual havia sigut primer ministre, era rebutjat per tothom. De fet ell havia traït el partit per anar-se’n amb Emmanel Macron, però Macron tampoc volia saber res d’ell. L’únic que va fer Macron va ser no presentar-li un candidat rival a la seva circumscripció en les eleccions legislatives del 2017.
Diu que va trair el Partit Socialista. Se’l veu també com un traïdor a la República, a la pàtria francesa que tant havia defensat, en anar-se’n a corre cuita i abandonar el seu escó?
En el fons no… bé… és una mica complicat. Si ens posem en el punt de vista de Manuel Valls, sí que és una traïció, perquè sempre ha promogut el nacionalisme francès, fins a la intransigència. En canvi, si m’ho miro des del meu punt de vista, que faci política a França o a Espanya no és un gran canvi, perquè jo no defenso l’estat nació com ell.
Però vostè porta un llaç groc pels presos polítics catalans, cosa que molt pocs francesos farien. El seu punt de vista no és minoritari?
El que no és minoritari és el qüestionament del centralisme de l’estat nació a França. Per exemple, Còrsega està dirigida per corsos que eren independentistes i que encara ho són, en gran part. A la Catalunya Nord hi ha molt suport a la Catalunya sud i hi ha demandes d’autonomia fortes, i al País Basc també. I, sobretot, hi ha molta pressió per la descentralització. Hi ha milers d’alcaldes que reclamen més poder local. La política de Macron i sobretot la de Valls, que era de recentralitzar, no és majoritària ara mateix.
Per què creu vostè que Manuel Valls pensa que, havent fracassat a França amb un projecte personalista, pot tenir èxit aquí amb un projecte similar?
Per la mateixa raó que Napoleó Bonaparte pensava sempre, guanyés o perdés, que el seu destí l’havia de portar a la victòria. Valls creu que és Napoleó, li agrada molt Bonaparte. Segueix la tradició política instaurada per Napoleó, en què un home que és un aventurer polític se situa per damunt dels partits i en nom d’un estat fort vol representar tot el poble sencer. Això és el Bonapartisme.
Aquest convenciment que el seu destí és dirigir el pot fer persistir i quedar-se a Barcelona encara que no guanyi les eleccions?
Tothom em pregunta això! [Riu] Jo no sé què farà, però sé que sempre busca la manera d’anar endavant. Per tant, no només hi ha possibilitats que es quedi a Catalunya, també té la resta d’Espanya a l’horitzó i s’ha dotat de recursos, a través de la seva nova companya [Susana Gallardo, de la família de la farmacèutica Almirall]. Per tant, com que té el suport de Ciutadans, segur que espera tenir un paper. Que Albert Rivera no se’n refiï.
Creu que aspira a substituir-lo?
A França va voler substituir el primer ministre de François Hollande [i ho va fer, quan va plegar Jean-Marc Ayrault, a mig mandat], després va voler substituir François Hollande com a president, i també va voler eliminar Macron, tot i que l’havia nomenat ministre ell mateix. Al final va acabar mentint, perquè a les primàries del Partit Socialista s’havia compromès a donar suport a qui guanyés, però quan ell va perdre-les davant Benoît Hamon va trair tot allò al qual s’havia compromès i va donar suport al nou partit de Macron.
O sigui que el veu com un traïdor professional?
Ha, ha! És vostè qui ho diu.
Jo vull saber la seva opinió.
Sí, penso que és alguna cosa més que un traïdor, és un camaleó oportunista.
En el seu llibre asseguren que per a Valls és igual si la República és monàrquica o parlamentària…
Per a ell no hi ha cap contradicció, ni a França ni a Espanya, perquè en tots dos casos no exalta un tipus de règim polític, sinó l’estat nació com a indivisible. No defensa ni república ni monarquia, sinó un estat fort i indivisible que esclafa les altres identitats. Per això em refereixo a Bonaparte, perquè ell no era ni monàrquic ni republicà, de fet va acabar esdevenint emperador. En el cas de Valls és molt clar perquè exalta l’estat nació, tant a França com a Espanya, i diu que és feble, que està dividit i que cal regenerar-lo. I afegeix que només ell pot fer-ho. I porta això a nivell local a Barcelona. Diu que la ciutat està en declivi, que és un caos i que només ell la pot portar pel bon camí.
Però ell s’ha reconegut com a candidat de les elits. Creu que podrà arrossegar els vots dels barris populars on Cs té una gran bossa d’electors?
A França el 20% de les classes treballadores voten el Front Nacional perquè se senten desestabilitzats, per l’atur, pels problemes de l’habitatge, per la droga, per la delinqüència. I, si n’arriba un que els diu “jo us ho arreglo”, pot ser que l’escoltin. Valls va ser alcalde d’Evry, una població obrera i sap relacionar-se amb les classes populars, tot i que ho fa dividint la gent. A Evry, en un mercat de segona mà va demanar que hi hagués més venedors blancs perquè trobava que hi havia massa àrabs i massa negres. I sap expressar-se de manera popular, però és horrible. Ell va començar com un jove militant rocardià, i Michel Rocard tenia la reputació de parlar clar. L’únic que conserva Valls de Rocard és això de “jo parlo clar”, quan en realitat és groller.
Vostè i Noël Mamère afirmen que Valls pretén acabar amb l’eix esquerra-dreta i limitar-se a lluitar contra l’extrema dreta, però ell té posicions que s’acosten a l’extrema dreta, és famós per l’expulsió de gitanos romanesos que va ordenar.
Als anys 80, quan el Front Nacional de Jean Marie Le Pen va tenir un bon resultat, el primer ministre Laurent Fabius va dir una frase que va passar a la història: “Le Pen fa les preguntes correctes però dona respostes errònies. I a partir d’aquí es van començar a banalitzar les diferències entre les posicions de l’extrema dreta, la dreta i l’esquerra, perquè calia donar resposta a les preguntes de l’extrema dreta. I es van començar a aprovar lleis contra els immigrants, securitàries, i en l’àmbit econòmic, cada vegada més liberals. En nom de la lluita contra l’extrema dreta es van assumir les seves posicions. I avui ens trobem que per lluitar contra els enemics que són els catalans, Valls va a la mateixa manifestació que Vox contra el govern espanyol socialista.
Aleshores no és una lluita contra l’extrema dreta sinó una lluita amb l’extrema dreta pels vots.
Sí, però no només pels vots. No és només electoralisme. Un dels punts importants de la política de Manuel Valls és la recerca constant d’un enemic. L’enemic poden ser els gitanos romanesos, els musulmans i, aquí, són els catalans.
Els independentistes? O tots?
En principi, els independentistes. Però a força d’atacar el nacionalisme català, t’acabes aliant amb Vox i Vox no fa distincions. I no oblidem que viu amb una dona que l’1-O es va passejar per les escoles on es feia el referèndum amb una bandera espanyola dient “Visca Espanya”.
Però Valls insisteix que ell no té res a veure amb Vox.
Ciutadans també ho deia i ha pactat amb Vox a Andalusia.
El dia de la manifestació contra el govern de Pedro Sánchez, Valls no es va quedar al final, no va pujar a l’escenari, per no sortir a la foto amb Vox. Ho porta malament.
És que tindrà problemes per aquesta raó. Perquè a Catalunya hi ha un fort sentiment catalanista, encara que no siguis independentista. Per tant, aquesta proximitat amb Vox pot espantar molts barcelonins. I, per exemple, divendres és 8 de març i Vox té unes posicions respecte de les dones que són el contrari del que ha defensat Valls durant anys. O sigui que haurà de fer de funambulista.
Com és vist a França com a persona?
Colèric. Groller. A Contra Valls citem un fragment d’un llibre de Segolen Royal. Hi explica un episodi que va acabar de malmetre la seva relació amb Macron quan era el seu ministre d’Economia. Macron havia dit en una entrevista que el creixement econòmic estava a mig pal. I, a la tarda, quan va arribar a l’Assemblea Nacioal per a la sessió de control al govern, les càmeres van gravar com Valls s’encarava a Macron, però no es va sentir què li deia. Només ho van sentir els ministres, des del banc del govern. Royal ho ha explicat després en un llibre. Diu que Valls va preguntar, encès, a Macron: “La polla també la tens a mig pal?”. És molt groller.
La nit dels premis Josep Pla i Nadal, el guanyador del Pla va recordar els presos polítics. Valls va reaccionar amb ira, a crits, i va marxar després d’esbroncar Artur Mas i la delegada del govern espanyol, la socialista Teresa Cunillera. Això ho fa expressament o perd el control?
És difícil saber quan ho fa expressament i quan perd el control. En el cas de Macron a l’Assemblea Nacional va perdre el control, perquè va entendre que estava perdent la partida amb Macron. L’escena dels premis potser és una postura per erigir-se en representant dels que no volen el catalanisme com a solució política. El més greu és que un polític que va ser primer ministre de França i que sempre ha dit que defensava els drets humans i la llibertat d’opinió ara es dedica a lluitar contra la llibertat d’opinió.
Creu que té possibilitats de guanyar les eleccions a Barcelona?
Hi ha una esquerda que pot aprofitar, entre els comuns i els independentistes. I a més espera recuperar vots socialistes, per això ha fitxat de número 3 un exsocialista, Celestino Corbacho. Farà servir tots els mitjans necessaris per fer realitat les seves ambicions i s’aliarà amb qui calgui per aconseguir-ho. Pot estar-ne segura.
