La relació dels musclos amb la ciutat comtal deriva de quan el port de Barcelona va acollir les primeres explotacions industrials de musclos, els anomenats vivers, a les darreries del segle XIX. Al 1898 la Comandància de Marina de Barcelona va començar a concedir permisos per la instal·lació de vivers de musclos al port, designant al Comandant com l’autoritat que havia de vetllar per la compatibilitat dels interessos públics amb els dels criadors de musclos.
Els primers vivers de musclos es van ubicar a l’escullera de l’oest, situada just al davant de la muntanya de Montjuïc. Posteriorment i degut a les necessitats derivades del creixement del port es van anar traslladant a diferents indrets del port. En el seu punt culminant estaven situades a la dàrsena del Morrot i es va arribar als 250 vivers, però el difícil equilibri de convivència d’aquesta activitat amb la resta d’activitats portuàries va comportar que al 1909 l’administració els reduís a 119.
La cria de musclos al port va ser sempre una activitat incòmode per les administracions, entre altres motius pels problemes de salubritat que ocasionaven algunes d’aquestes instal·lacions. Després de la limitació imposada al 1909, un any després al 1910 sorgeixen els primers intents d’eliminar del tot aquesta activitat del port. Es va aprovar un nou reglament de regulació i control de la cria de musclos on ja s’advertia de la necessitat d’extingir els vivers.
Tot i això la producció de musclos va sobreviure gràcies a la modernització de les plataformes de cria i el control sanitari tan de les collites com de les aigües. Al 1916 es van reubicar novament, ara a l’escullera de l’Est. Al 1920 es van produir 2.700 tones de musclos, la producció més elevada de totes les instal·lacions de cria de la península.
Adéu brusc als musclos ‘km 0’
Als anys 60 del segle XX comença el declivi de la cria de musclos al port de Barcelona. D’una banda la seva ubicació coincidia amb la desembocadura de la claveguera principal de la ciutat, el que comportava problemes d’insalubritat. Per altra banda, els vivers es van convertir en un obstacle pel creixement de l’activitat comercial del port en dificultar les maniobres dels cada vegada més nombrosos vaixells.
Malgrat que la concessió administrativa de cria de musclos no expirava fins al 1977, al setembre de 1973 la comandància de Marina va decretar de cop i volta la finalització d’aquesta activitat al port de Barcelona. Encara no havia caigut la dictadura franquista. De les 32 plataformes existents, 8 es van poder traslladar a Sant Carles de la Ràpita i la resta van ser destruïdes pels soldats de la comandància de Marina, tallant les cordes amb destrals i portant les plataformes a alta mar per cremar-les.
Delícia típica del trencaones
A finals dels anys 20, coincidint amb la inauguració del trencaones i aprofitant que molts barcelonins s’hi acostaven a passejar, els productors de musclos van posar petites parades ambulants on venien els seus musclos. Els musclos també van ser un dels plats estrella del Mar i Cel, el restaurant que al 1926 va obrir les seves portes a la base del far que tancava el trencaones. El 1943 es va convertir en el Porta Coeli, que va tancar les seves portes el setembre del 2000.
Hi ha fonts que relacionen aquesta activitat productora de musclos al port de Barcelona amb la tradició de consumir aquest mol·lusc en les revetlles d’estiu, en especial la nit de Sant Joan. Amb l’arribada de l’estiu l’aigua del mar puja de temperatura, el que provoca que hi hagi més plàncton, l’aliment dels musclos, i per tant musclos són més carnosos i tenen més sabor que en les èpoques en què l’aigua és més freda.
Des de fa uns anys el Gremi de Majoristes de Peix de Mercabarna, la Federació de Productors de Mol·lusc del Delta i el Gremi de Peixateries de Catalunya organitzen una campanya sota el lema “Per Sant Joan, Musclos i Cava” per recuperar la tradició de menjar musclos durant la revetlla de Sant Joan.
.
Aquí pots veure els altres articles de la sèrie setmanal que Vadegust i el TOT Barcelona estem duent a terme sobre la gastronomia de Barcelona, amb els productes i plats més emblemàtics dels barris de la ciutat:
- La bomba de la Barceloneta, una tapa amb nom d’exclamació
- La Sarsuela de peix, la versió barcelonina i burgesa dels ranxos mariners
- La xocolata a Barcelona (I): els adroguers, pioners del cacau urbà
- La xocolata a Barcelona (i II): els magnats modernistes del cacau
- Alsacians i fabricants de gasosa, els ‘pares’ de la cervesa a Barcelona
- De l’obrador al món: com van erigir un imperi les dues grans cerveseres de Barcelona
- Barcelona, bressol dels canelons catalans
- L’arròs Parellada, el més genuïnament barceloní
- El pijama, les postres barcelonines inventades al restaurant 7 Portes
- Cacaolat, el batut de cacau més barceloní
- El bacallà a la llauna, nascut a les fondes i adoptat a Barcelona
- El mató de monja, la temptació secreta de Pedralbes
- Els colmados, un comerç autòcton de Barcelona
- L’Aspa de Santa Eulàlia, el postre de la patrona de Barcelona
- La botifarra d’ou, l’embotit català que triomfa a Barcelona
- Barcelona, ciutat pionera de la indústria de les galetes
- Barcelona, la gran porta d’entrada de cafè d’arreu del món
- Torrats tradicionals i d’autor, les dues passions cafeteres de Barcelona
- Quatre restaurants històrics de Barcelona que desafien el pas del temps
- L’auge i l’adéu forçós de les vaqueries, la llet més fresca de Barcelona
- L’origen barceloní de la reinvenció de la Mona amb ous de xocolata
- Del Wimpy al Pokin’s: els pioners del fast food a Barcelona
- Les xurreries de carrer, on l’esmorzar i el ressopó es donen la mà
- El pa de Sant Jordi va néixer al carrer Balmes de Barcelona
- Les arrels barcelonines de “fer el vermut” els diumenges al migdia
