Flaminio Mezzalama, un italià d’origen torinès, va arribar a Barcelona l’any 1893 per convertir-se en el gerent de la filial de Martini & Rossi a la Península Ibèrica. La fàbrica de vermut italiana havia decidit instal·lar una planta de producció a Espanya per evitar els aranzels que el govern estatal havia imposat l’any 1891 als productes d’importació. La fàbrica de Martini & Rossi es va instal·lar al desaparegut carrer Drumen de l’antic barri d’Icària, al districte de Sant Martí.
Mezzalama va pensar que obrir un local especialitzat era la millor manera de promocionar aquest licor elaborat a base de vi i donzell, originari del seu país i que ràpidament s’havia convertit en una beguda de referència internacional per fer l’aperitiu. Així l’any 1901 va inaugurar al número 8 del carrer Escudellers, al barri Gòtic, un establiment que va anomenar Torino, en record de la seva ciutat natal. La decoració del Torino va anar a càrrec de Ricard de Capmany, aleshores força desconegut i que amb els anys va esdevenir un dels grans decoradors i dissenyadors d’objectes del moviment modernista a Catalunya.
Aquest local, situat a la cantonada del carrer Escudellers amb el passatge d’Escudellers, va arribar a tenir tant d’èxit que a l’any següent, l’any 1902, Mezzalana va obrir un segon local amb el mateix nom, aquesta vegada a la cantonada del Passeig de Gràcia amb la Gran Via –on actualment hi ha la joieria-rellotgeria Rolex– per estar més a prop d’on vivia la burgesia barcelonina. Amb aquesta segona obertura, el bar del carrer Escudellers va passar a ser conegut com el “Petit Torino” i al del Passeig de Gràcia se’l va conèixer com el “Palau del Vermut”.
El Torino del Passeig de Gràcia també va ser decorat sota la direcció de Ricard de Capmany i van participar en el projecte figures tan significatives com Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch o Pere Falqués, aleshores arquitecte municipal de Barcelona. L’establiment fins i tot va guanyar el Premi al Millor Local Comercial de Barcelona, recent instaurat per l’Ajuntament. El Torino va esdevenir un lloc imprescindible per fer el vermut a Barcelona i la burgesia de la ciutat hi anava assíduament, sobretot els diumenges i festius sortint de missa. Tothom volia ocupar una plaça en la seva cobejada terrassa i prendre’s el vermut italià acompanyat de glaçons, rodanxa de llimona i olives farcides.
Només 10 anys
Flaminio Melazzana va morir el 13 de juliol de 1911 i amb ell van desaparèixer els dos temples del vermut a Barcelona. El Torino del Passeig de Gràcia va tancar el mateix any 1911, i el Torino del carrer Escudellers va ser adquirit el 1916 per la família Bofarull, propietària del restaurant Los Caracoles, que el va convertir en el restaurant Grill Room.
Amb els Torino, i segurament també amb l’ajut i el bon saber fer d’altres locals repartits per tota la ciutat, es va popularitzar el costum de reunir-se familiars i amics al migdies dels dies festius. Sortint de missa o just abans del dinar, la tradició inclou compartir un got de vermut i unes tapes –sovint unes olives, anxoves, cloïsses, escopinyes i altres mariscs enllaunats, i patates de xurrer–, tot ben amanit per les salses de fórmula secreta de cada local.
Als anys 80 del segle passat, la tradició d’anar a fer el vermut va entrar en crisi i es va perdre força, sobretot en els entorns urbans. A la segona dècada del segle XXI s’ha recuperat amb força, gràcies en part a l’aparició de nous elaboradors de vermut, el retorn de marques de vermut clàssiques desaparegudes i la creació de noves especialitats per part de les marques de sempre. Això ha fet que el vermut torni a estar present en l’oferta de molts bars i que hagin revifat moltes antigues vermuteries i cellers de tota la vida, al costat de nous locals nascuts ja com a vermuteries.
Barcelona compta avui dia amb moltíssims locals on poder gaudir d’un bon vermut. En són exemples el Sr. Vermut (carrer de Provença, 95), Las Vermudas (carrer del Robí, 32), el bar Calders (carrer Parlament, 25) o el Quimet Quimet (carrer Poeta Cabanyes, 25), entre d’altres. Pel que fa a les marques més destacades actualment, el diari VadeVi organitza anualment els Premis Vinari de Vermuts per distingir les millors propostes i posar en valor el sector.
Aquí pots veure els altres articles de la sèrie setmanal que Vadegust i el TOT Barcelona estem duent a terme sobre la gastronomia de Barcelona, amb els productes i plats més emblemàtics dels barris de la ciutat:
- La bomba de la Barceloneta, una tapa amb nom d’exclamació
- La Sarsuela de peix, la versió barcelonina i burgesa dels ranxos mariners
- La xocolata a Barcelona (I): els adroguers, pioners del cacau urbà
- La xocolata a Barcelona (i II): els magnats modernistes del cacau
- Alsacians i fabricants de gasosa, els ‘pares’ de la cervesa a Barcelona
- De l’obrador al món: com van erigir un imperi les dues grans cerveseres de Barcelona
- Barcelona, bressol dels canelons catalans
- L’arròs Parellada, el més genuïnament barceloní
- El pijama, les postres barcelonines inventades al restaurant 7 Portes
- Cacaolat, el batut de cacau més barceloní
- El bacallà a la llauna, nascut a les fondes i adoptat a Barcelona
- El mató de monja, la temptació secreta de Pedralbes
- Els colmados, un comerç autòcton de Barcelona
- L’Aspa de Santa Eulàlia, el postre de la patrona de Barcelona
- La botifarra d’ou, l’embotit català que triomfa a Barcelona
- Barcelona, ciutat pionera de la indústria de les galetes
- Barcelona, la gran porta d’entrada de cafè d’arreu del món
- Torrats tradicionals i d’autor, les dues passions cafeteres de Barcelona
- Quatre restaurants històrics de Barcelona que desafien el pas del temps
- L’auge i l’adéu forçós de les vaqueries, la llet més fresca de Barcelona
- L’origen barceloní de la reinvenció de la Mona amb ous de xocolata
- Del Wimpy al Pokin’s: els pioners del fast food a Barcelona
- Les xurreries de carrer, on l’esmorzar i el ressopó es donen la mà
- El pa de Sant Jordi va néixer al carrer Balmes de Barcelona
