Neus Munté (Barcelona, 1970) sembla haver trobat a l’Ajuntament de Barcelona una pau que se li resistia els darrers anys. Va ser vicepresidenta, portaveu i consellera de la Presidència a la Generalitat en les legislatures convulses d’Artur Mas i Carles Puigdemont. Va presidir el PDECat amb Mas just després de la refundació de Convergència i va guanyar les primàries per ser alcaldable tot i acabar després ocupant el tercer lloc a les llistes de JxCat en favor de Quim Forn i Elsa Artadi.
Ara presideix el districte de Sants-Montjuïc, representa també a JxCat al de Sant Andreu i lidera els temes socials i de comerç al grup municipal com a oposició. El seu despatx, que ara trepitja poc per la pandèmia, evoca sobrietat i discreció. Hi té penjat un cartell que demana l’amnistia dels presos polítics i una banderola per la llibertat de Jordi Turull. Sobre la taula, objectes de procedència plural, des d’una tassa de la FANOC –famílies nombroses– fins a la revista de la FAVB.
Fa més d’un any i mig que exerceix de regidora a l’oposició, després d’haver ocupat càrrecs de molta més visibilitat i prestigi. Què l’ha seduït, de la política local?
Pot semblar un tòpic, però la proximitat és una diferència fonamental. Quan he estat diputada, i evidentment a la Generalitat, he intentat tractar els temes acostant-me el màxim possible a les persones. Però aquí és molt diferent, tens perfectament delimitat què passa als barris. Sí que ha estat una relativa sorpresa per mi la manca de diàleg entre govern i oposició. Molt sovint l’oposició hem d’anar-li al darrera al govern i coneixem les seves iniciatives per rodes de premsa, tuits o entrevistes.
L’ordenança fiscal ha obert les negociacions sobre els propers pressupostos. El govern Colau proposa congelar impostos el 2021 i el comerç pressiona per baixar-los. Per exemple els paradistes dels mercats. Un descens d’aquestes taxes serà una línia vermella per a JxCat?
És molt important que hi hagi aquesta rebaixa de les taxes dels mercats, perquè és una demanda de fa molt de temps dels propis paradistes i és justa. Sobretot pels mercats no alimentaris, que durant el confinament no van poder obrir.
Fora dels mercats, el petit comerç de la ciutat pateix fortament la caiguda de la facturació i reclama més ajudes. Les que ha proposat el Govern són suficients?
Haurem de veure si les quantitats inicials són suficients o no. També les d’ara pel tancament de la restauració. Si no ho són, haurem de demanar un esforç perquè s’incrementin, però és una qüestió de responsabilitats molt compartides. Nosaltres som autoexigents amb la Generalitat, però no acceptem que el govern d’Ada Colau sempre miri cap al Govern i no facin els seus deures. Els ajuts municipals també han estat escassos i la planificació d’accions ha estat lenta, farragosa i erràtica. El centre de Barcelona està patint moltíssim i no hi ha cap pla específic.
Precisament el centre de la ciutat reclama que la campanya de Nadal sigui un revulsiu econòmic. I de moment el contracte únic que proposava l’Ajuntament pels llums no serà gaire únic, perquè la majoria d’eixos no s’hi han adherit.
S’ha gestionat molt malament. La regidora Montse Ballarín i el tinent d’alcaldia Jaume Collboni van prometre un gran esforç per la campanya de Nadal 2020-21 i van aixecar grans expectatives. Però després això no s’ha traduït en una campanya tan potent. Vam arrencar el compromís d’incrementar fins al 75% la subvenció ordinària als llums de Nadal i a l’últim moment van intentar regatejar! Necessitem que Barcelona brilli aquest Nadal, perquè això millora l’ànim de la gent i les ganes de sortir a comprar.
Que la ciutat brilli a la pràctica vol dir atraure compradors de les perifèries cap al centre. Molts estudis han demostrat que la gent compra més al petit comerç quan passeja, mentre que el cotxe afavoreix més als centres comercials perquè aparcar-hi és fàcil i gratuït. Veu realment negatiu limitar el trànsit a Ciutat Vella?
S’ha d’escoltar als veïns i comerciants de la zona. A Creu Coberta hi ha un gran consens a favor del tall de trànsit els dissabtes i diumenges perquè les botigues han vist pujar les vendes. Però no succeeix el mateix a Via Laietana, on ràpidament es van queixar molts comerços del Gòtic acostumats a que hi vagin a comprar persones de l’àrea metropolitana en cotxe. Al Mercat de Santa Caterina van frenar en sec les vendes. Però vam trobar unes reticències enormes del govern a escoltar. Allà on pot funcionar tallar el trànsit, no hi tenim res en contra. On compliqui les coses, allà no.
Als compradors metropolitans els aniria molt bé tenir grans aparcaments a l’entrada de Barcelona.
És una mancança històrica. En altres ciutats s’ha demostrat que són molt pràctics i útils, perquè permeten que aquestes persones vinguin sense produir un col·lapse.
Però tant Ajuntament i AMB, com també Territori –on governa JxCat– insisteixen en fer “park and ride en origen”, al costat d’estacions de FGC del Vallès per exemple.
S’ha de trobar un equilibri. La Generalitat està obligada a tenir una visió molt més global de la mobilitat, no només sobre la ciutat de Barcelona. Però el govern municipal ha de tenir molt en compte que aquests aparcaments dissuasius poden ser útils també per a veïns i veïns de la ciutat. És un debat que ja era sobre la taula i que ara es fa molt urgent.
No hi ha unitat institucional en canvi sobre sensellarisme. L’alcaldessa pressiona la Generalitat perquè hi inverteixi més i demana un centre metropolità.
Em va xocar moltíssim que l’alcaldessa Colau, que alhora és la presidenta de l’AMB, demani a la Generalitat un centre metropolità! És evident que la política sobre sensellarisme ha de ser consensuada amb els municipis metropolitans, però ella és qui pot i ha de liderar-ho! La Generalitat va tirar endavant una estratègia catalana que s’ha de desenvolupar, sí, però tinc tota la sensació que l’alcaldessa llença un fals debat per amagar la situació que hi ha a Barcelona. Hi ha menys llocs amb servei de dutxa, de consigna, que serveixin àpats calents… Què passarà quan tanqui el dispositiu de Fira de Barcelona? Som a les portes de l’Operació Fred i no tenim una planificació de dispositius oberts. Continuaran les llistes d’espera als albergs? Ha llençat la pilota cap a un altre terreny, com fa sempre.
L’hipotètic tercer mandat d’Ada Colau inaugura les especulacions sobre les properes municipals. Els comuns insisteixen en els tripartits d’esquerres. Caldria més entesa entre ERC i JxCat per fugir d’aquest marc mental?
Tant volíem nosaltres una entesa que vam plantejar fer una llista conjunta per les eleccions municipals. Aquesta era la nostra aposta.
Però això és un escenari, avui?
Aleshores ho era i no es va voler contemplar. Ara no té perquè ser diferent, continua sent molt important anar plegats els que defensem una determinada manera d’entendre la ciutat, el país, la política, les llibertats… Però vam obtenir un ‘no’ per resposta i el resultat és que havent estat ERC la llista més votada la senyora Ada Colau és alcaldessa gràcies a Manuel Valls.
El partit que més ha defensat llistes úniques pot acabar concorrent amb dues sigles diferents, JxCat i PDECat, a les properes eleccions. És coherent això?
No sé si és coherent o no. No seria la paraula. És conseqüència de maneres diferents però complementàries de veure el moment polític que vivim. Jo continuaré defensant a capa i espasa la unitat, la suma d’esforços des de la diferència. L’espai de JxCat té molt de guanyat en això, perquè integra persones de procedències molt diverses. Sap greu no poder sumar tots plegats, però hem d’acceptar-ho, respectar-ho i a partir d’aquí tirar cadascú endavant.
Va ser l’última regidora del grup municipal en donar-se de baixa del PDECat, un cop confirmada la incompatibilitat amb JxCat.
Em sento molt còmode i molt segura en dir que m’he quedat a JxCat. Ja fa molt de temps que havia concebut aquest espai polític com l’estació on havíem d’arribar des del PDECAT. I de fet, quan vam confeccionar la candidatura a Barcelona, ja vam treballar en clau d’incorporació i de suma de perfils diferents. Per tant en el meu imaginari ja hi havia un trànsit, un procés, que duraria el que hagués de durar. La meva decepció, i em sap greu dir-ho així, és que això no ha estat possible i que ara parlem de dos partits diferents.
Entre la vintena de consellers de districte encara coexisteixen els dos carnets.
Estem en un procés que no ha acabat. No hi ha cap motiu per fer-ho en 5 dies si es pot fer millor en 10. No hi ha una data ni límit ni definitiva. S’està parlant per fer-ho de la manera més civilitzada i més fàcil possible per tothom.
Vostè va tenir importants responsabilitats al PDECat. Han entès la seva sortida, Artur Mas i David Bonvehí?
N’he parlat amb tots dos i crec que han entès les meves raons i les respecten. No m’he trobat cap reacció que no sigui de màxima comprensió. Han acceptat la meva decisió, de la mateixa manera que jo he d’acceptar la de qui decideix no fer el pas.
Li dol que Artur Mas s’hagi quedat al PDECat?
Interpreto que ho ha fet pel seu paper d’expresident del país i del partit. I em quedo sobretot amb les seves paraules sobre que treballarà sempre per la unitat del món independentista. Aquest rol institucional explica molt bé la seva decisió.
El comptador per les eleccions catalanes està a punt d’engegar i en 4 mesos podria haver-hi comicis. Es veu tornant a la Generalitat, si la cridessin a files?
Jo? És una etapa que recordo amb molta estima, vaig aprendre molt i vaig viure experiències fantàstiques. Però ara estic molt focalitzada en la política municipal, que m’agrada molt. Ara bé, jo havia estat molt de dir “Això no, això mai, això mai més” i la vida m’ha ensenyat que no pots dir que no de manera tan contundent. Però ara per ara em sento molt còmode en política municipal, veig que hi ha molta feina per fer i estic convençuda que farem un molt bon resultat d’aquí 2 anys i mig. I que després encara hi haurà més feina per fer, perquè haurem d’arreglar molts problemes generats aquests 2 mandats! Per tant on em veig és al govern de Barcelona, la meva ciutat.
Preveu acabar segur el mandat, per tant?
Per descomptat, sí. Els mandats s’han d’acabar sempre, si pot ser.
I diputada? Hi ha regidors que compatibilitzen Ajuntament i Parlament, com Elsa Artadi.
Vaig deixar l’escó a principis de 2017 per concórrer a les primàries, per l’estricte règim d’incompatibilitats d’aquell moment. En tinc molt bons records, de ser diputada, però no ho enyoro especialment. És fantàstic ser diputat, formar part del govern del teu país i també ser regidor de la teva ciutat. Ara em quedo amb això. A més, hi ha gent molt preparada que pot anar a llistes!
Quan es va presentar a les primàries va dir que li faria molta il·lusió ser alcaldessa. Manté les ganes de ser algun dia cap de llista?
Hi ha il·lusions que tens per sempre, però deixa’m dir una cosa: vaig guanyar les primàries però el meu objectiu des del primer moment va ser fer una llista transversal i potent que sobrepassés el Partit Demòcrata. No vaig enganyar ningú. A partir d’aquí, vam poder tenir a Quim Forn encapçalant la llista, Elsa Artadi com a número 2 i candidata efectiva, també a Ferran Mascarell, Pilar Calvo, Sergi Blázquez… Allò que pensava aleshores, ho continuo pensant ara. No vaig viure-ho com un fracàs, ni com una derrota personal, ni com un drama. El contrari seria molt egoista.
