Lucía Martín (Lugo, 1979) és l’única regidora del govern municipal que prové del Congrés dels Diputats i, malgrat això, és una de les responsables de l’executiu local d’aparença més terrenal. Quan rep aquest diari, el dors de la mà esquerra el té tot guixat de bolígraf negre amb anotacions que no vol oblidar, com faria un estudiant despistat. La seva taula és plena a vessar de carpetes i a una de les parets llueix el cartell de la Mercè 2019, dissenyat per Maria Corte.
La regidora d’Habitatge i del districte de Sant Andreu (Barcelona en Comú) manté aquell esperit del 15-M amb tendència a la grandiloqüència. Es va estrenar al consistori volent ser “el malson dels especuladors”. En un any i mig de mandat, ha tingut enganxades importants amb fons voltors, com Azora o amb Vauras Investment. Tanmateix, des de la reactivació de les execucions judicials, la batalla mediàtica que més minuts li ha ocupat és el foc creuat amb la conselleria d’Interior pels desnonaments. L’últim episodi van ser les declaracions del nou conseller d’Interior, Miquel Sàmper, que va reconèixer en una entrevista a El Món que algunes actuacions dels antiavalots li feien “mals als ulls”, però tot seguit va responsabilitzar l’Ajuntament per no resoldre els casos d’emergència habitacional abans del dia del desnonament.
Les declaracions del nou responsable d’Interior són un pas endavant o enrere, si les compara amb la posició del seu predecessor Miquel Buch?
No ho sabria dir. El conseller, però, es devia adonar aviat que va cometre un error amb aquelles declaracions perquè denoten una falta de coneixement del que fa l’Ajuntament i, encara més greu, una manca d’assumpció de responsabilitats i de comprensió de què és la Generalitat. És la seva administració qui és formalment competent en matèria d’habitatge, i això significa coses com aportar-hi recursos.
Doncs no se n’ha retractat. De fet les va repetir uns dies més tard.
Més enllà del contingut les declaracions, aquest posicionament és un exemple de com de malament està fent les coses en matèria d’habitatge la Generalitat des de fa temps. És molt simptomàtic que el principal emissor de missatges quan s’està parlant d’emergència habitacional sigui el conseller d’Interior.
Recentment, en l’intent de desnonament de la Maite, una de les últimes veïnes de la Rambla, es van viure escenes de tensió com les que mencionava el conseller. L’Ajuntament va arribar a un pacte d’última hora i vostè va dir que a vegades la propietat posa dificultats fins al darrer moment. No obstant, els advocats dels amos han assegurat que l’Ajuntament els havia contactat per primera vegada el dia abans. Casos com aquest no donen la raó a Sàmper?
La unitat antidesnonaments de la ciutat va gestionar més de 2.000 casos d’emergència habitacional l’any passat. Això ho fem únicament amb recursos municipals, sense cap mena de col·laboració del departament d’Interior, ni de Justícia, ni tan sols de Territori i Sostenibilitat, que és qui té les competències en habitatge. Així que evidentment, en alguns casos, hi pot haver marge de millora. Afrontem en solitari els casos d’emergència habitacional de la ciutat i em sabria greu que la lectura fos que en algun cas l’Ajuntament ho podria haver fet millor. Em sembla d’un cinisme i d’una hipocresia que prefereixo deixar-ho aquí.
Fa anys que denuncien, tant vostè com Ada Colau, un greuge comparatiu d’esforços en habitatge. Però quan ho concreten, el principal retret acaba sent únicament quants pisos aporta el govern català a la Mesa d’Emergència barcelonina.
La Generalitat té un dèficit de prop de 1.400 pisos respecte al que està aportant l’Ajuntament a la mesa. Però el Govern té la capacitat de fer molt més que això. Per exemple, aportar equips de mediació per a famílies en risc de desnonament. O subvencionar rehabilitacions. O exigir el compliment de la legislació vigent! Des de l’Ajuntament, setmana rere setmana i amb menys competències, trobem grans propietats que se salten els avenços en matèria d’habitatge i denunciem la il·legalitat que estan cometent. I jo no he escoltat ningú del Govern ni una sola vegada, o molt poques, exigir aquests compliments. Ocupar-se de les polítiques d’habitatge no vol dir aprovar una llei un dia al Parlament i no fer res més. O decidir quants mossos s’envien a un desnonament. En matèria de promoció d’habitatge públic, el govern municipal tindrà fins a 2.000 nous pisos en construcció l’any que ve. En canvi el govern català actualment està fent 2 promocions a la ciutat que sumen 30 pisos.
Pel que fa als desnonaments hi ha un tercer actor: els jutges. En alguns casos, la policia catalana ha arribat a rebre l’amenaça judicial de “depurar responsabilitats” o acusar-la de “desobediència” si no envia prou efectius. Reclama a Interior que desobeeixi, doncs?
Al febrer el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va posar en el punt de mirar la unitat antidesnonaments de Barcelona i la resposta de l’Ajuntament va ser reafirmar-se. Crítiques en podem rebre tots i políticament has de decidir quina és la teva aposta. Malgrat això, en qualsevol actuació dels cossos de seguretat ha d’haver-hi proporcionalitat. I algú és capaç d’afirmar que hi havia un criteri de proporcionalitat quan la setmana passada almenys 12 furgonetes d’antiavalots van desnonar 4 famílies vulnerables? Crec que no. Per tant, no estem dient que els Mossos hagin de desaparèixer als desnonaments, sinó que han de complir criteris de proporcionalitat, més enllà del que diguin els jutjats. I ara és obvi que no els estan complint.
La policia barcelonina també ha assistit desnonaments. En ple confinament, la Guàrdia Urbana va enviar almenys 5 furgonetes, entre les quals hi havia antiavalots, a desnonar una parella en situació vulnerable d’un pis municipal. No hi havia cap protesta i l’argument municipal també va ser que era l’ordre d’un jutjat. És desproporcionat aquest dispositiu?
Em sembla estrany i ho trobo absolutament desproporcionat. Val a dir, però, que és una situació anecdòtica i que en el cas dels Mossos no acostumen a ser-ne cinc, sinó que veiem dispositius de moltes més furgonetes. Malgrat això, desconeixia el cas i en principi ho trobo injustificable.
Va dir a El Periódico que s’encarregaria personalment que l’Estat s’impliqués en matèria d’habitatge públic. Recentment s’ha anunciat una inversió de 72 milions en quatre anys per part del govern espanyol, però subjecta a l’aprovació dels pressupostos. En podem esperar alguna cosa més a curt termini o això és tot?
Les subvencions que ens han arribat de Generalitat i Estat els últims 4 anys, sumades, han estat de poc més de 6 milions d’euros. Ara ens n’arribaran 72 només del govern espanyol. És la primera vegada que l’Estat finança directament una ciutat per fer polítiques d’habitatge. Era una de les prioritats. Però evidentment n’hi ha més. En especial blindar la regulació de lloguers i ampliar els criteris de la moratòria en els desnonaments.
Els moviments socials exigeixen ampliar la moratòria actual. Els comuns hi donen suport, però res no es mou. Què ho està encallant?
Hem insistit i hem interlocutat amb el ministeri de Foment. I trobem dos fets a tenir en compte. Certament, el que s’ha aprovat fins ara és inèdit. S’estan aturant desnonaments d’una manera que ja ens hagués agradat veure el 2008. Ara bé, diguem que la concepció del dia a dia als barris encara queda lluny del Congrés. Jo hi he estat i ho sé. Els desnonaments de les veïnes queden bastant lluny del ministeri i ens estem trobant resistència a ampliar la moratòria de desnonaments.
Quina és la proposta dels comuns per allargar la moratòria?
Fins que cobreixi totes les famílies vulnerables, independentment si s’han trobat en aquesta situació arran de la Covid-19.
En el món d’abans del coronavirus la regulació dels lloguers estatal havia de presentar-se durant la primavera, segons el ministre Ábalos. Hi ha nou calendari?
La iniciativa dels col·lectius per l’habitatge, liderada pel Sindicat de Llogateres, per aprovar la llei catalana ha canviat l’escenari del tot. Hi havia un compromís per regular els lloguers i ara ja tenim una normativa autonòmica. Ara el que cal és adoptar la normativa estatal perquè aquesta llei pugui estar protegida, especialment després que hi hagi hagut anuncis de la dreta d’intentar portar-la al Tribunal Constitucional i tombar-la.
Per tant, l’aspiració ara és que l’Estat blindi la llei catalana?
És el que caldria. Que la llei no estigui en risc perquè tingui la continuïtat que necessita. I de pas obrir la porta perquè altres comunitats puguin fer el mateix que s’ha fet aquí.
Per què ha quallat amb tanta facilitat la campanya agressiva contra les ocupacions?
Perquè és un discurs fàcil i juga amb la por. Respon a una campanya orquestrada per tot un entorn mediàtic molt vinculat als partits de dretes i que ha intentat instal·lar la idea que pràcticament si te n’anaves de cap de setmana, tornaries i et trobaries el pis ocupat. Davant això, d’entrada, el que hem intentat és contrarrestar el discurs amb dades oficials.
Al contrari que a Catalunya, a Barcelona fins al juny havien baixat lleugerament les ocupacions. No s’havien disparat, com alguns asseguraven. L’Ajuntament té dades actualitzades?
Tenim les dades que ens faciliten els Mossos, però venen amb un problema afegit: són ocupacions en genèric, no sabem de quina mena són. Desconeixem si són ocupacions de locals o de pisos, o si són de grans propietaris o petits. Està tot barrejat i això dona ales a que els interessats ho posin tot al mateix sac. En tot cas, el que ens diuen aquestes dades, que inclouen juliol i agost, és que malgrat la crisi i la situació d’emergència habitacional pràcticament el nombre d’ocupacions no ha variat. Hi ha un 5% més de casos comparat amb l’any passat.
L’Ajuntament, però, té dades més qualitatives a partir dels informes de la unitat antidesnonaments. L’any passat, dels 2.288 casos atesos n’hi havia només 3 que encaixaven amb al relat de les ocupacions de domicilis habituals. Però aquelles xifres municipals tampoc són clares: no totes les situacions ateses són per ocupació i això no es va aclarir.
És que la proporció era molt similar. Sobre el total de casos atesos de famílies en emergència habitacional, l’ocupació d’un pis on vivia algú representava el 0,13%. I si ho centrem encara més, només en les situacions d’ocupació, el percentatge és un 0,3% dels casos. Es van abordar 926 famílies en situació d’emergència habitacional que havien ocupat un habitatge. I només en 3 casos ens vam trobar aquest problema. Davant del relat incendiari, això és molt rellevant. A més, el 80% dels pisos ocupats són immobles buits i de grans tenidors. Però quan li diem això a la dreta, i intentem abordar per què les famílies han arribat a ocupar, els mateixos partits que ens pressionaven ja no volen seguir parlant-ne.
En campanya Bcomú va proposar ampliar el percentatge d’habitatge protegit a les noves promocions d’alguns barris fins al 50%. Ho manté?
No. En campanya no teníem previst que hi hagués una pandèmia. Ara mateix no està sobre la taula. A més, ja hem vist el que ha passat amb el 30% aplicat el mandat passat, que bàsicament els promotors van intentar esquivar la norma. Van sol·licitar en tres mesos les llicències equivalents a tot un any. Per tant, el que hem de fer és consolidar aquest 30% i, en tot cas, veurem si es pot anar a més amb el temps.
El TJSC va advertir l’Ajuntament sobre el paper bel·ligerant de la unitat antidesnonaments. La bona relació amb la judicatura és inabastable per al govern Colau?
El problema potser no és amb la judicatura en general, sinó amb alguns dirigents i òrgans concrets. Ens trobem molts problemes a l’hora d’obtenir informació preventiva per assistir famílies a temps o treballar amb les propietats. I això és un desastre. Ens fa anar a cegues i és una despesa molt important. No és el mateix treballar amb un escenari de prevenció que treballar amb un d’emergència i reacció. Tot és molt costós, començant per buscar pensions als agreujats. Sovint, negociar i pagar uns mesos de lloguer endarrerits a la propietat acaba sent més econòmic per a l’Ajuntament i menys traumàtic per a les famílies.
No hi ha hagut cap acostament efectiu amb la justícia, per tant.
És un problema endèmic a certs sectors de la judicatura. Quan parlem de lleis vinculades a desnonaments, entenen que han de fer una interpretació d’aquestes normatives en clau administrativa, processal, com si no estiguessin vinculades a qüestions tan bàsiques com el dret a l’habitatge, que està protegit. Fins que aquesta concepció no canviï, continuarem tenint problemàtiques. I seguirem patint aquesta defensa del dret a la propietat per sobre de tot.
