El consens polític als governs de totes les administracions per repetir la idea que els desnonaments s’havien aturat durant la crisi del coronavirus ha quedat, a poc a poc, esguerrat per la realitat. Els marges de la norma han descobert que no només hi havia excepcions teòriques, sinó que s’han aplicat a la pràctica. Tan sols aquesta setmana a la ciutat de Barcelona s’han produït almenys dos desallotjaments exprés –un per part dels Mossos d’Esquadra i un altre per part de la Guàrdia Urbana– tot i estar encara immersos en l’Estat d’Alarma. Un dels dos processos va expulsar del pis que ocupaven una parella en què l’home acabava de perdre la feina per la crisi i la dona estava embarassada.
A més, aquesta mateixa setmana aquest diari va explicar un cas de desnonament invisible –com s’anomena les expulsions d’inquilins per pressions de l’arrendador. Es tractava d’una parella amb pocs ingressos que treballava sovint en negre i que rellogaven una habitació per 500 euros. Pocs dies després, la Fundació Arrels incidia en el mateix fenomen. Centenars de voluntaris van fer un recompte de persones sense sostre a la ciutat i van trobar-se un increment destacat respecte als últims registres. “Sabem que moltes d’aquestes persones abans no vivien al carrer sinó en habitacions de relloguer”, advertia l’entitat.
D’aquesta manera, tot i la regulació del decret llei en matèria d’habitatge, alguns supòsits permeten que jutges i policia segueixin tirant endavant desallotjaments de persones que ocupen immobles, independentment de la situació que els hagi dut a fer-ho. Alhora, la impossibilitat de pagar el preu de l’habitació que llogaven, ja sigui per haver patit un ERTO, per la finalització d’un contracte temporal o perquè treballaven en negre i el confinament els va frenar l’entrada d’ingressos, ha empès molts ciutadans vulnerables a marxar del pis on vivien. En alguns casos, fins i tot, han acabat al carrer després d’haver rebut amenaces per part de la persona que els rellogava les habitacions.
Veus polítiques contra els desnonaments
Sobre la part que implica de manera més directa les administracions, cal recordar els posicionaments que els diferents governs van mostrar al voltant del dret a l’habitatge durant els primers dies de la crisi del coronavirus. El 13 de març, l’alcaldessa Ada Colau va defensar que “en una situació excepcional com la que provoca la Covid-19″ era “més urgent que mai aturar els desnonaments de persones vulnerables” i que “no fer-ho” posaria “en risc moltes vides”. Una línia molt semblant a la que va exposar el conseller de Territori, Damià Calvet, un dia després. “En moments d’emergència, cal pensar prioritàriament en els més vulnerables. Per això, davant del coronavirus, vam demanar per carta al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya una moratòria en els desnonaments”, va expressar.
I encara amb més ambició es va pronunciar el vicepresident segon del govern espanyol i ministre de Drets Socials, Pablo Iglesias, quan va anunciar el decret que regularia el futur dels desnonaments durant l’Estat d’Alarma i els sis mesos posteriors. “Queden suspesos tots els desnonaments sense alternativa habitacional de les llars vulnerables. Ningú no pot ser expulsat de casa seva”, va reblar. Tot i aquest al·legat clar, després, en passar la proclama al negre sobre blanc, es va comprovar que l’aturada de desnonaments se circumscria únicament a les famílies que podien acreditar que havien quedat en situació vulnerable arran de la crisi del coronavirus.
Dos desnonaments en un dia
De fet, aquest és un dels esculls que ahir tant l’alcaldessa com la regidora d’Habitatge, Lucía Martín, van anunciar que es demanaria que canviés al govern de Pedro Sánchez. Volen que s’ampliïn les condicions de vulnerabilitat, més enllà de si es pot garantir documentalment que ha estat causada per la Covid-19. Tanmateix, en el moment que formalitzaven públicament aquesta petició, no havien passat ni 24 hores des que la Guàrdia Urbana completava un desallotjament d’un habitatge, el propietari del qual era l’Ajuntament.
Segons ha pogut saber aquest diari, els fets van passar a un entresòl del número 26 del carrer de la Ferreria, al barri de Sants, dimecres al migdia. Un dia abans, els ocupants –una parella, segons els veïns– havien entrat per la força pel balcó de l’immoble i s’hi havien instal·lat. Poques hores després, almenys sis furgonetes de la Guàrdia Urbana van arribar al punt clau, a tocar de la plaça de la Farga. Alguns dels policies disposats eren antiavalots de les Unitats de Policia Administrativa i de Seguretat (UPAS).
Els agents van tallar el carrer, van prohibir el pas als veïns i van iniciar l’operatiu per garantir l’expulsió de la família ocupant, que es va resoldre en pocs minuts. “Va ser un desnonament per ordre judicial sense incidències”, apunten fonts municipals. També indiquen que quan es va oferir assistència a la família per part del Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona, la van rebutjar.
La petició del desallotjament, però, tenia l’origen en l’Ajuntament. L’edifici és de titularitat municipal després que el govern Colau l’adquirís el passat desembre mitjançant el tanteig i retracte. Segons fonts de l’Ajuntament, els habitatges buits que hi quedaven es troben “en procés d’adequació i adjudicació” i es destinaran “a famílies vulnerables amb dificultats per accedir a l’habitatge”. Abans de l’ocupació “s’hi estaven fent obres en profunditat” per adaptar-los als requeriments del parc públic, però les tasques de remodelació es van aturar per la Covid-19. En aquesta finestra temporal, el pis va ser ocupat.
Aquests fets van passar tan sols un dia després que una altra família quedés desnonada, també del pis que havien ocupat recentment. Eren el Javier i la Ximena, una parella de colombians que fa un any i mig que vivien al Carmel rellogant una habitació. El Javier havia treballat fins ara en una empresa de missatgeria, però amb l’arribada de la crisi del coronavirus el cap li va anunciar que li tramitarien un expedient de regulació temporal. Dos mesos després, no havia rebut cap mena d’ingrés estatal i l’empresa se n’anava en orris. Amb aquesta perspectiva i un fill en camí, no volia donar maldecaps per impagaments a la senyora que els havia rellogat l’habitació fins llavors. Així, van valorar que la millor opció seria refiar-se d’un home que havia contactat per Internet i que els oferia “ocupar un pis de banc, que feia temps que era buit”, relata el Javier.
Van pagar prop de 1.500 euros i van entrar en aquell pis reformat, encara sense saber que els havien estafat. Al cap de poques hores, el propietari –que no era un banc, sinó un particular– es va presentar amb treballadors corpulents d’una empresa de pressió immobiliària, City Lock, per enviar un missatge: “heu de sortir d’aquí ja”, recorda la Ximena que els deien des de l’altra banda de la porta. Durant tot el dia, va haver-hi diversos intents de convèncer-los. Els van arribar a oferir diners, fins i tot. Finalment, però, dues furgonetes d’antiavalots dels Mossos d’Esquadra van arribar a l’habitatge, van custodiar com un serraller forçava la porta del pis i van confirmar que el Javier, la Ximena i dos acompanyants que els havien anat a fer suport abandonaven l’edifici definitivament.
Fonts policials van detallar a aquest diari que s’havia pres aquella decisió després d’haver comprovat que havien estat ells els que havien entrat al pis la nit anterior, fent sonar l’alarma. Van quedar denunciats per ocupació d’immoble i es va comunicar la situació al jutjat de guàrdia. “Ara hem trobat un company de la feina que ens dona espai uns dies”, explica el Javier, incapaç de preveure on serà d’aquí a un mes. S’han quedat sense els diners que va pagar a la màfia que li va donar les claus del pis i no ha rebut un sol euro de l’ERTO de la seva empresa. “Repassem cada dia el compte bancari, però res”.
Els desnonaments invisibles es deixen veure al carrer
Altres casos, en canvi, no tenen jutges entremig ni grans desplegaments de policies, tot i que acaben de la mateixa manera. Amb l’avís que si no pagues, hauràs d’anar-te’n del pis, moltes persones s’han quedat sense l’habitació on vivien. Altres encara hi resisteixen malgrat tota mena de pressions matusseres. A algunes d’elles se’ls prohibeix utilitzar la televisió o se’ls posa preu al temps que es passen a la dutxa, com van explicar testimonis directes a aquest diari.
El pitjor dels desenllaços, però, arriba quan fan el pas d’acceptar que només els queda el carrer. Són els desnonaments invisibles. Segons explica la fundació Arrels en un comunicat, van ser les dues primeres setmanes de l’Estat d’Alarma quan van rebre més trucades de persones “angoixades” perquè “vivien en allotjaments inestables i, per primera vegada, es veien abocades al carrer”. Són persones que no sabien ni tan sols on dirigir-se perquè tampoc no havien tingut mai contacte amb els Serveis Socials. Així, s’ha normalitzat que els visitin persones “explicant que fa pocs dies que s’han quedat al carrer” i que “no saben on anar a demanar ajuda”.
Amb tot plegat, sembla evident que, malgrat que s’hagin aturat la majoria de llançaments judicials contra famílies, els que han quedat fora d’aquesta cobertura formen part, precisament, del grup dels més vulnerables. Ho resumeix el Javier: “Fa tres mesos tenia casa, feina i estalvis. Ara tinc gana, dubtes i la meva primera denúncia penal”.
