Rellogats expulsats durant el confinament

Amenaces i xantatges durant l'estat d'alarma posen contra les cordes a famílies vulnerables que s'han quedat sense ingressos

Quan el Fernando va demanar veure el contracte del pis a l’home que li havia rellogat una habitació va haver de conformar-se amb una rèplica testosterònica: “¿Qué contrato ni qué pollas te voy a dar a ti? Lo que te voy a dar es la puta puerta el día 10 y a tomar por culo“. Aquestes van ser les paraules exactes de l’individu que feia negoci rellogant-li al Fernando i la Irene una habitació per 500 euros, segons una gravació a la qual ha tingut accés aquest diari. En aquella conversa, la mateixa veu alçaria el to fins a amenaçar-los amb un desnonament extrajudicial. “El día 10 o pagáis o caminito. El día 10 viene una gente aquí a vivir. Vas a tener un problema. Hago una llamada y vas a ver lo que tardas en salir de aquí“, va afegir. Finalment, la pressió va fer efecte. El dia 10 d’abril la parella ja no viuria en el pis del número 38 del carrer Florida, al barri de la Prosperitat (Nou Barris).

Són l’exemple de la baula més feble de la lluita per l’habitatge: les famílies amb pocs recursos que viuen en habitacions rellogades, sense contracte i sovint en pisos massificats. Una situació que s’ha agreujat durant el confinament. Moltes d’aquestes famílies han perdut la feina i els pocs ingressos que tenien a causa de la crisi del coronavirus. En veure que ja no podrien pagar la totalitat de la mensualitat acordada, alguns dels que els rellogaven les habitacions han dut al límit els inquilins per forçar-los a marxar. Altres famílies rellogades, en canvi, no rebut cap pressió, però pateixen en silenci un panorama crític que encara no saben com solucionaran. Per explicar-ho, el TOT Barcelona ha contactat una desena de casos a la ciutat.

Dutxes a 5 euros i sobrepoblació sobtada

L’experiència de la Irene i el Fernando és la que va tenir un desenllaç més cru. De fet, tot va passar molt ràpidament. Van entrar-hi el 8 de març –cinc dies abans que s’ordenés el confinament– i van acabar estant-s’hi únicament un mes. Segons expliquen el Fernando i la Irene, durant aquelles quatre setmanes i escaig van trobar-se amenaces contínues i tota mena de pràctiques vinculades a l’assetjament immobiliari. Des d’un matalàs que la primera setmana els va provocar erupcions cutànies per xinxes, fins a haver de pagar 5 euros per cada 10 minuts de dutxa amb aigua calenta. “Hi havia paneroles, els mobles estaven trencats i la pica del bany no funcionava”, recorda la dona.

Tampoc no es va complir la promesa inicial de l’home que els va rellogar el pis, que els deia que allà només viurien ells, una altra parella i una persona més, relaten. Quan van instal·lar-se, van comprovar que la realitat era molt diferent. Durant aquell mes, arribarien a viure-hi 15 persones. A més de dos adolescents que vivien junts a una habitació, hi havia tres famílies amb fills –cinc d’ells, menors d’edat.

Per tot això, juntament amb la falta de solucions als problemes que trobaven i la manca d’ingressos sobtada, la Irene i el Fernando van decidir no abonar els 1.000 euros que inicialment els demanaven: 500 pel mes i 500 per la fiança. Van pagar-ne la meitat i “una mica més”, puntualitzen. “Teníem previst pagar la resta els següents dies, però per fer-ho demanàvem que solucionés les mancances més bàsiques, i ni això”, apunta el Fernando. L’home que els rellogava el pis s’ho va prendre com un ultratge, els va acusar de crear malestar al pis i els va donar per desnonats quan encara vivien al pis. Quan la Irene li recordava que un decret llei del govern estatal havia aturat els desallotjaments durant mig any, l’home –de qui només sabien el nom de pila– feia com qui sent ploure i els recordava l’amenaça de la trucada que podia fer per aconseguir-los expulsar.

En diverses captures de pantalla del xat grupal que compartien els inquilins es poden apreciar alguns dels detalls de la història que expliquen el Fernando i la Irene.

IMG 20200518 215832

IMG 20200518 215758

Quan la història del Fernando i la Irene va córrer pels grups veïnals de la Prospe, se’ls va obrir un possible aixopluc. Els va arribar una trucada dels Serveis Socials de l’Ajuntament. La parella va explicar el seu cas i quan faltaven poques hores perquè arribés el dia maleït els van dir “ràpid, agafeu el mínim i sortiu d’allà pitant. En plena l’emergència sanitària, el Centre d’Urgències i Emergències Socials de Barcelona (CUESB) va considerar-los un cas extraordinari i els va proporcionar una fugida: un hostal a Badalona. La Irene i el Fernando no s’ho van pensar i van anar-hi.

L’endemà era dia 10. Quan van tornar al pis per anar a buscar la resta de les seves pertinences, es van trobar que no els deixaven entrar, asseguren. L’home que els havia rellogat el pis els va treure les maletes al vestíbul de l’edifici i ells es van acomiadar per sempre més d’aquell immoble. Després d’uns dies a l’hostal badaloní per assimilar la situació, la Irene i el Fernando s’han instal·lat temporalment a casa d’un conegut a Montcada i Reixac.

Famílies amb fills privades dels espais comuns

Però els Serveis Socials no arriben a tot arreu, ni de bon tros. L’alcadessa Ada Colau va expressar fa una setmana que aquest servei municipal estava “a punt del col·lapse”. En aquella mateixa entrevista al programa El Objetivo de la SextaColau va fer saber que, tot visitant un centre dels Serveis Socials a Nou Barris, unes treballadores li van anunciar que els arribaven “casos inacceptables en una ciutat que es vulgui anomenar democràtica” com són “famílies senceres amb nens i nenes que fa setmanes que estan tancats en una sola habitació de relloguer sense ni tan sols poder utilitzar els espais comuns”.

Precisament és el que li passa al Julio, la seva dona i la seva filla d’onze mesos. No té papers, es desespera sense poder aconseguir cita a l’oficina d’estrangeria i no hi ha manera que algú li doni una oportunitat per treballar, assegura. Viuen en una petita habitació d’un pis del carrer Mas Duran, al barri de Verdum. Paguen 300 euros i comparteixen pis amb cinc persones més, però no poden fer gairebé vida fora de l’habitació des de l’inici del confinament. “No ens deixen estar al menjador, així que no podem ni mirar la televisió. Només podem estar tancats a l’habitació o sortir al carrer, ara que se’ns permet una mica més”, explica el pare de família.

Quan passegen, fan fotografies a la nena i truquen a Colòmbia, el seu país d’origen, per fer petar la xerrada amb els amics i familiars. Quan tornen al pis, en canvi, tot torna a ser gris. L’ambient està tan viciat que per explicar els detalls de la situació, de fet, el Julio va demanar deixar de parlar per telèfon i passar a escriure’s amb aquest diari per Whatsapp. Té por que el poguessin sentir. “La factura de la llum va arribar molt cara fa uns dies i em van demanar què aportaríem. Els vam respondre que res, que lamentablement no tenim cap manera de generar cap ingrés aquests dies”, comenta el Julio.

El pis creu que és d’un banc i qui els relloga l’habitació és la seva germana i el marit. “Ell es posa furiós quan arriba de treballar i jo li cuino el sopar. Jo cuino bé, però ell mai s’acaba el que li faig. S’emprenya. I a mi em sembla que és un mecanisme més perquè ens n’anem”, afegeix. A més, durant el dia, si el seu cunyat està de mal humor, talla l’accés a Internet. “La meva germana gairebé ja no saluda”, diu.

La seva principal preocupació és la filla, que al juny complirà un any. Fins ara han tirat endavant amb el poc menjar que hi ha al pis i amb el que aconsegueixen d’algun grup de suport veïnal que han descobert. També tenen dos paquets de bolquers cada quinze o vint dies gràcies a la Creu Roja. Els Serveis Socials, en canvi, li han dit que ara per ara no el poden ajudar, segons assegura. Els pitjors dies, quan escasseja el menjar, no els queda més remei que alimentar la nena amb pa i cafè. “El confinament mostra el costat fosc de moltes persones que havent estat migrants se’ls ha oblidat com van arribar”, remata.

Ni dutxa, ni tele, ni rentadora, ni Internet, ni filla

La situació d’ofegament del Julio és similar a la d’una veïna de 44 anys originària del Marroc, que demana mantenir l’anonimat. Viu des del setembre en una habitació rellogada per una altra dona al barri de la Pau. També paga 300 euros, però viu a la mateixa habitació que la dona que li relloga l’espai. Té por a les represàlies d’explicar el seu cas i a rebel·lar-se davant qualsevol injustícia, com la prohibició que li ha imposat la seva companya de pis. “Em diu que no puc dutxar-me cada dia, que gasto massa aigua. Em deixa fer-ho cada 4 o 5 dies només”. Tampoc no hi ha rentadora –ho fa a mà–, ni televisió, ni Internet.

A aquesta dona migrant la van fer fora de la feina pel coronavirus. Netejava habitacions d’un hotel barceloní. Des de llavors, ha seguit pagant el lloguer de la seva habitació amb els petits estalvis que tenia. Dels Serveis Socials ha aconseguit una ajuda per al menjar del dia a dia i la complementa amb l’ajuda que rep de la xarxa veïnal d’aliments del barri. Les pròximes setmanes, però, no sap com s’ho farà per fer-se càrrec del lloguer. Li queden 200 euros i no s’atreveix a explicar-li a la dona que li relloga l’estança que no en tindrà prou.

La seva filla va venir a Barcelona fa uns mesos per iniciar els estudis universitaris de comerç internacional i el somni tant de la mare com de l’adolescent és poder viure juntes. De moment, però, la filla prepara la selectivitat en un pis de Santa Coloma de Gramenet, on se sent atrapada amb el seu pare biològic. Abans de venir a Barcelona, mai havia conviscut amb ell. Tanmateix, l’home va aconseguir la custòdia i la mare, en el pis on viu ara, no té cap possibilitat d’acollir la filla.

L’opció forçada d’ocupar

Però no tots els encarregats de rellogar pisos cometen abusos. A vegades, la pressió arriba sense esbroncades ni xantatges, com una empenta de culpa. És el cas de la Ximena i el Javier. Tenen una habitació llogada al Carmel en el pis que comparteixen amb una senyora per a la qual només tenen bones paraules i agraïments. El Javier treballava de repartidor fins que el cap de l’empresa que el té contractat li va comunicar que li tramitaven un ERTO. Dos mesos després, encara no ha rebut cap prestació. De fet, amb el pas dels dies, ha rebut el pitjor auguri: “El cap m’ha dit que l’empresa tancarà”.

La parella havia estalviat tant com havia pogut en aquest temps. Paguen 350 euros de lloguer des de fa any i mig –quan van arribar– i disposa, a hores d’ara, de 1.000 euros de coixí. Quan s’esgotin, no sap què fer. Els serveis municipals no li han pogut donar cap alternativa, explica, i s’han limitat a recordar-li que si es queda al pis sense pagar, no el podran fer fora. El Javier i la Ximena, però, no volen posar en problemes a la senyora amb qui viuen i s’estan plantejant una altra opció. S’ho plantegen com un principi de lleialtat. “Un conegut m’ha dit que si li pago a ell els 1.000 euros em fa entrar a un pis d’un banc de Sants que fa temps que és buit. Crec que és l’única sortida que em queda: ocupar”, conclou.

De Nou Barris al Raval

Entre la resta de testimonis consultats per aquest diari, molts d’ells a Nou Barris, es barregen històries de frustracions per no poder sortir de l’habitació. “Trobo a faltar fins i tot caminar per un passadís”, diu una dona. També por a perdre el poc que tenen. Una d’elles, concretament, tem que si perd l’estança que té rellogada des de fa 8 mesos pugui deixar de rebre la prestació de Serveis Socials que ara té assignada.

També hi ha el cas de la Fàtima, que en el pis que relloguen a un home pakistanès viuen 11 persones en quatre habitacions. Està situat a la plaça del Pedró, al Raval. En el seu dormitori són tres: ella, el seu home i el fill de 9 anys. No tenen papers i el seu marit el poc que guanyava ho aconseguia a través de treballs esporàdics i en negre. Tanmateix, de normal, pagaven 450 euros per l’habitació. Amb l’arribada de la crisi i el suport del Sindicat d’Habitatge del Raval, però, s’han plantat i han deixat de pagar. Un dels pocs recursos que encara li queda és el menjar, que l’aconsegueix amb el suport dels Serveis Socials.

La Fàtima, com tots i cadascun dels entrevistats per a aquest reportatge, té un objectiu ben senzill: aconseguir marxar de l’infrahabitatge on viu. Somia amb tenir un espai propi per a la família. Poder trepitjar amb intimitat un espai més enllà de l’habitació. I no patir per quan caldrà fer les maletes a corre-cuita.

Nou comentari