L’alarmisme sobre l’ocupació de pisos indigna entitats socials de Barcelona

Mentres les dades sobre l'ocupació els últims mesos no arriben, jutges i activistes aclareixen alguns falsos mites vinculats al fenomen

El hit de l’estiu pel que fa als temes de seguretat a Barcelona han estat “les ocupacions”. L’any passat ho van ser els robatoris violents, amb permís del pic d’homicidis, i aquest any li ha tocat el torn a “les ocupacions” –entre cometes, perquè és el terme genèric que s’hi ha aplicat sovint i que amaga les diferents realitats que hi ha darrere de l’acte d’instal·lar-se a un pis buit–. Malgrat la manca de dades oficials, la idea ha quallat. Tant és així que alguns experts en la matèria han acabat sortint a fer una crida per rebaixar l’alarmisme, alhora que entitats i plataformes veïnals han alertat del perill de l’expansió d’aquest discurs. De fet, fins i tot des de l’Ajuntament de Barcelona s’ha coincidit a assenyalar “una campanya mediàtica” que pretén “generar molta alarma” sense tractar el rerefons del fenomen.

Les principals preocupacions des del sector social són clares. Es tem que el discurs de la por estigui intentant convertir l’excepció en norma i que es facin generalitzacions precipitades. Especialment ara, que les xarxes socials viralitzen casos greus sense sotmetre’ls a grans comprovacions. D’aquesta manera, després que aquest diari hagi contactat amb diverses plataformes veïnals i pel dret a l’habitatge, es poden resumir en quatre els interessos que aquests col·lectius veuen al darrere del nou discurs contra l’ocupació: confondre la ciutadania equiparant-ne tots els casos, criminalitzar la pobresa, retallar els drets a l’habitatge i vendre alarmes.

“Securitas Direct es farà d’or”, ironitza un dels portaveus de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, Santi Mas de Xaxàs. L’activista destaca que “una de les grans mentides” que cal combatre és la que estén que s’ocupen pisos de particulars com a fet habitual. La història del veí que va anar a treballar i es va trobar casa seva ocupada. “Això no passa al dia a dia, perquè la gran butxaca de pisos buits són del banc i de grans tenidors. I són els que s’ocupen. Ara, quan surt l’excepció, arriben les televisions i ho allarguen durant dies”, es queixa Mas de Xaxàs.

S’està incitant a una “guerra entre pobres”, esmenten per separat el president de l’Associació de Veïns i Veïnes de Ciutat Meridiana, Fili Bravo, i una de les portaveus del Sindicat de Llogateres, Marta Ill. S’està creant una preocupació a mida dels grans propietaris amb la voluntat d’implicar-hi gent humil, reflexionen. Ho il·lustra un cas que s’ha trobat recentment el líder veïnal noubarrienc. “En un grup de Facebook es comentava l’existència d’un espai ocupat al barri i un noi va saltar i va dir: “Hauríem de fer-los fora a tots”. I ostres, aquí ens coneixem tots. El seu germà viu ocupant”.

A zones com el nord de Nou Barris o el Raval, a més, s’ha de fer un esforç per desvincular l’ocupació per necessitat –que és la majoria, aclareixen– dels casos que apareixen vinculats a la delinqüència i amb un component conflictiu. “No té res a veure. I qui vulgui barrejar-ho i fer passar una cosa per l’altra, ho fa amb unes intencions clares. Per començar, perquè tenim una mena de codi ètic que segueixen totes les famílies que ocupen, amb un compromís per mantenir una bona convivència“, expliquen fonts del Sindicat d’Habitatge del Raval. “I segon, perquè som les mateixes entitats del barri les que també ens organitzem per fer pressió contra els narcos”, afegeixen.

La irrupció dels jutges a Twitter

El que ha sorprès activistes pel dret a l’habitatge, però, és la irrupció de jutges explicant la seva experiència en temes d’habitatge per rebaixar el suflé mediàtic contra l’ocupació. L’exemple més clar és del magistrat de primera instància i portaveu de Juezas y Jueces por la Democracia, Joaquim Bosch. El jutge, en un fil de comentaris sobre una notícia que induïa a la confusió, ha apuntat en la mateixa línia de reivindicació que indicava el portaveu de la PAH, que les ocupacions de cases on hi ha vida són pràcticament inexistents. “La realitat de les dades és que la gent pot estar tranquil·la al seu domicili, perquè són molt escassos aquests casos d’ocupació. A més, quan es tracta de primera o segona residència, hi ha un delicte de violació de domicili, motiu pel qual el desallotjament dels ocupants és gairebé immediat”. I, de fet, comporta penes de presó.

En el mateix sentit, han sorgit altres comunicats. Un dels més virals ha estat publicat per qui s’identifica com un jutge anònim, amb el pseudònim Judge the Zipper. Fa explicacions més detallades sobre què passa amb cadascuna de les possibilitats que sorgeixen quan algú entra a un immoble aliè i resol: “això de dir que me’n vaig de cap de setmana i m’okupen la casa és materialment impossible”. Que proliferin aquestes històries ho atribueix a mancances en el relat periodístic.

I més enllà dels jutges, l’administració. També hi va fer referència explícita als discursos presents als mitjans de comunicació la regidora d’Habitatge de Barcelona, Lucía Martín, el passat divendres. “Sembla que hi hagi tota una campanya mediàtica, que no sembla que estigui molt sustentada amb dades reals, i el que busca és generar molta alarma en comptes d’analitzar rigurosament el problema i aportar solucions”, ha expressat.

Han augmentat les ocupacions?

Tot seguit, la regidora va fer referència a què se sap d’un altre dels grans temes estrella: el presumpte augment de les ocupacions. En el cas de Barcelona, però, va concretar que no disposen de dades d’ocupacions des que va acabar el març. De fet, aquesta dada és un tabú des de fa mesos. Tampoc no han donat cap xifra actualitzada els Mossos d’Esquadra malgrat les peticions d’aquest diari. Tot i que duen un recompte mensual dels fets, finalment, segueixen remetent la informació disponible al primer trimestre del 2020.

El fet curiós és que les dades del principi d’any anunciades per Lucía Martín apunten que hi havia una reducció d’ocupacions si es comparava amb el primer trimestre del 2019. S’havia passat de 408 a 386 denúncies d’aquesta mena. La xifra, però, deixava fora el càlcul els mesos d’esclat de la crisi del coronavirus, el moment de trasbals econòmic més gran de l’última dècada. Un terratrèmol que ha aplegat milers de famílies que han perdut la feina –i en alguns casos no han pogut seguir pagant l’habitatge on vivien– alhora que ha sorgit un boom de locals comercials buits.

El TOT Barcelona ha contactat amb el Col·legi d’Administradors de Finques Barcelona-Lleida i amb l’assessoria jurídica especialitzada en immobiliàries Tecnotramit i en cap dels casos s’ha expressat que hagin detectat un augment dels casos d’ocupacions a la capital catalana. L’únic apunt contundent en aquesta línia ha estat el de la gerent de l’Associació Immobiliària de Catalunya (AIC), Anna Puigdevall. “Estan augmentant les ocupacions a tot Catalunya, però també a la ciutat de Barcelona. La tendència és clara”, expressa. De fet, la seva sentència encaixa amb les xifres oficials sobre el conjunt del territori català, que sí que arriben fins al juny i apunten que hi ha un increment general. Així i tot, la possibilitat que es tracti d’un increment focalitzat a altres zones del país deixa en quarentena aquesta dada.

Sigui com sigui, la regidora d’Habitatge de l’Ajuntament recorda que les xifres d’ocupacions cal emmarcar-les socialment. En aquest sentit ha recordat que, més enllà de la crisi que acaba d’esclatar, Catalunya ja liderava els rànquings estatals de desnonaments i de preu del lloguer. Tant des del Sindicat de Llogateres com des de la PAH, a més, recorden que la mare dels ous és la manca d’habitatge públic. A Barcelona només l’1,6% de pisos són públics, segons l’Observatori Metropolità de l’Habitatge. Una anomalia si es compara amb altres grans ciutats europees.

De la família vulnerable al narcopís

La manca de dades al voltant de les ocupacions, però, no són cap novetat. És un camp que sempre ha estat subjecte a la manca d’informació formal i els estudis que se n’han fet són pocs. Un d’aquests informes, publicat per l’Instut Cerdà l’any 2017, destacava que els districtes barcelonins amb més població a l’atur són també els que tenien més habitatges buits que acabaven ocupats. Destacaven Nou Barris, Sant Andreu i Ciutat Vella. A més, apuntava dos elements més, també rellevants. D’una banda, calculava que hi havia 87.600 famílies ocupant a tot Espanya. Això, sobre el total del parc d’habitatge, representa que l’ocupació es dona en el 0,34% dels immobles totals repartits per l’Estat. Així que hi hauria ocupades una de cada 300 cases construïdes al territori espanyol. I, per últim, detallava que dins del món de l’ocupació, entre un 10% i un 35% dels casos eren conflictius.

És en aquest punt on Barcelona ara intenta fer front a una dualitat complexa. Aquest juliol es va informar que hi ha almenys cinquanta pisos a la ciutat on viuen delinqüents reincidents. Són cinquanta immobles sobre un total de més de 800.000 habitatges a la capital catalana, però tenen un gran impacte en el seu voltant per la situació que provoquen. Aquestes ocupacions es caracteritzen per generar incomoditats als veïns i arrossegar amb elles un augment en la percepció d’inseguretat.

Són casos com el d’una finca del carrer Hortes, al Poble-sec, on fan vida diverses persones que han protagonitzat episodis greus. De fet, va ser un dels individus que s’acaba d’instal·lar en aquest edifici qui va tallar amb un ganivet de grans dimensions dos veïns del barri quan aquests van intentar evitar un robatori en ple carrer. Aquests són els casos més greus i fins i tot fan que el veïnat fugi de la zona. “Conec veïns que se’ls ha acabat el contracte i han marxat. Ens ho han dit. Perquè és que no es pot viure tranquil”, explicava el gerent d’un bar de la zona, el Pol Mas.

N’hi ha d’altres de menor intensitat, però igualment molestos. És el cas de la Mariona i la finca on viu, a prop de la rambla del Poblenou. Es van trobar que l’11 d’agost dues persones ocupaven els baixos de l’edifici, buits des de feia temps. Des de llavors, s’hi va instal·lar una festa constant cada matinada. “No paraven d’entrar persones dia sí, dia també. I nosaltres sense poder dormir cap dia. Si els parlàvem educadament, ens desafiaven. Era insuportable”. No saben què s’hi arribava a fer. Les sospites són que, més enllà de la festa, hi havia tràfic de marihuana o venda d’objectes de cotxes que es van trobar a l’interior. No ho van arribar a saber perquè, onze dies després, una empresa de desallotjaments extrajudicials es va presentar al bloc i va fer fora els nous veïns.

Aquesta situació posa en un debat intern la Mariona i reflecteix la complexa situació que es produeix en alguns casos. “Em sap greu perquè sempre he estat de les que tenia por d’aquests serveis, però en una situació desesperada, ha funcionat”, enraona la veïna.

Empreses com Desokupa –juntament amb les companyies d’alarmes– són les principals beneficiades de l’actual clima. Van per lliure i encara no han trobat cap oposició ferma des dels poders públics als seus mètodes, que barregen l’oferiment de diners amb la intimidació i les amenaces.

Els deures pendents

Sobre les ocupacions conflictives, però, s’està intentant treballar des de la Generalitat i l’Ajuntament. Especialment en els casos on es comprova clarament un component delictiu. “Hem de veure de quins instruments legals ens dotem, o quins hem de millorar, per evitar sobretot les ocupacions delictives”, va valorar el tinent d’alcaldia de Seguretat, Albert Batlle fa dues setmanes. Aquesta voluntat és crucial per separar les situacions minoritàries que requereixen “investigació policial i actuació judicial” de l’ocupació per necessitat per tenir un habitatge, va emfatitzar Lucía Martín. “No podem criminalitzar les psersones vulnerables”, va insistir.

Per aconseguir aquest objectiu, però, també ajudaria fer caure un altre col·lectiu que s’aprofita dels que tenen menys: les màfies. I en aquesta reivindicació s’hi troben, paradoxalment, tant els representants de les immobiliàries com els sindicats d’habitatge. “Les màfies de l’ocupació s’han anat professionalitzant els últims anys i ara venen les claus a uns 1.500 euros”, detalla David Viladecans de Tecnotramit. Hi coincideix en l’anàlisi Anna Puigdevall. La gerent de l’AIC, però, matisa que no té constància “que s’estiguin perseguint les màfies”. El mateix lamenten les plataformes pel dret a l’habitatge. “Som els primers que volem que hi hagi avenços contra màfies i narcopisos, però ningú proposa una llei amb res de tot això. Demanen fer fora la gent més ràpidament, incloses les famílies”, apunta Santi Mas de Xaxàs, de la PAH.

De fet, la reflexió que plantegen des de l’activisme social és que com més gent es faci fora, més gent tornarà a necessitar un pis. Perquè no tenen recursos. Així que tornaran a comprar les claus d’un pis quan arrepleguin els diners mínims, arriscant-se, i ocuparan un altre immoble. Així que s’ampliaran els beneficis de les màfies. La sensació, doncs, tant des del punt de vista immobiliari com des dels sindicats, és que els interessos policials estan ben lluny del negoci de la venda de claus.

I mentrestant, la crisi no ha fet més que esclatar i el projecte de regulació del preu del lloguer al país ha quedat embarrancat per unes esmenes que a última hora va presentar el grup de Junts per Catalunya. A més, demà és 1 de setembre. S’acaba l’agost, es reprèn l’activitat judicial i amb ella, els desnonaments.

Més informació

Nou comentari