“Quatre parets i un sostre no és una llar”: les històries invisibles de les dones sense llar

Eugenia, Mariam i Estebana expliquen les situacions que han viscut a Barcelona abans d'arribar a la Llar Impuls d'Assís

Les dones sense llar estan “invisibilitzades pel sistema, però també volen ser invisibles elles”. És un sensellarisme ocult, resumeix Elena Sala, responsable del projecte Dones Amb Llar de l’entitat barcelonina Assís Centre d’Acollida. Aquest juliol l’associació ha inaugurat Llar Impuls, un edifici al barri de Sarrià amb capacitat per allotjar 7 dones en aquesta situació. El TOT Barcelona l’ha visitat i ha pogut parlar amb tres dones que comencen una vida nova en aquest espai segur.

Les dones sense llar són un col·lectiu emergent a Barcelona. L’entitat va crear el 2017 un programa específic per atendre-les, en detectar que els arribava un nou perfil de dones vulnerables, amb necessitats diferents de la resta de persones sense llar. No viuen al carrer sinó sota un sostre, entre quatre parets. Però això no vol dir que tinguin una llar, tot el contrari. Per evitar quedar-se al carrer, viuen situacions dramàtiques i conviuen amb molta inseguretat dins de casa. Quan arriben a habitatges socials o recursos d’atenció a la dona, ja porten a l’esquena històries extremes perquè “han estat sobrevivint” molt de temps. 

Assís Centre d’Acollida neix fa 19 anys a Sarrià de la mà de voluntaris per millorar el benestar i la qualitat de vida de les persones en situació de sense llar. L’associació té un centre de dia que serveix 140 esmorzars i 140 àpats diaris, una instal·lació que ofereix serveis bàsics (dutxes, roba…) i diversos recursos ocupacionals (formació laboral, tallers, espais lúdics…). Les dones sense llar són ja el 13% de les persones que atenen.

El programa transversal Dones Amb Llar consta de tres potes: un Centre Obert exclusivament femení amb serveis bàsics i formacions laborals; la Llar Rosario Indrinal per a dones que viuen al carrer; i ara també la Llar Impuls, un recurs pont amb funció reparadora i de prevenció. La Llar Impuls inclou en total 12 places d’allotjament, repartides entre Barcelona, Santa Coloma de Gramenet i Sant Pere de Ribes. A la seu de Sarrià ja hi viuen 4 dones.

Entrada de la Llar Impuls a Sarrià / Matere García

El carrer i els albergs són dels homes

“La idea és proporcionar espais separats per elles, crear un centre de dia només per dones i crear espais de seguretat on incorporar la perspectiva de gènere i la sensació d’apoderament”, explica al TOT Barcelona el cap de l’Àrea d’Atenció Social, Roger Fe. “El carrer és d’homes, la majoria de centres són per homes, per tant, s’ha de posar el focus en la dona i les seves necessitats”, remarca. A més, “amb la pandèmia s’ha accelerat l’urgència i s’ha hagut d’adaptar tot a la nova situació”.  

L’Elena Sala assenyala que les dones que arriben a Assís tenen desconfiança plena en les administracions, les ajudes socials i la gent. “Això sumat a un sentiment de culpa i vergonya, arran d’un cert estigma vinculat al gènere, fa un còctel complicat”, diu. En canvi, tenen més capacitat de resistència i de creació d’una xarxa d’ajudes per evitar acabar al carrer. “Són més sofertes i això comporta també un factor de risc” perquè fa que relativitzin la gravetat de situacions molt greus. “Porten una motxilla molt gran i quan peten es deixen caure”, adverteix. L’associació vol “continuar en aquesta línia” perquè el més important és el dret a un habitatge: és la primera passa per “tenir un temps i un respir per a elles mateixes i construir un projecte vital propi amb garanties”.  

Vivint amb compatriotes desconeguts

L’Eugenia, colombiana de 20 anys, que va arribar a Barcelona amb 18 anys. A Colombia treballava i vivia sola perquè la situació a casa era complicada. Quan va arribar aquí va estar un temps vivint amb familiars llunyans que porten més de 20 anys a la ciutat, però als que no coneixia de res. “Desconeguts amb desconeguts esdevé una situació molt difícil”, explica Eugenia al TOT Barcelona. Un dia li van dir que es busqués la vida.

A Barcelona ha treballat de paleta, netejant per a una agencia turística i a dos cases particulars. Amb la crisi del coronavirus només manté la feina a una de les dues cases. “Sempre són treballs temporals, cobrant en negre i en unes condicions dolentes”, remarca.

Després, va viure a una casa okupa a Sarrià, pagant lloguer i vivint sense aigua. Un dia va arribar un noi argentí que li va parlar d’Assís i li va recomanar anar-hi per rebre ajuda. Va parlar amb l’Elena, que va explicar-li el projecte de la Llar Impuls, i l’Eugenia s’hi va llançar “de cap”. Porta des del 3 de juliol a la Llar i és voluntària al centre obert d’Assís dos dies a la setmana. Vol estudiar matemàtiques, disseny o arquitectura. “Alguna carrera que combini les passions”, conclou.

De la Volkswagen a treballar en negre

La Mariam és una noia del Marroc de 26 anys que va venir a Barcelona amb un visat de turista, per buscar un futur millor. Té 3 cosins a Catalunya, però viuen en un poble sense oportunitats per a ella. Va mudar-se a Barcelona, a casa de la cunyada del seu cosí, però al cap d’un temps li va dir que no podia estar-s’hi gratis. Un dia va tornar a casa i “la roba estava a la porta”, recorda.

Al Marroc va estudiar enginyeria i treballava a Volkswagen. Ara vol seguir amb el mateix, però assumeix que “és difícil”. Ha treballat al mercat, moltes hores i sense dies de festa. Sempre ha anat de casa en casa, agafant feines temporals, “sense cap dret i amb una condicions molt dolentes”.

L’Eugenia, la Mariam i l’Estebana al jardí de la Llar Impuls / Matere García

Va arribar a la Llar Impuls a principis de juliol. Ara està contenta i vol fer algun “treball social per ajudar i proporcionar un somriure a la resta”. També fa de voluntària a Assís i vol ajudar a compatriotes seus a comunicar-se amb la resta i fer de pont entre una comunitat i una altra.

Fugir per por a ser assassinada

L’Estebana, colombiana de 53 anys, va arribar a la ciutat fa 1 any i 8 mesos. A Colòmbia era treballadora social i defensora de drets humans amb més de 25 anys d’experiència. És mare de 3 nenes i 1 nen. L’Estebana va haver de fugir del seu país: “A Colòmbia els defensors dels drets humans estan en situació de risc i a vegades són perseguits”, lamenta. El dia del seu aniversari es va quedar una estona extra treballant i quan sortia cap a casa un company la va trucar per dir-li que no hi anés perquè algú hi havia entrat per buscar-la i matar-la.

Va arribar a València per sol·licitar asil i protecció internacional. El 28 de novembre de 2018 va demanar el trasllat a Barcelona. Va contactar amb una associació de dones i Creu Roja li va proporcionar un alberg, on va estar 1 any i 2 mesos. “No em veia treballant d’interna en una casa, això sí que m’hagués matat”, afirma. Va estar a l’associació Mujeres Pa’lante, encara que sentia que era només una voluntària més. “A Assís em van fer sentir família i em van dir: ‘No passa res’. Això em va ajudar molt”, explica. “A vegades han de fer-me aturar, perquè sinó m’accelero!”, comenta rient.

Tant temps després d’arribar, encara espera resposta a la petició d’asil. La Creu Roja li oferia anar-se’n a Terrassa, però ella preferia viure a Barcelona. Va contactar amb el Roger Fe i li va explicar la seva situació. Per quedar-se a la ciutat tenia dues opcions: pagar un lloguer desorbitat per un pis o acceptar l’oportunitat d’Assís. “Em sento en deute amb aquesta organització, sóc molt afortunada”, diu l’activista, que també fa de voluntària a Assís. Entre els seus plans de futur hi ha estudiar un curs d’auxiliar d’infermeria a la Bonanova i acabar el curs de sanitària que ha començat a Pere Tarrés.

Tres històries molt diferents però amb el factor comú de la vulnerabilitat invisible. Aquest juliol han començat una nova etapa, una nova vida, en un petit edifici de Sarrià-Sant Gervasi. Quan apuntalin el seu projecte vital cediran pas a altres dones sense llar estable, que també necessiten un espai segur per refer-se i trobar el seu camí a Barcelona.

Nou comentari