Una petita ciutat de barraques creix a Glòries durant la pandèmia

L'Ajuntament els demana que abandonin el solar, però ells repliquen que allà no molesten "ningú"

L’Abdel és el més jove de la colla, però també és un dels veterans en aquest assentament. Diu que fa “uns vuit mesos” que hi és, que va arribar-hi abans de Nadal. Ho explica mentre pren cafè amb els seus companys de barraques, un matí d’agost, abans de sortir a buscar la roba o els objectes que trobi per intentar-los revendre als Encants el temps que trigui a arribar la policia. El que trobi d’interès ho netejarà a la font, primer, i després ho guardarà al seu habitacle fet amb lones i fusta. És una de les cabanes que s’han anat multiplicant en un solar de Glòries, en un racó encaixat entre l’avinguda de la Meridiana, els carrers de Bolívia i d’Àlaba i les vies del tren. “Abans érem pocs. Però els últims mesos, això ha anat creixent. Durant la pandèmia no ha parat d’arribar gent”, assegura el jove.

L’espai on han plantat les seves tendes i robes queda ben a prop del solar que, dos anys enrere, va arribar a acumular al voltant d’un centenar de persones vivint-hi. Fins que va ser desallotjat. Ara, ells han vist augmentar la població d’aquest espai del no-res on han fet casa seva, però encara veuen lluny la idea de l’assentament macro. “Devem ser uns trenta”, coincideix la colla del cafè. La xifra encaixa amb el nombre de barraques –gairebé una per cap– i amb els càlculs sorgits del seguiment que hi estan fent els Serveis Socials de l’Ajuntament de Barcelona.

El trànsit de persones és constant, des del matí fins al migdia. Uns expliquen que han arribat fa poc, que vivien a solars pendents d’obres que s’han reprès els últims mesos i que per evitar problemes, van marxar. Uns altres, que els han fet fora d’un local que ocupaven. Comenten que si se’n tenen coneixements, una bona barraca es pot fabricar en un sol dia. Tan ben feta que l’aigua no entri i pugui resistir, fins i tot, la primavera més plujosa des que se’n tenen registres a Barcelona.

Durant el confinament, els que ja hi eren patien sobretot quan sortien a buscar menjar. “A mi la Guàrdia Urbana em va aturar tres vegades, quan anava al menjador social, per avisar-me que em denunciaria”, es queixa l’Abdel.

El Mohammed es recupera aquests dies d’un accident de bici, l’únic mètode de transport que té a l’abast / D.C.

Més enllà d’això, la pandèmia els va mostrar com els podia escanyar la pobresa una mica més. Van deixar de poder sortir a guanyar-se la vida. Durant dos mesos van tenir absolutament prohibit l’intent de buscar ferralla –el principal mitjà de subsistència a l’assentament–. També es van quedar sense els llocs de referència que els faciliten el dia a dia. “Ara almenys podem carregar el mòbil al bar. Així posem el WiFi. Podem parlar amb els familiars i a més ens baixem algun vídeo per veure a la nit. Al final, però, acabes repetint el mateix vídeo quatre o cinc vegades, perquè és el que tens. Després l’has d’esborrar, per la memòria del mòbil, així l’endemà podràs tenir un de nou”, comenta el Mohammed. Ell escull baixar algun capítol d’alguna sèrie, o programes marroquins.

De fet, la immensa majoria dels instal·lats en aquest racó de Glòries –entre el Teatre Nacional de Catalunya i una promoció immensa de pisos que aixeca la promotora La Llave de Oro– van néixer al Marroc. Els que parlen amb aquest diari esmenten la seva ciutat com qui passa llista a classe. “Al Hoceima”, “Nador”, “Tetuan”. Ràpidament, algun remarca l’excepció. “També n’hi ha un parell d’Algèria”, comenten. Segons ells, no n’han fet mai cap distinció i no han prohibit l’entrada a ningú pel seu origen, però atribueixen la nacionalitat homogènia al boca-orella dins la comunitat. “Alguns ja ens coneixíem abans”, resol el Najim.

Hi ha un parell més d’excepcions, en aquest petit camp de cases improvisades. Com el Mohammed, que és l’únic ocupant catòlic del solar i que, per arrodonir la seva fama, ha deixat que l’anomenin Kristo mig de broma. O la Mina, que és l’única dona que viu a l’assentament i quan se li pregunta per això, mou la mà en senyal de poc entusiasme.

Un “espai lliure” que els conviden a abandonar

En principi, aquest racó els havia de servir per estar-s’hi “un mes”, diu l’Abdel que els va comunicar la Guàrdia Urbana quan va arribar-hi. Després, però, matisa que la irrupció del coronavirus ha fet la situació difusa i que ara no tenen clar què volen fer amb ells. “De moment, segueix venint l’assistenta social a veure qui hi ha i a demanar noms i cognoms si ve gent nova. És l’únic que sabem”. I afegeix: “No tenim cap altre pla que quedar-nos-hi”.

Fonts municipals, per la seva part, asseguren que “se’ls ha demanat que abandonin aquest espai per poder-lo recuperar i integrar a la via pública”. I és que l’Ajuntament detalla que aquest solar està qualificat d’espai lliure no edificable. És a dir, que aquest racó que és de titularitat municipal i no es pot vendre, però està previst que passi a tenir un ús públic.

Sobre les funcions que desenvolupen actualment els Serveis Socials al lloc, el govern liderat per Ada Colau recorda que les visites periòdiques també “miren de vincular les persones que hi viuen als serveis més adients en cada cas”.

La barraca, l’última opció

Ara bé, tot i el toc d’alerta municipal, els barraquistes no semblen tenir cap urgència per marxar. Quan expliquen com han arribat a aquest petit poble incipient, de 30 habitants de moment, la resposta sempre acaba anant a parar a la manca d’alternatives. Des de la crisi els han deixat de contractar, tot i tenir papers. “Si han de contractar algú, som els que quedem fora”, diu l’Abdel, que ha treballat fent mudances, com a electricista o fins i tot a un Burguer King. Li passa el mateix al Najim, que fa 32 anys que és a Barcelona i va cotitzar sense interrupcions els seus primers 23 anys al país. Va treballar a obres barcelonines, però també a Figueres, Eivissa, Mallorca o Madrid. Fins que la mare dels ous de la precarietat, la crisi de la bombolla immobiliària, va esclatar-li a sobre.

La promoció gegantina de pisos nous, darrere del nou solar de barraquistes de Glòries / D.C.

Així doncs, l’Abdel, que abans vivia en una habitació d’un pis compartit, es va quedar sense els recursos per fer-ho. I el Najim va veure’s al carrer, també, sense gaire més opció. “Si l’única opció és una pensió que et dura 7 dies, és clar que molts diuen que no”, rondina l’Abdel, abans de fer referència a furts, tensions i inseguretats que es donen en alguns recursos d’emergències. I finalment, descarten l’última opció abans de veure’s en un descampat. “Ja no es pot ni ocupar. Els pisos que fa molt temps que estan buits ja els han ocupat. És clar que hi ha altres llocs, però no volem problemes amb els veïns ni amb la llei. Així que aquí estem, entre camions i trens, però almenys no molestem ningú”, remata el jove.

Nou comentari