Ferran Mascarell: “Maragall i Graupera són paladins d’una unitat que no concreten”

El número 4 de la llista de Forn i Artadi creu que ni Colau ni Valls guanyaran les eleccions: "La llista més votada serà la de JxCat o la d'ERC"

Ferran Mascarell (Sant Just Desvern, 1951) va anunciar al desembre que seria candidat a l’alcaldia de Barcelona com a independent, però no ha deixat de reclamar que hi hagués una llista unitària del sobiranisme. Quatre mesos després, s’ha incorporat a la llista de Junts per Catalunya, amb Joaquim Forn com a alcaldable i Elsa Artadi com a cap de llista de facto. Presenta la seva experiència –va ser regidor de Pasqual Maragall i ha sigut conseller amb el tripartit i amb Artur Mas– com la seva principal aportació a la “confluència” que ha fet amb JxCat. 

Vostè va presentar la seva candidatura anunciant que volia ser alcalde i ara és en una altra llista com a número 4… 

Perquè el que convé és que el sobiranisme guanyi Barcelona. Jo podria estar molt còmode fent de líder d’un projecte que podria buscar dos o tres regidors, o quatre, els que pots aconseguir sense tenir un gran partit al darrere o grans recursos. Però vaig pensar que ajudant la candidatura de JxCat la victòria del sobiranisme era un objectiu possible.

[Sobre Colau]: “Pensar que tothom lluita contra tu és supèrbia”

Si en una confluència, com s’hi refereix vostè, el lideratge ja és complicat, en aquest cas s’hi afegeix que el cap de llista és a la presó i la número 2 assumeix part de les seves funcions. Al final tenen tres líders. Com s’organitza això?

Els lideratges en la política d’avui no són altra cosa que la confluència i pacte. El líder d’aquesta candidatura és el Quim. I la persona que, ateses les circumstàncies del Quim, la capitalitza, la que farà allò que el Quim faria i no pot fer, és l’Elsa. El meu lideratge és d’una altra naturalesa. Consisteix a donar tot el suport a aquestes dues persones i aportar la meva experiència i tot allò que s’hagi treballat durant tots aquests mesos. És un colideratge en què tothom té clar el seu paper. I, començant per mi, tothom ha de tenir clar de quina manera es guanya, amb lideratges clars i ben definits.

Per tant hi ha una part de renúncia.

Parlar d’unitat i no ser capaços de fer renúncies és parlar d’unitat fictícia. La unitat és un bé superior per a l’independentisme. Si cadascú de nosaltres s’hagués mantingut en la seva candidatura, ara encara n’hi hauria cinc de sobiranistes. I jo soc partidari que hi hagi només una! Imagina’t si la gent hauria de ser capaç de fer renúncies. Una candidatura és una renúncia de molta gent que podria ser número u.

Un del objectius del seu projecte forçar el part de la llista unitària, i no ha donat resultat.

No. I a això han de respondre Ernest Maragall i Jordi Graupera, que són dos paladins de la unitat però no la concreten. L’Ernest parla d’unitat a posteriori. Però per guanyar ha de ser a priori. Perquè a posteriori sempre es fan unitats de mínim denominador, ells ho sap per experiència. La gent ha de veure una llista unitària per guanyar còmodament l’Ajuntament de Barcelona. Amb el Jordi passa una mica el mateix. L’experiment de les primàries és interessant, però sembla que l’objectiu siguin les primàries i no la ciutat, i això és un error. Amb un projecte destinat al conjunt dels barcelonins, no només als sobiranistes, podríem treure un magnífic resultat. I tornar a governar aquesta ciutat amb una majoria com la que hem tingut històricament amb governs com els del Pasqual Maragall. L’Ernest ha tingut la proposta format del Quim Forn, de l’Elsa i meva. Quina és l’excusa? No n’hi ha. 

[Sobre Collboni] “Si trobes estupend l’estat espanyol i no poses sobre la taula els seus incompliments sistemàtics, dubto que facis les polítiques que la ciutat necessita”

Maragall ha tingut l’oferta formal, però Graupera?

Jo li vaig proposar formalment l’altre dia enmig un debat públic al Teatre de Sarrià. No ha respost.

Vol dir que una cosa dita en un debat es pot considerar oferta formal? No s’hauria de treballar fora dels focus?

No li vaig demanar de contestar allà mateix.

I després d’aquella intervenció en públic es va fer algun pas més?

Jo sincerament crec que no cal. Vaig parlar un moment amb ell i vam dir de veure’ns, però no vaig tenir la sensació que allò anés per aquell camí.

No era una mica tard?

Tard és sempre. Si hagués sigut per mi, això s’hauria tancat al maig de l’any passat. La unitat estratègica que comptaria, la que hauria impressionat Madrid, la que hauria impressionat la pròpia demanda que fa una part molt substancial de la societat barcelonina, hauria sigut la unitat d’ara, no la de després de les eleccions.

[Sobre Maragall]: “Se’m fa estrany pensar que el canvi es pugui produir pactant amb Colau”

Pregunto si no era tard perquè aquesta setmana Forn va tornar a demanar una llista única a Maragall per carta. Deixant de banda que ja no es podien fer coalicions i que JxCat ja estava a punt de presentar la seva pròpia llista, semblava més una posada en escena que una possibilitat real.

Jo soc un exemple que l’escenificació arriba un dia que s’ha d’acabar. Vaig tenir una conversa amb el Quim i li vaig dir ‘d’acord’. El mateix podria haver fet l’Ernest. Tothom estava disposat a renunciar. Jo tinc el número quatre, però els deia: ‘poseu-me on vulgueu’.

Vostès reclamen el canvi, però per a Maragall el canvi no passa necessàriament perquè els comuns deixin d’estar al govern, perquè ha proposat anar a Soto del Real amb Colau parlar amb Forn d’un pacte de govern.

Se’m fa estrany pensar que el canvi es pugui produir pactant amb Colau. Si no pensem en una estratègia més general i pensem en la ciutat, és difícil imaginar que el canvi el puguis fer amb la mateixa gent ha aturat la ciutat aquests anys. El canvi és un bon projecte des del sobiranisme. La resta és posar pedaços.

Dies abans de proposar aquesta conversa a tres a la presó, Maragall va dir que el dilema real és entre ell i Colau.

S’hauria d’aclarir sobre quina estratègia i quins pactes vol. Fins ara ha dit coses diferents. Una ciutat funciona si els que la comanden tenen uns ideals clars. Si el teu ideal és que aquesta ciutat sigui benestant i pròspera, no pots pactar amb aquells als quals la prosperitat no interessa, els interessa un concepte de justícia abstracta en què la prosperitat no compta. L’equip de govern de Colau ha perdut oportunitats, no ha desenvolupat sectors nous, ha criticat de manera desmesurada alguns àmbits. Tot això ha de canviar. I a més a més tenim quatre àmbits que necessitem pactes: habitatge, mobilitat, seguretat i precarietat laboral.

Moltes d’aquestes coses també les diu Jaume Collboni.

Però hi ha un element diferent molt important. Una ciutat té dues palanques per créixer. Una és el propi projecte. I l’altra és l’Estat que té al costat. I si trobes estupend l’estat espanyol i no poses sobre la taula tots els seus incompliments sistemàtics i defenses el que han fet, amb AENA o amb el retard del Corredor Mediterrani i de les inversions, dubto que facis les polítiques que la ciutat necessita.

Segons Collboni, la solució és tenir un “alcalde amic a la Moncloa” i un alcalde socialista, com en “les bones èpoques”, com l’època de Pasqual Maragall, en què vostè era del seu equip.

Sí, i si no vol amagar la realitat haurà d’explicar quins eren els posicionaments de l’alcalde Maragall respecte dels incompliments sistemàtics de l’Estat. Vam haver de lluitar molt. I encara estan pendents. Per tant, va ser una bona època relativament. Tot i que és veritat que en aquell moment l’Estat no havia començat les polítiques recentralització que ara malauradament comparteixen els uns i els altres [PP i PSOE]. Parlem d’un Estat que no era tan conscientment contrari als interessos i necessitats de Barcelona.

[Sobre Graupera] “L’experiment de les primàries és interessant, però sembla que l’objectiu siguin les primàries i no la ciutat”

Vostè defensa un projecte sobiranista perquè el votin també els no sobiranistes. No és una mica difícil?

Hem de fer entendre a la gent que el projecte de ciutat és bo i que no defuig un dels principals problemes, que és un Estat que li fa la punyeta. L’únic que pot defensar bé els interessos de tots els barcelonins és el bloc sobiranista, perquè és l’únic que afronta aquest debat. Si no, no s’acabarà la Sagrera, ni el Corredor Mediterrani ni es resoldrà el tema d’AENA, que estan fent que Barcelona perdi posicions. Si estàs aliat còmodament amb un Estat que només defensa Madrid, perjudiques sistemàticament Barcelona.

I com convenceran els no convençuts en el poc temps que queda?

No queda més remei que fer-ho. Hi ha una tradició de fluctuació entre unes eleccions i altres molt alta a casa nostra. Per què no hem de pensar que en els comicis municipals una bona part dels barcelonins donaran la victòria a qui tingui un millor projecte per a Barcelona? És el que espero.

Les enquestes diuen que guanya clarament ERC.

I jo dic que guanyarem nosaltres.

Ho diu per moral de victòria o per què?

Perquè les enquestes són les enquestes i la realitat és una altra cosa. Tenim 45 dies que seran molt profitosos. 

Quaranta-cinc dies amb les eleccions espanyoles pel mig amb la distorsió que implica. Serà molta o poca?

No crec que ho sàpiga ningú. Perquè les enquestes ja sabem com acaben, i la coincidència electoral no s’ha produït mai en aquests termes. Per tant, és una incògnita. Però veient la reacció que vaig veient de la gent, i sabent com són els homes i dones d’aquesta ciutat, votaran la candidatura que creguin que millor defensa els interessos de la ciutat davant d’unes estructures superiors.

De moment, per exemple, hi ha hagut el cara a cara Colau-Valls. Gran part de l’electorat pot considerar que tot plegat és entre Valls i Colau

Colau és més del mateix i Valls és més de no sap què. Els barcelonins no volen un experiment, algú que vol una ciutat còmodament instal·lada en la perspectiva estatal de les ciutats europees. 

“Parlar d’unitat i no ser capaços de fer renúncies és parlar d’unitat fictícia. La unitat és un bé superior per a l’independentisme”

I si es dona la circumstància que Valls fos el que tingués més vots i pogués ser alcalde si no s’investeix Colau?

Això no passarà. No sé ni per què ho imaginem. Valls no serà el més votat a Barcelona. La candidatura que tindrà més vots a Barcelona serà la de Junts per Catalunya o la d’ERC.

O la de Colau…

Jo crec que no.

L’alcaldessa diu que el propòsit d’Artadi, Valls i Collboni és treure-la a ella. No posa Maragall en aquesta llista.

El propòsit de Junts per Catalunya ja se sap quin és. Tenir el millor govern d’una ciutat que necessita un profund canvi. Pensar que tothom lluita contra tu és supèrbia.

Per què creu que deixa Maragall fora de la llista dels que li volen prendre el càrrec? En principi, tots els candidats aspiren a això…

Suposo respon al run-run d’aquesta mena de pacte entre Colau i Maragall. Em costa de saber sobre quin programa el farien. Si és sobre el de Colau, anem malament. I si és sobre la indefinició o l’ambigüitat, anem a pitjor.

Més informació

Nou comentari