Elsa Artadi (Barcelona, 1976) ha començat aquesta setmana a exercir plenament com a candidata de la llista de Joaquim Forn, la de Junts per Catalunya amb el PDECat i Ferran Mascarell, a l’Ajuntament de Barcelona. Acaba d’aterrar a la política municipal després de passar-se vuit anys a la Generalitat, on va arribar com a assessora d’Andreu Mas-Colell al departament d’Economia i en surt després de deu mesos com a consellera de la Presidència i portaveu del Govern de Quim Torra.
L’entrevista es fa en tres etapes aprofitant moments robats del seu primer dia de (pre)campanya, dos dels quals al cotxe que la porta d’un lloc a l’altre en una jornada hiperactiva. S’enfronta al repte de salvar unes eleccions que en les enquestes pinten malament per al PDECat, que no ha convençut ERC per fer una llista conjunta sobiranista, i amb el cap de llista oficial a la presó. No pot perdre ni un minut.
Té dos mesos per fer una campanya de zero, mentre els altres candidats ja fa mesos que treballen. I amb una altra campanya pel mig, la del 28-A. Com interferirà?
Bastant. En la cobertura mediàtica durant un mes no hi serem, tot serà eleccions espanyoles. I fins i tot després de les eleccions espanyoles, segons quin resultat hi hagi, tothom estarà pendent dels possibles pactes i ens costarà més fer arribar el missatge municipal.
Sigui com sigui, vostè haurà de fer de cap de llista de facto d’una llista que oficialment té un altre cap de llista. Això com es fa?
Tot allò que no pugui fer el Quim ho faré jo. Hem creat una complicitat molt gran durant els mesos que va ser a Lledoners.
Això vol dir que exercirà de cap de llista enfront de Colau.
Sí, i faré una campanya que reclamarà el canvi per recuperar la il·lusió, el lideratge i el diàleg amb la societat civil, amb les entitats, amb les empreses, amb els autònoms.
Per què creu que no hi ha hagut diàleg amb la societat civil durant aquests quatre anys a Barcelona?
Des que va començar a sonar el meu nom com a candidata, un munt de gent m’explica perplexa que era l’últim que s’esperaven de l’equip de Colau, però que s’han trobat les portes de l’Ajuntament tancades. Amb una manca de diàleg que després també s’ha traslladat al ple, a l’hora de pactar pressupostos i molts altres temes. És un grup municipal molt tancat en ell mateix i el seu entorn.
Elsa Artadi: “Les paraules de Collboni sobre la CUP i Vox són una manera de buscar la centralitat criminalitzant els altres, quan ells han estat amb el 155 i no els ha importat posar en perill les institucions”
Però han obert molts processos de participació…
Explica’ls això als del Poblenou, o a les entitats esportives o als empresaris emprenedors o als restauradors. No sé si és perquè es pensen que només ells tenen la solució de les coses i menystenen la riquesa de tenir diversitat d’opinions. Però aquesta crítica és molt transversal. I això no havia passat mai a l’Ajuntament a Barcelona.
La seva llista estarà plena d’independents i no és l’única. Els partits tradicionals tenen cada cop menys paper.
No és que tinguin menys paper, és que han de tenir un paper diferent. Els partits s’estan obrint. Nosaltres ja ho vam fer el 21 de desembre. Hi ha voluntat d’aproximar gent que fins ara no feia política, però que té les idees clares.
Pocs dels regidors que hi ha ara del grup demòcrata es queden.
La llista no està tancada. Necessitem gent que pugui tocar diferents àrees, perquè la voluntat és governar. Per tant, hem de seure, sobretot amb Mercè Homs, la presidenta de la federació de Barcelona del PDECat, i acabar de fer els equilibris.
Una de les coses que retreuen a l’equip de Colau és poc rigor en la gestió, en part perquè no coneixien l’Ajuntament. Però ara porten quatre anys. I vostès tenen una llista amb molta gent nova en el món municipal i Ferran Mascarell, que coneixia l’Ajuntament de fa anys però no tant l’actual.
Ferran Mascarell té molt d’ofici. També va ser conseller. Jo he estat vuit anys a la Generalitat, alguns dels quals fent gestió. He començat des de molt a baix en la política dins les institucions. I tant la Neus Munté com jo venim de fer gestió.
Elsa Artadi, asseguda als búnquers del Turó de la Rovira, dilluns, hores després de cessar com a consellera / Jordi Play
Vostè ha reconegut que hi ha hagut dificultats de coordinació amb ERC. Ara tenen la mà estesa a ERC com a soci preferent. Què els fa pensar que els problemes que s’han produït a la Generalitat no es repetirien a l’Ajuntament?
Hem tingut més problemes al Parlament que al Govern. A la Generalitat han sigut mínims i en casos en què la competències entre un departament i un altre se solapen, coses que també passen en un govern monocolor.
Descarten totalment investir Colau?
Evidentment. I no entenem per què ERC no ho descarta.
Amb la incorporació de Elisenda Alemany, ERC ha entrat en fricció amb els comuns.
Fins ara, Ernest Maragall no ha fet cap gest per deixar clar en quin lloc està. Tothom sap que sap que estan parlant i ell no ha fet cap gest per desmentir-ho. Quan parla de majories sobiranistes de cara als pactes postelectorals, no és un eufemisme per referir-se als independentistes. Té molt clar què està dient.
Vol dir que inclou els comuns?
I tant. I es veu en les decisions que ha anat prenent.
Quines decisions?
Decisions com no voler anar junts a les eleccions.
Hi ha veus que diuen que Junts per Catalunya ha buscat amb insistència el pacte perquè les enquestes els van malament.
El 21-D les enquestes també ens anaven malament i el resultat va ser molt diferent [Junts per Catalunya va quedar per davant d’ERC]. Nosaltres no tenim por de les urnes. El que volem és escoltar la gent, que ens demana unitat.
ERC sosté que anant per separat el conjunt de l’independentisme obté més vots.
El conjunt de l’independentisme, d’una manera súper generalitzada, demana unitat. No sé per què es menysté el que està cridant la gent. Ells ho senten igual que nosaltres cada vegada que anem a un acte. La gent ha passat de cridar “independència” a cridar “llibertat”, i de cridar “llibertat” a cridar “unitat”.
Si es troben en la disjuntiva d’investir Colau per evitar que Manuel Valls sigui alcalde, què faran?
Això no passarà. Acabarà governant la llista més votada, com permet el mecanisme de les municipals. I no caldrà que votem ni Colau ni Valls.
Descarta que la de Valls sigui la llista més votada?
Sí. Crec que ho descarta tothom a hores d’ara.
El 21-D a Barcelona va guanyar la llista que representa Valls.
Han canviat moltes coses des del 21-D. De fet, hi ha enquestes en què una cinquena part dels votants de Cs d’aleshores es mostren contraris a la repressió que s’està patint. La gent està veient el judici, i això també està canviant opinions. I Valls està fent una campanya molt erràtica. Els acords de Cs a Andalusia amb Vox han obert els ulls a bastanta gent.
Ell insisteix a desmarcar se de Vox.
Però no pot anar de la mà d’Arrimadas i després fer veure que el que fa Cs a Andalusia no existeix.
Elsa Artadi: “A Barcelona s’ha apostat per resoldre l’emergència habitacional. Però no per prevenir-la”
Fins on arribarà l’efecte Vox?
No crec que entri a l’Ajuntament perquè ja hi ha altres forces que s’estan esmerçat a competir electoralment amb ells. Però ho estan polaritzant tot. És el mateix que està passant als Estats Units, al Brasil o a l’Argentina amb l’extrema dreta. Se’ns deia que l’independentisme havia despertat el feixisme, i ja es veu que no és cert, que el problema és global.
L’alcaldessa deia l’altre dia en un vídeo que la campanya li fa mandra la campanya perquè és el pitjor de la política.
A mi m’encanten les campanyes!
Per què?
Aquesta és la segona campanya que faig. Només havia fet la del 21-D. I en tinc un record maquíssim malgrat la duresa del moment. És cert que no fas gestió mentre fas campanya, però sí que aprofites per veure’t amb un munt de gent i treballar projectes. El pitjor de la política no és la campanya, sinó la gent que no vol fer política. O la gent que va buscar l’insult, la confrontació.
L’altre dia va dir que en l’acte del L’Aliança del Poblenou que la campanya seria inevitablement emocional, tot i que Quim Forn ha dit que ell no vol fer una campanya emocional.
Vaig dir que la viuríem d’una manera molt emocional, no que l’enfocaríem de manera emocional. El Quim no hi és, nosaltres fem un acte i ell és cap de llista i no hi és. Però no farem una campanya dient “perquè el Quim pugui ser alcalde”. No anirem a buscar això, sinó que volem explicar la ciutat. Però és cert que en el nostre dia a dia és molt present la repressió. No podem evitar-ho. Encara més que en el 21-D. El pes de 17 mesos de presó o 17 mesos d’exili és molt dur.
El simbolisme, per tant, marcarà la campanya.
És que Barcelona ha de ser capital de la llibertats i dels drets. I la candidatura del Quim té tot el sentit. Ha sigut tinent d’alcalde de l’Ajuntament. Potser no tindria sentit en una campanya municipal que haguéssim posat un pres polític només perquè és pres polític. Però ell té dret a ser el candidat i nosaltres tenim dret a posar-lo.
Elsa Artadi: “El conjunt de l’independentisme, d’una manera súper generalitzada, demana unitat. No sé per què ERC menysté el que està cridant la gent”
La setmana passada va ser la setmana dels llaços grocs i les pancartes. L’Ajuntament va treure el llaç a la primera indicació de la Junta Electoral. La Generalitat va aguantar, però l’ha acabat traient.
L’ha acabat canviant. I s’ha queixat i ha posat una pancarta que demana llibertat d’expressió. Tampoc és cap sorpresa que l’Ajuntament ho fes el primer dia. Que l’Ajuntament de Barcelona no tingués cap problema de treure el llaç indica la mateixa actitud que va tenir amb el referèndum. Deien que els semblava bé però no van moure un dit per ajudar a organitzar-lo.
Què hauria canviat que l’Ajuntament hagués resistit fins a l’últim moment per treure la simbologia?
Aniria molt bé que Barcelona, com a capital de Catalunya, quan sortís a fora expliqués el que passa. No vull dir que Colau hagi de ser independentista, però sí que ha d’explicar el retrocés en drets i llibertats que existeix, la repressió que hi ha. I és una cosa que no fa. Desatén una responsabilitat.
Això per a què serviria per a la ciutat?
Per tenir una ciutat on es respecten els drets i les llibertats. Quan nosaltres treballem en temes de les persones, també són de les persones de Barcelona.
Per tant no accepta l’argument que la campanya municipal va d’una altra cosa.
La campanya municipal va de tot. De tot allò que afecta la vida de les persones. I hi ha coses que són materials n’hi ha que són drets i de participació democràtica.
Ferran Mascarell, que s’ha incorporat a la vostra candidatura, argumenta que una ciutat necessita un projecte propi, però també que un Estat li faci costat. I que Barcelona no té el suport de l’Estat i per això necessita reclamar aquest suport però alhora treballar per un Estat propi. Què pot fer l’Ajuntament en el projecte de la independència?
Donar suport a la Generalitat i participar en les discussions de com s’ha de seguir tirant endavant. Això també és complicitat amb els veïns.
Però molts barcelonins no són independentistes. Per què l’Ajuntament s’ha de dedicar al projecte independentista?
Si hi ha un candidat que guanya i és independentista, ha d’aplicar el seu programa. I, en qualsevol cas, la immensa majoria dels barcelonins estan pel dret a decidir i per la democràcia, i no per la repressió.
Elsa Artadi, al local de campanya de Junts per Catalunya / Jordi Play
I els mecanismes per pressionar l’estat espanyol mentre no n’hi hagi un altre?
L’Ajuntament fa política, els alcaldes cada dia són més poderosos. Tenen poder transformador i a Barcelona no s’ha lluitat res. L’actual alcaldessa no ha aprofitat el vincle que tenia amb Podem durant aquests els mesos en què Podem ha condicionat l’acció de govern de Pedro Sánchez, no s’ha convertit en res per a la ciutat. Hi ha elements claus per a la ciutat que depenen de la gestió de l’Estat. I l’alcaldessa no pot posar-te de perfil i dir ‘és que això no és cosa meva’. Tot és cosa teva!
Colau ha reclamat a l’Estat que posés un topall als lloguers…
I no s’ha fet. Acabaran votant el decret llei i això no ho inclou. És que en el tema dels lloguers tenim el problema que hi ha una part molt petita de lloguer, al voltant d’un 20%. Si no aconseguim que hi hagi més oferta seguiran pujant els preus del lloguer. I aquí també hi ha coses que es poden negociar amb l’Estat. Hi ha un munt de sòl de la ciutat que està en mans de l’Estat que es pot transformar per generar habitatge assequible. I tot això no s’ha fet. No s’ha ni intentat.
Quin sòl és?
Un cas molt paradigmàtic és l’àrea de l’estació de França. I un munt de sòl que és d’equipaments i que se’n pot anar transformant la titularitat. I es pot anar treballant en la qualificació del sòl perquè els costos de producció siguin més baixos. Aleshores es podrien exigir també uns lloguers molt més baixos. S’ha de treballar el tema de l’habitatge en tots els fronts, perquè si no, no hi donarem resposta. El mateix problema que tenim nosaltres el tenen arreu d’Europa.
Aleshores que no s’hagi trobat la solució aquí tampoc és tan estrany?
És que aquí s’ha apostat, i s’ha de seguir fent, per resoldre l’emergència. Però no per prevenir-la. S’ha fet molt poc de lloguer assequible. I arreu d’Europa hi ha ciutats que han treballat molt bé i que tenen habitatge de lloguer amb el preu de metre quadrat molt més baix que la mitjana a Barcelona.
Elsa Artadi: “Al final del mandat de Xavier Trias, hi havia uns 150 manters i ara l’estimació és de 1.500. S’ha deixat descontrolar”
L’habitatge era el gran tema de l’equip de Colau, de la campanya de fa quatre anys, i no se n’han sortit. Junts per Catalunya té la fórmula?
Ells abordaven el problema amb discursos i apriorismes, sense tenir dades ni entrar entrar-hi a fons. Deien que hi havia 80.000 habitatges que estaven buits a la ciutat de Barcelona i no era veritat. Deien que era una qüestió de voluntat política i no ha sigut veritat.
No és qüestió de voluntat política?
No és només una qüestió de voluntat política. No hi ha una solució única. S’ha de treballar amb la resta institucions i no a veure qui crida més.
S’han presentat com una fita la mesura del 30% obligatori d’habitatge protegit en les noves promocions.
Es va acabar aprovant [a la subcomissió d’Urbanisme de la Generalitat ] a canvi d’altres mesures. Però això mobilitza una quantitat d’habitatge molt petita. Per tant, el que cal és treballar amb el sector en mesures de consens. I s’ha de treballat amb els municipis veïns, amb l’àrea metropolitana.
La seguretat és una altra de les grans preocupacions dels barcelonins…
La principal, segons l’últim baròmetre.
Colau ha reclamat amb insistència més implicació dels Mossos.
És que sempre és el mateix. ‘Això no soc jo, això són els altres’. La xifra de delictes s’ha disparat, no és una sensació de la gent, són les estadístiques. O dones suport a la Guàrdia Urbana perquè faci la seva tasca o no ho fas.
Què implica donar suport a la Guàrdia Urbana?
Treballar perquè tinguin més efectius i estar al seu costat. És un equilibri molt complicat això d’estar al costat de les forces de seguretat. Perquè han de garantir l’ordre però també els drets de tota la ciutadania. Han de tenir suport per fer la feina i alhora hem de ser súper exigents amb el seu comportament.
Un dels problemes que no es resol per la via de la de seguretat és el dels manters.
Ara és difícil perquè s’ha deixat que es faci gegant un problema que estava bastant controlat. Al final del mandat de Xavier Trias, n’hi havia uns 150 i ara l’estimació és de 1.500. S’ha deixat descontrolar. S’ha de tallar el top manta i als manters se’ls ha de donar una vida més digna
Com? Si no tenen papers, no poden treballar.
L’Ajuntament tampoc han fet res perquè tinguin papers. No pots dir que com que no tenen papers, doncs que estiguin venent productes il·legals al carrer i fent competència deslleial amb el petit comerç. Hem de treballar per regularitzar-los i donar-los la formació. No és un problema brutal que no puguem assumir.
La setmana passada, en una entrevista al TOT Bracelona, Jaume Collboni va equipar la radicalitat de la CUP i la de Vox. Vostès han tractat amb la CUP al Parlament. Es veu fent-ho també a l’Ajuntament de Barcelona?
Jo sempre he parlat amb la CUP. Si la CUP és a l’Ajuntament de Barcelona és evident que s’hi ha de parlar, i és evident que s’ha d’entendre on som nosaltres i on són ells. A mi de Vox el que m’espanta és que és un partit que vol eliminar drets, i d’una manera molt agressiva. Em sembla que aquestes paraules de Collboni són una manera de buscar la centralitat criminalitzant els altres, quan ells han estat amb el 155 i no els ha importat posar en perill les institucions.
