Ferran Mascarell (Sant Just Desvern, 1951) és l’actual delegat de la Generalitat a Madrid però es prepara per deixar el càrrec i ser candidat a l’alcaldia de Barcelona. Té al darrere una llarga carrera política en què ha sigut regidor amb Pasqual Maragall i conseller de la Generalitat també amb Maragall i després amb Artur Mas. Ara reivindica una candidatura unitària del sobiranisme per a l’Ajuntament però si no és possible tirarà endavant la seva proposta com a independent.
Amb ERC fent ja la seva campanya amb Ernest Maragall i els dos principals partits del sobiranisme [ERC i el PDECat] cada cop més distanciats, encara creu que és possible la candidatura unitària?
Ho crec i ho creuré fins a l’últim segon perquè Barcelona ho necessita, perquè necessita un govern fort. Mentre sigui possible hi creuré i hi treballaré.
Però, mentrestant, vostè diu “vull ser alcalde”, cosa que condiciona un possible acord.
Dic que vull ser alcalde perquè ho vull ser. I he posat en marxa la meva proposta per tirar-la endavant fins al final. Però aconseguir la màxima unitat del sobiranisme podria fer-me canviar de plantejament, de fet seria l’única cosa que me’l faria canviar.
Aleshores estaria disposat a fer un pas al costat i no ser el cap de llista?
Jo estic disposat a encapçalar l’ideal de canvi que tinc però també estic disposat a compartir-lo. M’interessa que es pugui materialitzar, i ja veurem quina és la persona més indicada. Avui tenim dos handicaps: un és que Barcelona no té un projecte propi i l’altre és que l’Estat veu Barcelona com una ciutat secundària. Cal un projecte engrescador de llibertat, justícia social, prosperitat i benestar, és en el primer que ens hem de posar d’acord. La segona cosa és la llista. I la tercera és el candidat. Per a mi, és essencial que a la llista hi hagi representats tots els àmbits professionals i de tots els àmbits territorials, els barris.
No esmenta els partits…
Els partits hi han de ser, però no han de dominar.
Es proposa desmuntar la base de l’engranatge electoral tradicional?
Jo vaig deixar de pertànyer a un partit l’any 2009. Els partits són necessaris tot i que no estan en el millor moment. Jo he mirat de treballar amb tots, perquè tinc la convicció que els líders dels partits polítics al nostre país s’assemblen més entre ells del que es pensen. Jo he tingut ocasió de treballar amb el president i alcalde Maragall, amb el president Mas, amb el president Puigdemont i amb el president Torra. La política tradicional té l’hàbit de buscar diferències més que no pas similituds. Quan no estàs ficat en cap lògica de partit busques més similituds que diferències. Som en un moment en què necessitem les similituds, perquè hem de treure gent de la presó, fer que la gent de l’exili torni i construir una república progressista. I les properes eleccions municipals són una finestra d’oportunitat. Seran una mena de referèndum sobre el model de ciutat i sobre el model de país. El sobiranisme s’ha de proposar la millor ciutat possible. Demano, amb tot el respecte, molta generositat als partits. Sembla que les coses van per una altra banda, però mentre hi hagi temps hem de treballar en aquesta direcció.
Fins quan hi ha temps?
Fins a l’últim dia que sigui possible presentar candidatures.
Hi hauria molt poc temps per preparar la campanya…
El projecte que he treballant durant l’últim any serveix per a tothom. Que s’hi avinguin i s’hi apuntin. Està pensat per al 99% dels barcelonins i és inequívocament republicà. Sobre la base d’això ens podem posar d’acord fàcilment. Segur que hi ha gent amb més idees, però també tinc clar quins són els principals contrincants de la ciutat. El populisme d’un dels candidats, per exemple. Qui hi ha al darrere del candidat Valls? Qui el finança?
És una pregunta que també se li pot fer a vostè.
Jo podré explicar des del primer a l’últim cèntim de la meva campanya. I demano que també se sàpiga d’on surten els recursos que finançaran aquesta altra campanya [la de Valls].
Anuncia transparència del finançament de la seva campanya?
Del primer a l’últim cèntim.
Però hi ha gent que no vol que se sàpiga si posa diners en una campanya.
Si el responsable d’alguna donació no té ganes que se sàpiga, ho respectaré. Però, pel que fa a la resta, direm d’on surt del primer a l’últim euro que es gasti.
Mascarell: “He treballat per la candidatura unitària del sobiranisme durant un any. Ara he fet el pas endavant i potser amb així ajudo a forçar-la”
Agustí Colomines li va donar suport públicament i explícitament en la presentació de la seva candidatura i es va llegir com un missatge de Carles Puigdemont.
La intervenció de Colomines va ser l’expressió d’una persona. El president Puigdemont atresora, per mèrits propis, el lideratge d’una part d’aquest país. Si ell s’ha de decantar per algú, ho farà quan ho cregui oportú. Jo soc un candidat independent. No soc el candidat de ningú. Soc el candidat de molta gent que té ganes d’afrontar aquestes eleccions amb la intenció de convertir Barcelona en un referent. Vam tenir una bona idea a l’època Maragall. I hi ha coses de l’època Trias que són interessants i no s’han valorat bé. Però ara cal una mirada nova. Penso que aquests tres últims anys han sigut massa ideològics i molt poc resolutius, la ciutat ha perdut perspectiva i no sap on va. S’han dit coses contradictòries al llarg d’aquests últims anys.
Per exemple?
Les polítiques que s’han fet d’habitatge. S’ha parlat molt i s’ha fet poc. La ciutat està bastant desorientada. Vull una ciutat del benestar, que vol dir que trobar un pis no costi 1.600 o 1.700 euros.
Això com s’arregla?
Assumint el lideratge la ciutat, de les competències pròpies i de les no pròpies. Un alcalde o alcaldessa de Barcelona s’ha de posar al davant de tot allò que afecta els seus ciutadans. No em val l’alcalde o alcaldessa que diu que això és competència d’un altre. Tot allò que afecta els barcelonins és competència seva.
L’habitatge era el gran tema d’Ada Colau i s’ha trobat amb els lloguers disparats durant el seu mandat. Reclama que l’Estat canviï la llei perquè els contractes no durin només tres anys.
Això és el que no s’ha de fer.
Vostè què faria?
Per què creu que vull canviar l’estat?
I fins que s’arribi a la independència, en els pròxims quatre anys?
Les polítiques d’habitatge són moltes i variades, amb les competències que té l’Ajuntament. No em val això de dir que ve de molt lluny. No estic lluitant per la república com un objectiu deslligat dels interessos de la ciutat. Barcelona necessita un estat que li faci costat. Per això cal que el nou estat arribi aviat. Per què viu còmode Madrid com a ciutat? Perquè té un estat al costat. Reivindico un estat per a Catalunya perquè Barcelona el necessita.
Què faria com a alcalde per avançar cap aquest objectiu?
Posar-me inequívocament al servei d’una idea d’estat que serveixi als ciutadans. L’alcalde de Barcelona no pot ser ambigu amb això. Aquests anys una part important de l’esquerra ha jugat a l’ambigüitat dient a la ciutadania que això no és cosa d’ells. Estava dient a la ciutadania que una part del problema no la vol resoldre. Per què no es resolen les coses? Perquè a Barcelona l’estat no ha fet la funció que havia de fer. Per tant hem d’exigir, i la manera d’exigir és posar se al davant de la vindicació.
Vostè adverteix que això no serà possible amb un excés de fragmentació de l’espai sobiranista. Però amb la seva candidatura s’afegeix fragmentació, es passa de quatre a cinc candidatures independentistes.
No em diria això si hagués presentat la meva candidatura al maig de l’any passat. Jo el que he fet és treballar per la unitat durant tot aquest període. Ara he fet el pas endavant i potser amb això ajudo a forçar-la. Hem de deixar la Barcelona del mínim comú denominador dels últims deu anys en què els governs, més enllà del fet que no tenien projecte propi, quan han intentat posar una idea sobre la taula els l’han tombat. Per això reclamo un govern fort. Jo he estat en un govern de 21 regidors i es feien coses.
És possible avui dia un govern de 21 regidors? Les grans majories s’han acabat a tot arreu, ha canviat el comportament de l’electorat.
Per què no podem tancar trencar la tendència nosaltres? En altres moments de la història recent de la ciutat ha passat, per què ara no ho hem d’aconseguir? L’any 1999, fa 18 anys, Barcelona va tenir el govern més votat que ha tingut mai. Mirem de recuperar aquesta tendència.
I si això no es produeix, quina ha de ser la política d’aliances del sobiranisme? Ada Colau i Ernest Maragall ja han insinuat que volen pactar entre ells.
No crec que s’hagi de definir avui quines seran les aliances futures que no siguin les del programa. Els que tinguin ganes de sumar-s’hi seran aliats potencials. Anem a guanyar les eleccions, amb 21 regidors.
Com amb Pasqual Maragall?
Pasqual Maragall va ser un molt bon alcalde, però penso que ell mateix no acceptaria que diguéssim que el que s’ha de fer és seguir fil per randa les coses que ell va plantejar. Jo no vull mirar al passat, ni tinc gaires ganes de criticar Colau. No m’agrada la política que es forja criticant l’anterior.
Però en la campanya sempre hi haurà crítica al govern actual…
Però parlant més del futur que del passat. La mala política és dir poc del futur i molt del passat. Jo això intentaré no fer-ho. Tot i que és evident que tinc una posició crítica sobre el que ha succeït a l’Ajuntament aquests anys. Ha sigut molt ideologista i això l’ha immobilitzat. Com per exemple amb males polítiques amb el turisme.
Quines són les bones polítiques de turisme?
No estigmatitzar-lo. I gestionar-lo correctament. És una part substancial de la riquesa de Barcelona i si l’estigmatitzes i no el gestiones fas un flac favor a la ciutat. Gestionar-lo bé vol dir resoldre els problemes que crea i fer polítiques per aconseguir un turisme més qualitat amb menys turistes.
