Janet Sanz és l’única tinenta d’alcaldia que segueix al costat d’Ada Colau en el canvi de mandat. Número 3 a la llista electoral de BComú per proper 26 de maig i dirigent emergent dels comuns, rep al TOT Barcelona a la seu municipal per fer balanç sobre les llums i ombres dels quatre anys de govern. Les fotografies les fem en una terrassa del primer pis folrada de paviment artístic i catalogada, un dels tresors patrimonials que amaga l’ajuntament.
Dos cartells amb lemes feministes i un dibuix femení de la il·lustradora Paula Bonet decoren el seu despatx, a més del darrer cartell de La Mercè, un disseny que recordava molt a la silueta de l’alcaldessa. Desenes de llibres omplen una gran estanteria i s’escampen per les diferents taules, on per cert un dels que hi reposa és sobre els presos polítics. Arriba tard a l’entrevista –com a les rodes de premsa– però de bon humor després d’acompanyar Colau al Besòs per anunciar 10 nous barris. I certifica l’elogi irònic que li fa l’oposició: amb bona oratòria i un somriure qualsevol fracàs pot convertir-se en un èxit i un retret a l’adversari.
Una de les primeres promeses electorals ha estat augmentar del 30% al 50% la reserva de sostre assequible en promocions privades. No obstant, el 30% encara no s’ha aplicat i està a tribunals. Pot quedar en paper mullat?
Estem desenvolupant coses que fa 10 i 12 anys que consten a la llei, així que estem molt tranquils i segurs que el 30% té seguretat jurídica. Hem rebut 7 recursos que estan en tramit judicial i veurem què passa, però en el cas del Pla d’Allotjaments Turístics (PEUAT) hi havia la mateixa por i totes les sentències que van sortint són favorables a l’ajuntament. Hi ha solvència i rigorositat perquè els tècnics municipals fan les coses bé.
Quan arribaran els primers pisos fruit del 30%?
Ja haurien d’haver arribat, però la suspensió de llicències a la que ens van forçar PSC i ERC ens ha fet perdre mil habitatges assequibles: de juny a desembre vam multiplicar per tres la sol·licitud de certificats i llicències. Ara bé, tenim 30 noves llicències que s’estan analitzant, de promotors que diuen que estan exempts per viabilitat econòmica. Els nostres tècnics les estan analitzant i serem molt exigents. A partir de setembre començarem a veure els fruits, amb les llicències que es demanin per a terrenys i edificis comprats el 2019.
L’oposició ha estat unànime en criticar el ritme de construcció d’habitatges públics i la promesa de fa quatre anys de construir-ne 4.000. Aquest govern haurà entregat entre 700 i 800 pisos i els més de 4.000 engegats no veuran la llum fins al proper mandat o el següent.
Vam trobar un ajuntament que produïa 300 habitatges anuals i ara la deixem treballant a tot drap, fent-ne 1.000 per any. Jo al·lucino d’haver-me trobat 72 solars que no tenien ni planejament urbanístic vigent ni projecte constructiu. És més, per què no tenia pla aprovat el nou barri de la Marina? El propi sector privat reclamava activar aquesta transformació. El 22@ fa molts anys que està en marxa, ningú podia veure que calia fer-hi més habitatge? Hi ha molta feina que es podria haver iniciat en mandat anteriors i no era una prioritat ni per Convergència ni pel PSC.
No fa cap autocrítica en absolut, sobre la lentitud i les promeses?
L’autocrítica és que no disposàvem de l’estructura tècnica i per això hem creat l’Institut Municipal d’Habitatge. Trigues dos anys en enfortir la maquinària. En habitatge hem fet tot el que es podia fer i n’estic orgullosa.
Janet Sanz, en un dels patis patrimonials de l’Ajuntament de Barcelona / Jordi Borràs
L’experta en habitatge Carme Trilla alerta sovint del “mite dels pisos buits”: cada govern que arriba vol fer-ne un cens pensant que hi trobarà petroli i acaba decebut. Els 31.000 que BComú estimava que hi havia buits a Barcelona han quedat en un terç, només l’1,2% del parc immobiliari.
Havíem de tenir dades, perquè els veïns i la PAH denunciaven que hi havia molt habitatge buit. El govern Trias va començar a comptar-los en alguns barris i nosaltres hem fet el cens de tota la ciutat. A Ciutat Meridiana era una de les grans reivindicacions i és un dels barris on més compra directa de pisos hem fet a entitats bancàries, una setantena d’immobles. Ha estat gràcies a veure quins estaven buits, quins es podien negociar més fàcilment… Per tant, ens ha servit!
Però no ha estat decebedor, quan un dels grans lemes de l’activisme del que provenen els comuns és “cases sense gent, gent sense casa”?
No es tracta de si n’hi ha mil o quatre mil, no pot haver un sol pis buit a la ciutat amb la demanda que hi ha. No ens podem permetre aquest luxe.
Reorientar el creixement turístic ha estat una prioritat del mandat, però no ha evitat l’esclat de nous conflictes veïnals, per exemple al mirador del Turó de la Rovira i a l’antic hotel modernista Buenos Aires de Vallvidrera.
Ara hi ha una governança pública del turisme, hem passat del pla d’hotels olímpic que regalava sol públic a regular zones per als privats. El PEUAT arriba tard, hagués fet falta molt abans. I les noves eines són útils però han de ser flexibles i exigeixen corresponsabilitat. Al Turó de la Rovira necessitem que els operadors deixin de promocionar la ciutat com un catàleg de primavera.
Janet Sanz: “Vam trobar un ajuntament que produïa 300 pisos anuals i ara el deixem fent-ne 1.000 per any”
Justament al Turó no hi poden pujar touroperadors, qui el satura són els visitants particulars, que el descobreixen en blogs, Instagram, guies…
Això no es pot evitar però hem de trobar equilibris. Hem de fer acords amb aquests bloggers i amb qui calgui. I tenim un consorci públic-privat que ha de veure quins llocs cal esponjar. Tenim un número de turistes molt elevat, 30 milions a la ciutat cada any, i hem d’intentar distribuir-los per la ciutat, cap a l’àrea metropolitana i el territori. Sinó hi ha risc de tematització, com a Venècia.
A part de no ser feina fàcil, la descentralització genera malestar en els nous barris receptors, poc acostumats i menys preparats per les aglomeracions.
Tenim conflictes, sí, però el lideratge públic és entomar-los i utilitzar totes les eines per defensar l’interès públic, que és plural. L’alcalde Trias feia bomba de fum! Amb els veïns de Vallvidrera estem en constant diàleg i hem aturat la llicència per la finca Buenos Aires: ara mateix no s’hi pot fer cap hotel i estem resolent amb el privat com adequar mínimament les seves necessitats econòmiques a les necessitats del veïnat, com habitatge per gent gran i equipaments.
Una de les eines és la taxa turística. BComú vol que Barcelona es quedi el 100% del que recapta, mentre que un dels consensos emergents és aplicar-hi un recàrrec local i seguir destinant una part a cohesió territorial catalana.
Hem aconseguit que la ciutat rebi el 50% en lloc del 36%, però no pot ser que sigui un impost finalista i la Generalitat determini en què es gasta. Volem el 100% perquè és el pressupost municipal qui ha revertir els efectes negatius que genera el turisme. Hi ha moltes altres ciutats que també recapten força. I la Generalitat té capacitat de generar nova fiscalitat, no com nosaltres, que cada cop que volem crear una taxa hem de demanar permís.
I si la Generalitat diu que sí a un recàrrec, encarint les estades barcelonines?
Doncs endavant! No estem en contra. Ja vam aconseguir que els creuers paguin una mica més de dos euros. Però per què no ha arribat fins ara la proposta? Elsa Artadi ha tingut la capacitat normativa directa de crear el recàrrec i modificar l’import i el destí. Ara en campanya proposa coses que no ha fet en 4 anys.
Janet Sanz, al seu despatx de l’Ajuntament de Barcelona / Jordi Borràs
Sobre reclamar a altres administracions: també els hi retreuen molta menys contundència amb l’Estat que amb la Generalitat. Estació de la Sagrera, finançament… La llista de deutes de l’Estat és molt llarga.
Doncs déu n’hi do que ens ho retreguin, perquè jo personalment al costat de l’alcaldessa ho he fet molts cops en públic. Aquest ajuntament ha estat absolutament bel·ligerant amb les dues administracions que tenen incompliments flagrants amb la ciutat. Sinó com s’entén que s’hagin reactivat les obres de la Sagrera?
Per la campanya de ‘pluja de milions’ de Rajoy després del 155 i per la posterior moció de censura recolzada per Podemos?
La reactivació de la Sagrera la vam aconseguir negociant amb el ministre Íñigo de la Serna! Que al PP li interessés, és una altra cosa. Però sempre hem posat en dubte les dates que anunciaven, com que al 2020 tindríem l’estació. Vaig dir que no m’ho creia tenint al ministre al meu costat en una roda de premsa. Quan l’Estat treu un projecte per ampliar la Ronda Litoral a Montjuïc, qui surt a dir que ni parlar-ne és l’Ajuntament. I a remolc s’hi van sumar Generalitat i Port. També vam ser els primers en dir que l’Estat ha deixat d’invertir 100 milions en transport públic.
L’últim pacte amb l’Estat, pendent de firmar, és la cessió del front marítim. En aquest marc, BComú planteja fer pisos públics al solar on havia d’anar el ‘zoo marí’, un terreny guanyat al mar al costat del Fòrum per a un projecte fallit.
Amb les eleccions espanyoles no vam poder acabar-ho de reblar, però la feina tècnica està feta. Veiem la possibilitat d’omplir d’habitatge públic i equipaments l’espai del zoo marí, que porta massa temps sense projecte perquè ningú sap què fer-hi. Pot ser un nou barri i ens agradaria molt que s’assemblés a la Barceloneta. Amb ascensors, clar! És un barri típicament marítim i popular, amb uns carrers que generen relacions veïnals d’una intensitat única a la ciutat. Fer una segona Barceloneta al zoo marí garantia la continuïtat al front litoral.
Janet Sanz: “No vull gratacels a Barcelona, no som una ciutat asiàtica ni nord-americana”
Aquest final de mandat ha patit molt per aprovar un gir al Zoo de Barcelona. Segons la iniciativa animalista que ha prosperat, el Zoo prescindirà de les espècies exòtiques no amenaçades. S’enviaran a santuaris? Què costarà?
El millor que els hi pot passar és quedar-se al zoo i morir al zoo. No ens plantegem reubicar-les encara que no vulguem seguir-les tenint en el futur. Si hi ha un santuari al que li interessa un animal que aquí pateix, meravellós. Però no forçarem el trasllat d’animals en bones condicions. És un canvi de model a molts anys vista i els treballadors pateixen, però no perilla cap lloc de treball. En 16 anys s’invertiran 60 milions d’euros. Hi havia dos models diferents sobre la taula i hem intentat fer un ‘mix’. Seguirà havent-hi conflicte, perquè tothom qui s’estima els animals ho fa amb molta passió, però el zoo no podia seguir com estava.
Si la Generalitat no pot o no vol liderar el consorci de la Mina i l’Ajuntament té els diners i el capital polític per suplir-la, per què no fer-ho com ha fet amb la L10 o la Model?
No podem suplir sempre a la Generalitat! Ja estem prioritzant dos projectes urbanístics per reactivar la Mina a través de dos consorcis que sí que liderem, el del Besòs i el del Campus Diagonal-Besòs. Obrirem la Mina al mar amb un parc i hem posat un equipament dins del recinte universitari perquè no estigui tancat als veïns. Si s’ha de fer inversió social no amagarem el cap sota l’ala, però llavors que ens donin el pressupost i les competències!
Hi ha un debat obert al sector i entre els candidats sobre si Barcelona hauria de guanyar alçada per construir més pisos.
Encara queda edificabilitat per esgotar i per això hem proposat que alguns equipaments tinguin pisos a sobre, encara que siguin pocs. Després hi ha una reflexió de fons sobre si la solució de l’habitatge passa per deixar el nostre model de ciutat mediterrània i tornar a l’urbanisme franquista de Porcioles. Jo no vull gratacels a Barcelona, no som una ciutat asiàtica ni nord-americana. Ara bé, tampoc cal que tots els edificis siguin de tres plantes! A Glòries n’hi haurà de 12 i al Sector Prim, de 14 o 15. No calen gratacels de 31 pisos com el que volia fer Antoni Vives (CiU) a la torre Deutsche Bank de Diagonal amb passeig de Gràcia. Era una aberració! Manuel Valls (Cs) i Jaume Collboni (PSC), que el defensen, han de decidir si volen fer urbanisme franquista o democràtic.
Janet Sanz, en un moment de l’entrevista / Jordi Borràs
Obrim el capítol de política de partit. Dels 11 regidors de BComú només repeteixen a llistes 4, el que mediàticament s’ha denominat la “desbandada”. Tant desgast personal no s’havia vist en cap govern.
Tampoc hi havia hagut mai un d’11 regidors! Els tinent d’alcaldes hem portat àrees i districtes difícils: jo mateixa Mobilitat i Nou Barris. La sobrecàrrega laboral ha estat brutal i entenc els moments vitals de cadascú. Hi ha qui està començant una família o qui ja la tenia i ha trobat incompatibilitats. O el cas de la meva companya i amiga Laia Ortiz, que portava molts anys en primera línia i tenia ganes d’un canvi. Entenem la política com una cosa de pas, no sempre podrem estar els mateixos. La gent que ara marxa ho ha donat tot i els nous venen amb moltes ganes.
No es va calibrar prou el cost humà del govern en solitari, quan es va trencar amb el PSC? Veu prioritari buscar un soci, el proper mandat?
Érem plenament conscients podia generar un excés de funcions dels regidors, però l’aplicació del 155 passava per sobre. No podíem permetre que el PSC no es desmarqués. Ara la nostra aposta és un govern plural, ampli i de progrés. La gent ha enviat un missatge clar en totes les eleccions, de que les majories absolutes s’han acabat i s’ha de pactar. L’enquesta del CIS demostra clarament que avui hi ha una majoria de regidors progressistes i que som la garantia de que governin.
Janet Sanz: “Al costat d’Ada Colau he après coses que mai havia après a ICV”
Es refereix a un govern de BComú i ERC?
Una majoria de progrés. Hem de veure els números. El 155 ja no està en aplicació i la situació és molt diferent. Però amb Artadi no podrem fer polítiques de progrés.
Hi ha qui diu que l’obra de govern 2015-19 té molta part d’ICV i no tanta de la resta de formacions confluents. Un balanç que contrasta amb el petit pes en cadires al govern i en candidats a la nova llista sense quotes.
Tothom ha treballat moltíssim. La base ideològica de BComú és d’esquerres, ecologista i feminista, i com a tal té molta part d’ICV. Jo sóc dirigent de BComú i hereva de la tradició d’ICV perquè és el meu espai d’iniciació política. Tot el coneixement que hi vaig adquirir he intentat aplicar-lo amb molt d’orgull. Però al costat d’Ada Colau he après coses que mai havia après a ICV, com fer política des dels barris i treballar amb els veïns de forma diferent. ICV tenia altres maneres de fer. Hem construït un espai que suma i hem fet una llista per a les necessitat de la ciutat.
3 
