No sempre calen 3 miracles perquè esdevenir santa. Un bon martiri també serveix, com el de Santa Eulàlia. La valoració política que ha fet Ada Colau de la seva imputació i de la declaració al jutjat ha estat com una pàgina de martirologi: “ofensiva judicial” en contra, obscurs interessos rere les querelles “opaques”, “mala fe” de l’advocat acusador, “bloqueig de la democràcia”, “atac” a l’entitat fundada abans de ser alcaldessa… Molt bon material electoral.

La imputació d’Ada Colau és una mala notícia per la campanya electoral que haurem de patir els soferts electors capitalins. Contribueix a la polarització del debat, a convertir els comicis en un plebiscit Colau Sí / Colau No. També empeny a la confrontació de candidats en lloc de programes. En definitiva, farà que parlem més de l’alcaldessa que de la ciutat. I la insatisfacció de Barcelona amb sí mateixa no es resol amb un relleu d’alcaldia, sinó amb una reflexió profunda del model de ciutat i amb idees fresques sobre la taula.

Els comuns aquest mandat havien premut l’accelerador per fabricar obra de govern, per deixar llegat tangible, amb projectes vistosos com el tramvia o la superilla. L’Eixample és la gran protagonista d’aquesta embranzida, més pròpia d’una esquerra verda que roja. El primer mandat els va costar arrencar i van haver d’anar a les urnes amb pocs triomfs al sarró. El segon mandat els ha permès portar a terme molts dels projectes iniciats i inaugurar obra pública i reformes. De miracles, però, no n’hi ha. Barcelona continua insatisfeta –com mostra el baròmetre–, els lloguers segueixen pels núvols, la contaminació no s’ha doblegat amb urbanisme tàctic, el mercat de treball continua supeditat a la precarietat del sector serveis… 

El discurs d’aquest divendres de l’alcaldessa, que ha dit que l’acció municipal té per objectiu “aturar els privilegis i l’especulació amb bens comuns”, se sustenta més en la judicialització que en transformacions radicals. El principal llegat de Colau serà urbanístic, perquè l’economia i les relacions de poder a la capital catalana han variat poc. Si la campanya versa sobre la ciutat, qui porta uns anys al poder ha de jugar a la defensiva: ha de defensar la feina feta. Si la campanya va de lideratge i relat, de qui els té més grans, el poder pot sortir a l’atac amb promeses i proclames.

Qui ho té difícil en aquest frame electoral no és tant l’oposició com Jaume Collboni. El PSC ha marcat perfil propi aquests 3 anys a Barcelona, des d’àrees com Comerç i Mobilitat, i a més el partit està en ascens i aspira a recuperar l’alcaldia l’any vinent. La polarització no li convé gens, perquè no pot estar ni del tot amb Colau ni del tot en contra. Avui de moment la declaració ja li ha aixafat la difusió que hauria tingut, qualsevol altre dia, una discrepància interna al bipartit per la superilla. Haurà d’esperar a que s’obri una altra finestra d’oportunitat. Un bon martiri, i dels que no et fan sant.

Nou comentari

Comparteix