És la presidenta del grup municipal de Junts per Catalunya des que, la tardor passada, ho va haver de deixar de ser Quim Forn per imposició del Tribunal Suprem, que el va inhabilitar com a part de la sentència condemnatòria als líders polítics pel referèndum de l’1-O. Però ja abans, amb Forn a la presó, Elsa Artadi (Barcelona, 1976) havia hagut de portar la veu cantant, durant la campanya i al consistori. I en aquesta posició, l’exconsellera de la Presidència està construint la seva manera de fer oposició, que ha passat per assumir que la seva formació té la meitat de regidors que el mandat anterior, treballar amb l’absència de Forn que impregna el grup municipal i prendre decisions com donar suport als pressupostos municipals que Ada Colau va rendibilitzar com a “històrics”. Això no vol dir que no es mostri molt crítica amb la gestió del govern local, amb el qual discrepa profundament en les qüestions referides a la mobilitat i ara, amb la gestió de la crisi del coronavirus. La seva tesi és que la influència que alguns sectors esperaven del PSC sobre els comuns ha quedat en no-res i que les polítiques que s’imposen són les de Colau.
El grup municipal de Junts per Catalunya es va adherir al Pacte per Barcelona, presentat la setmana passada. Però vostè va ser molt dura i crítica en la seva intervenció en un acte que es presentava com a protocol·lari…
Vaig ser molt realista. Hi participem no només perquè hi hem abocat molta feina i per respecte per les entitats, que en el moment més difícil han sigut molt proactives, sinó perquè tenim la responsabilitat de fer sentir la nostra veu i fer rendir comptes al govern municipal. Per això vaig subratllar que està molt bé intentar dialogar amb els diferents actors de la ciutat, cosa que costa moltíssim en aquesta casa, que portem 5 anys que tothom se sent menystingut, però el pacte serà positiu si és un punt d’inflexió. Si això ha d’acabar només en una foto, no resol res. El pacte no conté cap concreció. Es marquen deu línies d’intencions que tothom comparteix. El problema és què fas amb aquests desitjos. On és la concreció, on és el pressupost i on és el calendari? El que diem nosaltres ho diuen moltes entitats que han decidit no subscriure el pacte, des de la FAVB fins a Foment del Treball. Tothom demanava valentia, no fer una foto. Si això ho haguéssim fet a l’abril jo ho hauria considerat un punt de partida. Però sembla una broma que, després de quatre mesos de pandèmia, de la crisi més gran que haurà vist la nostra generació, tot acabi en una foto. Em sembla una presa de pèl. Ni als restaurants i botigues que estan tancant, ni a les famílies que estan fent cua per un àpat calent se’ls dona una solució amb una foto. Per tant, a favor del consens, però el que es va fer el 21 de juliol s’hauria d’haver fet a l’abril.
Troba que el consens és poc operatiu?
El problema és que no s’ha pres cap decisió. A qui ajuda fer una foto si això no es trasllada a polítiques públiques? Ajuda l’ego de l’un o l’altre que està encantat de sortir a la foto. Val més prendre 10, 15, 20 decisions que potser no satisfaran tothom, però almenys fas política, en lloc de quedar-te en la inacció per por del què diran. El que no pot ser és que tota la teva política contra una triple crisi, sanitària, econòmica i social sigui pintar carrers, que és l’única cosa que han fet. És que no han ampliat ni les terrasses. En una situació com l’actual has de prendre decisions i assumir la responsabilitat.
Fent què?
La crisi ens agafa amb les finances de l’Ajuntament sanejades. Tenim l’endeutament per sota del 30%, molt diferent del que va passar el 2010, que el teníem per sobre el 60%. Hi ha molt marge. Cal assumir la responsabilitat des de la institució pública i entendre que qualsevol despesa que facis ara és una inversió que t’estalviarà diners en el futur. Perquè servirà perquè no tanquin els negocis i no es destrueixin llocs de treball. No pot ser que només t’ho miris i prometis coses que després no fas, com l’ampliació de les terrasses. A Ciutat Vella han denegat més del 75% de les peticions, en una zona que no passen cotxes, en carrers de vianants.
Ja van avisar que l’espai per a les terrasses s’havia de guanyar als cotxes i no als vianants…
És que apliquen un argument totalment erroni. Diuen que el vianant ha de seguir tenint el mateix espai. Però és que ja té el mateix espai, o molt més. Surts al carrer a Ciutat Vella i no hi ha ningú, perquè no hi ha turistes. No pots fer veure que la fesomia de la ciutat no ha canviat. Que no surten del despatx? Mai havíem tingut tan espai. És d’una lògica indiscutible, el que passa és que tenen una reticències ideològiques. La primera reacció del govern municipal quan els vam dir que els restaurants i les botigues havien de poder sortir al carrer i pagar menys del que s’exigia en la nova ordenança de terrasses va ser dir-nos que els proposarien reduir taules perquè paguessin menys de taxa. Després van rectificar i van prometre resoldre els expedients en quinze dies. Som a les portes del mes d’agost i la restauració està horroritzada. Era un moment per refer la relació amb el sector i el que han promès no ho estan complint.
La part del PSC del govern municipal manifesta que s’esforça per refer aquesta relació…
Doncs el gremi no ho nota. Hi ha un govern amb dos partits i no sempre estan exactament d’acord, cosa que és normal. Però al final, malgrat que hi hagi una mica més d’interlocució, allò que es promet al final no passa i es fa la política de decreixement dels comuns dels últims cinc anys. El PSC no ha aconseguit influir en els temes de mobilitat, per exemple, I tot el comerç hi està en contra. Tampoc han influït en el tema de les terrasses. I la regidora [Rosa] Alarcón [de Mobilitat, PSC] va dir que s’havia de revisar els blocs de formigó de l’urbanisme tàctic, que són un tema de seguretat viària, i no es revisarà res.
Vostè va dir que estava disposada a arribar als tribunals per fer retirar els blocs de formigó del carrer Consell de Cent. Manté la intenció i veu marge per judicialitzar aquesta qüestió?
Hem demanat una auditoria de seguretat que veurem si es fa i hem reclamat l’expedient complet del projecte. Hi tenim dret com a grup municipal. Entitats com el RACC estan horroritzades per la manca de seguretat que això ha provocat a motos, bicicletes, patinets i als mateixos vianants, que s’hi asseuen quan estan passant cotxes al costat mateix. L’urbanisme tàctic com a concepte pot estar bé si s’aplica bé, perquè et permet fer actuacions reversibles i proves pilot. Però posar formigó amb cantells en una ciutat de motos i bicicletes és una barbaritat. Per això hem demanat l’expedient per obrir una primera via, l’administrativa. Hem de veure com ho justifiquen. I no descartem la via judicial.
La principal necessitat ara a l’Ajuntament és trobar els diners per afrontar la crisi. El govern espanyol no vol permetre que es facin servir aquest any els 160 milions del romanent de tresoreria, un fet que vostè ha criticat obertament. Però l’impediment legal és la llei d’estabilitat pressupostària, que es va aprovar amb el vot a favor de CiU. Va ser un error?
No faré valoracions sobre les polítiques del senyor Duran i Lleida perquè en moltes hi estic en contra. I, en qualsevol cas, ara som al 2020. Hi ha dues lleis, la d’estabilitat pressupostària i la LRSAL [La llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local]. I la LRSAL és una llei que Xavier Trias va aconseguir que 800 municipis de Catalunya la portessin al TC, i és el gran escull que tenim. Pel que fa a la llei d’estabilitat, nosaltres fa molt temps que defensem que aquesta no s’ha d’aplicar. Jo treballava amb el conseller Andreu Mas-Colell i sempre va defensar que no s’havia d’aplicar com volia fer-ho Cristóbal Montoro. Sigui com sigui, som al 2020 i ara és el PSOE qui no la vol canviar. Quan eren a l’oposició van dir que la derogarien. Insisteixo que no defensaré una decisió personal del senyor Duran i Lleida. Però, en qualsevol cas, les finances de l’Ajuntament no tenen res a veure amb les del 2010. El que no pot ser és que ara ens diguin que ens hem de menjar la llei d’estabilitat per sempre. Les finances són diferents i la crisi és diferent, tothom està d’acord que cal injectar diner a l’economia.
I doncs?
Doncs que no es fa perquè al govern de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias no li dona la gana, perquè estan massa preocupats per quadrar els seus números com per donar marge a les autonomies i als ajuntaments. I mentrestant el govern municipal de Colau des de mitjans d’abril diu que hem de tenir aquests 160 milions.
La sortida que proposa ara el regidor de Pressupostos, Jordi Martí, és fer dèficit, que tampoc es pot fer…
En teoria no es pot. Però aniran a pressionar la Generalitat, que és la que fa la tutela financera de l’Ajuntament, perquè els ho accepti. I com que tenen els comptes aprovats al gener, que tothom sap que ara resulten ficticis, el secretari i l’interventor municipals no han de fer res i no es comprometen… Veurem com s’acaba, com s’allarga el període de pagament de les factures als proveïdors i què passa el 2021, un cop s’hagin acabat els ERTOs i els diners de l’ICO i, en canvi, continuï la crisi. Per això reclamem que es pugui fer un endeutament de centenars de milions. Ara, si no ens deixen fer servir el romanent, com ens deixaran endeutar l’any que ve? El que no entenc és que Jordi Martí faci tuits reclamant-ho, quan tenen la vicepresidència del govern espanyol, i que Jaume Collboni voti a favor de demanar a l’Estat que es pugui fer servir el romanent, si té la presidència del govern espanyol! Si això se soluciona amb un reial decret llei, no hi hauria cap partit que hi votés en contra. No ho fan perquè no ho volen fer.
Un dels punts en què mantenen una fricció més constant amb el govern municipal és la mobilitat, i la defensa de l’us de la moto n’és un aspecte clau. Ara hi ha una ofensiva municipal per fer-les desaparèixer de les voreres i, després, de la calçada, i fer-les aparcar als pàrquings subterranis de pagament. Vostès s’hi oposen. Però no s’ha de reduir el vehicle privat d’alguna manera?
S’ha de reduir el vehicle contaminant. Els comuns i, per arrossegament, els socialistes, volen reduir el vehicle privat. Nosaltres volem reduir la contaminació. I això passa pel transport públic però també per l’electrificació i per la moto, que en termes relatius contamina molt poc, és molt eficient i, en l’actual situació d’inseguretat sanitària és un vehicle amb l’EPI incorporada. En relació a la moto s’ha de treballar bé el tema de l’aparcament. El que no pot ser és el pensament màgic de treure les places d’aparcament i creure que les motos desapareixeran. Les motos hi són per quedar-se. Se’ls ha de buscar sortides. I s’ha mirar com es poden retirar cotxes de la calçada, aprofitar bé les places d’aparcament subterrani. La moto té sentit guardi en un aparcament subterrani a la nit, però quan estàs fent gestions durant el dia, no. La moto és el que dona fluïdesa al trànsit de Barcelona. S’ha de fer una aposta per l’electrificació. Hi ha marques catalanes hi estan apostant i l’Ajuntament té abandonada aquesta aposta, com s’ha vist amb les traves que ha posat al ‘sharing’. Nosaltres som en la lluita contra l’emergència climàtica, en la zona de baixes emissions, però també vam demanar que s’acompanyés aquesta transició i no ho volen fer. Prefereixen prohibir i sancionar que fer les coses ben fetes.
També estan en desacord amb la unió del tramvia per la Diagonal, i l’ATM, de la qual forma part la Generalitat, aquesta setmana ha anunciat que ja està a punt de licitar el primer tram.
Nosaltres hem defensat sempre els autobusos elèctrics per la Diagonal perquè és molt més ràpid, més barat i molt menys invasiu que fer obres durant anys, que tenen efecte sobre el comerç. És molt més prioritària la L9 o la cobertura de la ronda de Dalt que el tramvia. I ara no és el moment de fer inversions com la del tramvia. És millor fer inversions menors i flexibles, com els autobusos elèctrics. Tampoc és el moment de dir al comerç de la Diagonal que es menjaran quatre anys d’obres. Ni es pot assumir el que costarà retirar els concessions. És impossible començar ara els obres, això no pot entrar en els pressupostos de l’any que ve.
La pandèmia també ha obert un nou debat sobre el turisme. Hi ha veus com les d’Ada Colau i Janet Sanz que demanen reduir-lo i d’altres com la de Miquel Puig que demanen encarir-lo, apujar preus.
Les dues són errònies. La posició Colau-Sanz és la que mateixa que ha provocat que tanqui la Nissan, la que fa que tanquin comerços, la del decreixement. I la visió de Miquel Puig sobre el turisme la trobo desconcertant. Nosaltres defensem que el que no pot ser és no fer promoció turística, perquè quan no la fas tu te la fan els tour operadors, i llavors acabem en la Barcelona ciutat de comiats de solter. Hem de recuperar el tipus de turisme que volíem i que mai hem aconseguit de tot, el dels esdeveniments esportius, grans o petits. Un turisme cultural que se’ns ha quedat a mitges, el turisme gastronòmic. I que serveixi per descobrir la resta del país. Però això no vol dir un turisme elitista. Això se t’acaba en tres dies, mentre està de moda entre els rics del món. Infles els preus a un nivell que no pot pagar la ciutadania, la gent jove no pot venir… no té cap sentit. Per aconseguir el que volem s’ha de fer una promoció molt dirigida i buscar sinergies entre diferents actors, inclòs el sector privat.
La setmana passada va sortir el baròmetre municipal i la intenció de vot que reflecteix deixa tocats molts partits, inclòs Junts per Catalunya, que no arribaria al 5% dels enquestats.
De fet el grup clarament majoritari en la intenció de vot és el dels indecisos [28,7%, enfront del 13,9% per als comuns, el partit que més intenció de vot recull]. La sensació que jo tinc és que la gent està molt decebuda i que s’està reubicant. És molt prematur saber cap on aniran les coses. Hi havia part de la població que va veure amb bons ulls l’entrada dels socialistes al govern i que ara els veuen com una ampolla de cava. Van tenir un parell de mesos d’efervescència però ara ha caigut tot i només manen uns, els del mandat anterior. I en el nostre cas hem d’admetre que fins ara hem tingut una desendreça política considerable a nivell nacional, però ara ja estem endreçant. Nosaltres estem molt satisfets amb la feina que estem fent de mantenir el contacte amb tots els sectors de la ciutat i estem treballant de cara al 2023. A tot arreu on vaig em pregunten si em quedaré.
Han optat per un tipus d’oposició no agressiva, semblant al que feia Xavier Trias, en lloc de ser més agressius i marcar més perfil polític.
No hem de renunciar a fer bona política per un titular. No sé fer la política d’una altra manera i no la vull fer. La ciutadania no s’ho mereix i és pa per a avui i fam per a demà. La gent sap el que funciona i el que no funciona quan surt al carrer, si la ciutat està neta o no, si els problemes de seguretat són els mateixos que quan no hi havia l’Albert Batlle, i la resposta és ‘sí’. La gent tot això ho té clar. I no volem ser el grup municipal que està tot el dia en un racó enfadat. Mentre es pugui parlar amb el govern municipal, que a vegades no es pot, tenim la responsabilitat de millorar les polítiques que són en benefici de la ciutat.
Sobre la seguretat, i a banda de la distorsió sobre les xifres que ha provocat el confinament, la conselleria d’Interior, dirigida per un conseller de Junts per Catalunya, també defensa que s’estan posant mitjans i que s’està revertint la situació, no és només Albert Batlle qui ho diu.
La conselleria d’Interior ha posat en marxa el pla Barcelona, ciutat segura, que és tornar a treballar com s’havia fet en l’època de Xavier Trias i Quim Forn, i també en l’època dels governs municipals socialistes. Vull dir que estan treballant plans de seguretat des de la base, parlant amb veïns i comerciants. I aquesta feina que està fent Interior sí que tindrà resultats. Però de moment l’enquesta de victimització del 2019 és com la del 2018, el descens de 8 dècimes està dins del marge d’error.
L’any passat ens va predir que seria l’única de l’oposició que repetiria com a candidata.
I ho mantinc. Jo hi seré. Ja he dit que no seré candidata a la Generalitat perquè el meu compromís està aquí. I estic segura que l’endreça que acabem de fer en el nostre espai polític ens anirà molt bé, també a nivell local i tindrà efectes. L’hauríem d’haver fet fa dos anys, però ara ja està. Tampoc ens hem de flagel·lar, perquè quan no era el judici era una altra cosa, la situació ja ha sigut molt complicada. I, ara, que és obvi que tothom està preparant candidatures, la fiscalia, que depèn de Pedro Sánchez, intervé per fer que molts dels nostres polítics tornin a la presó, que els retirin el tercer grau i fins i tot el 100.2, saltant-se tota la legislació. A part de les implicacions personals, que ha sigut desolador, té conseqüències polítiques sobre el nostre espai i fa que la feina sigui molt més difícil. Però ja tenim el congrés encarrilat i això ja no hi ha qui ho aturi. I tenim una base electoral molt gran, la del milió de vots que treu el president Puigdemont cada vegada que es presenta.
Per tant, defensa que Puigdemont sigui el candidat a la Generalitat?
Jo soc partidària de defensar que ell és el líder del nostre espai polític, que és una obvietat i posar-lo en valor tant com es pugui. Si s’acabarà presentant o no, no ho sé. Ell mateix, la setmana passada no ho descartava. I jo tampoc ho descarto. Jo el posaria de candidat sempre a tot. Ja ho veurem, anem pas a pas.
