Economista i amb una llarga trajectòria en el món empresarial i l’acadèmic però també a l’administració –entres d’altres càrrecs, ha sigut director general d’Indústria, comissionat per a la Societat de la Informació i director general del la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió–, Miquel Puig (Tarragona, 1954) va ser un fitxatge estrella d’Ernest Maragall per a la llista d’ERC que es va presentar a les eleccions de l’any passat. Estava cridat a ser el tinent d’alcaldia que dirigís l’àrea econòmica de l’Ajuntament si Maragall hagués sigut alcalde, com a guanyador de les eleccions que va ser. Un any després del pacte que va deixar els republicans fora del govern municipals, adaptat al seu paper a l’oposició, Puig assenyala l’equilibri difícil entre els dos socis de govern com la via d’ERC per incidir en les decisions de l’executiu local. Com a analista expert en turisme, coincideix amb els comuns en la necessitat de reduir la massificació, però segons ell passa per fer de Barcelona una ciutat més cara i “exclusiva”. Com a defensor de l’economia productiva, se sent més a prop dels socialistes i critica el “pensament màgic” de la formació d’Ada Colau. Sigui com sigui, no es mossega la llengua per parlar dels uns i dels altres, ni per defensar les seves tesis.
El curs polític va començar amb l’anunci de l’acord dels quatre principals partits del consistori per demanar un recàrrec municipal de la taxa turística. I uns mesos després, estem sense turisme per la pandèmia. S’haurà de replantejar aquest impost?
De moment s’ha posat al congelador. Tots hem estat d’acord que ara no era el moment d’aplicar el recàrrec però crec que cap dels signants ha canviat d’opinió respecte de la necessitat que té aquesta ciutat, a llarg termini, de canviar el seu model turístic, que inclou l’objectiu de fer que el turisme contribueixi més en les despeses de la ciutat.
El canvi de model que fa temps que es reclama, ara amb més insistència. Per part de l’alcaldia, de fet, s’ha llançat el missatge d’aprofitar aquest reset que s’ha de fer per la pandèmia per fer el canvi de model.
Jo no tinc tan clar que això hagi d’anar així. Aquí hi ha dos temes diferents. Un és, a llarg termini hem de canviar de model perquè el de massificació ha degradat molt l’espai públic, l’experiència dels mateixos turistes i sobretot la dels habitants de la ciutat que hi han de conviure, i econòmicament aporta molt menys del que hauria d’aportar. Això segueix aquí, el que passa és que ara hi ha una crisi no sabem si momentània o duradora, però en tot cas una crisi duríssima per al sector turístic, i en aquest moment el que hem de fer entre tots és veure què podem fer per reduir-ne l’impacte, que tenint en compte els rebrots no podrem fer gaire cosa.
Aquests dies hi ha una mena d’alegria popular, entre els no afectats directament per la crisi de l’hostaleria, de celebrar la Barcelona lliure de turistes.
Tot té avantatges i inconvenients. Ara anar a la platja és més agradable que l’any passat. Suposo que és normal celebrar-ho. Però l’impacte econòmic és molt gran a la Catalunya turistificada, de la qual Barcelona forma part, i això no és motiu de celebració sinó de tot el contrari.
El canvi de model ha de ser qualitatiu o també quantitatiu? La part de Barcelona en Comú del govern municipal aposta pel canvi quantitatiu…
Han de ser les dues coses. El turisme ha d’aportar més diners. Les empreses turístiques han de pagar millor als treballadors i els turistes han d’aportar més diners via impostos a la comunitat. Aquest seria el canvi qualitatiu. Però també s’ha de reduir la pressió del nombre de turistes. El nombre de turistes ha de disminuir, com a mínim a les zones més afectades, cosa que acaba volent dir que ha de disminuir a tot Barcelona. A Mallorca han aprovat reduir el nombre de places turístiques, i jo penso que aquest és el camí en zones tan pressionades. Si volem un turisme millor, vol dir inevitablement menys turistes.
Això vol dir tancar hotels?
No crec que s’hagi de suprimir places hoteleres si es troba la manera d’aplicar el Peuat [pla especial urbanístic d’allotjaments turístics], nosaltres el subscrivim, i és la manera de regular el sector. Hem de tenir en compte que l’hotel, de tot el sector, és el que paga millor als seus treballadors, entre d’altres coses perquè els hotelers estan sotmesos a convenis col·lectius i perquè van cometre un pecat, que va ser subcontractar la neteja de les habitacions, però després van tirar enrere i ara tots els treballadors estan emparats pel conveni.
Aleshores, quan diu que s’ha de reduir el nombre de turistes pensa més en els apartaments turístics?
Sobretot la part il·legal, que no sabem quin volum exacte representa. Però sembla que està relativament controlat. El punt número dos, que ens preocupa molt, és el lloguer d’habitacions que suposadament consisteix a llogar uns dies a un turista una cambra al pis on vius, sense marxar-ne. Empatitzem amb la idea de la persona gran que viu sola, amb una pensió minsa i un pis gran. Per què no pot acollir un turista i complementar la seva renda amb això? No tenim res en contra d’això. Però sabem que amb aquest paraigua hi ha molta gent que està dedicant íntegrament els seus pisos a això. Sigui perquè té tres o quatre pisos, o més, sigui perquè se n’ha anat a viure a la segona residència i dedica l’habitatge que li consta com a primera residència íntegrament a aquest tipus de lloguer turístic per habitacions. És una pràctica que s’ha d’erradicar. Com que això no està ben regulat…
Això depèn de la Generalitat, i ERC és al govern de la Generalitat…
Sí, sí. Però això s’ha d’acabar. És importantíssim. L’habitatge és escàs a Barcelona i s’ha de destinar als usos prioritaris, els veïns abans que els turistes. I un cop resolt això, som partidaris de fer un acord amb el sector per intercanviar places amb l’objectiu de reduir-ne el nombre total. És a dir, que un hoteler que amb el Peuat [pla especial urbanístic d’allotjaments turístics] es veuria obligat a reduir places si fa reformes pugui comprar places en una pensió o un altre hotel envellit que no vol continuar. Que pugui comprar la llicència i després donar de baixa aquestes places i reformar tranquil·lament el seu establiment sense perdre habitacions. Ell estarà content i la ciutat haurà reduït el nombre de places. És la cirurgia fina que voldríem introduir amb una retoc del Peuat.
De fet, el Peuat s’haurà de revisar per les sentències que el qüestionen.
Exacte. Nosaltres som partidaris del Peuat, hi vam votar a favor, creiem que va ser una gran cosa per a aquesta ciutat, perquè si no això hauria degenerat. Ara bé, com que s’ha de revisar, entre d’altres coses pels conflictes jurídics que ha provocat, es pot aprofitar per introduir-hi aquesta cirurgia fina. Però l’esperit del Peuat és positiu.
En això coincideixen amb Barcelona en Comú.
En aquest aspecte coincidim més amb els comuns que amb els socialistes. En d’altres coses és al revés. De fet, si podem incidir més del que és habitual des de l’oposició és gràcies al fet que els comuns i els socialistes tenen models de ciutat molt diferents. Els socialistes segurament han evolucionat una mica, però no deixen d’estar en el model de la sociovergència que diu que posar fre al turisme és un error. Nosaltres estem entre dos grups que formen un matrimoni de conveniència que no es baralla públicament, cosa que tots hem d’agrair en l’actual clima polític a Catalunya. No s’entenen però com a mínim no es barallen. Els ho vull reconèixer. Ara, és cert que no s’entenen, i això va bé perquè nosaltres, que en algunes coses coincidim amb els uns i en algunes coses coincidim amb els altres, podem incidir, que és bo per a la ciutat. És bo per a nosaltres, perquè estar a l’oposició dura és molt trist. Però també és bo per a la ciutat perquè fem que els temes tirin endavant, amb acords amb uns o amb els altres.
Vostè sempre ha defensat que una de les vies per canviar el model turístic és apujar preus. Això implica anar a buscar un turisme més elitista i que gent amb menys poder adquisitiu no pugui venir a Barcelona.
O que vingui menys dies o que vingui menys vegades. Una vegada la regidora Luz Guilarte, de Ciutadans, va dir en una comissió d’economia que estaven a favor d’un turisme assequible. Nosaltres no estem a favor d’un turisme assequible. Perquè vol dir pagar poc a l’Ajuntament i pagar poc als treballadors. Vull dir que a Barcelona només han de venir milionaris? No. Però el que no cal és que vingui tanta gent tan sovint a gastar tan pocs diners, perquè això degrada la ciutat i les condicions de vida dels treballadors.
Doncs ara estem en un moment on els preus més aviat baixaran.
Ara estem en unes circumstàncies de S.O.S. Però encara que abaixin preus, no vindrà més gent. Ara hi haurà competència pel turista espanyol, i com que tot Espanya intenta atreure el turista espanyol i hi ha moltes més places a Espanya que turistes espanyols, hi ha el perill o la temptació d’abaixar preus. Seria un error. Perquè el turista aragonès no triarà entre Salou, on va cada any, i Benidorm per una reducció de preus a Benidorm. I no crec que vinguin més turistes a Barcelona perquè les cerveses de la Rambla baixin de preu.
És millor deixar els hotels tancats?
És el que estan fent aquí la majoria d’hotelers. Jo el que no faré serà parlar del que han de fer els empresaris, que prou feina tenen. Si abaixen preus ho entendré, perquè si estigués a la seva pell no sé què faria. Ara, col·lectivament no ens interessa. Ni com a com a solució a curt termini ni a llarg termini. A llarg termini, tenim clar que hem d’anar a pujar preus. És més, potser el turisme experimenta una transformació permanent com a resultat de la Covid. La pregunta és si tornarà el turisme de masses, basat a posar molta gent en un espai, sigui creuers, el Primavera Sound o la Rambla. Això tornarà o ens tornarem més prudents perquè a partir d’ara si no és la Covid serà una altra cosa? Si és així, més motiu per dir que a Barcelona hi caben menys turistes que abans.
I això no implicarà perdre activitat econòmica?
No. Barcelona és una ciutat tan atractiva que amb menys turistes aconseguirem amb preus més alts.
Està convençut que aquesta fórmula és possible…
I tant! És ‘La fórmula’. Barcelona ha de ser una ciutat més exclusiva.
Si és possible per què no s’ha fet fins ara?
Perquè hi ha hagut un desordre, un dir ‘com més turistes, millor’ i jo faig un hotel i el del costat també, tothom pot fer un hotel i llogar habitacions. Si tothom fa, tothom degrada. Churchill va admetre que es pensava que el mercat ho arreglava tot i que va descobrir que el mal empresari el bon empresari, i el pitjor empresari desplaça el mal empresari.
I a part de revisar i aplicar el Peuat, l’Ajuntament què pot fer per empènyer cap aquí?
Primer, el recàrrec de la taxa turística…
Això ja està decidit.
Sí, el cas què fem amb el que es recapti amb aquest recàrrec. L’hem de destinar els entorns on van els turistes, i no només en benefici dels turistes, també en el benefici dels habitants de la ciutat. La ciutat ha de ser segura, neta i endreçada. Calen agents cívics que posin ordre. Tot això ho pot fer l’Ajuntament. I també pot aconseguir que els operadors turístics paguin millor als seus treballadors. Per llei, no podem fer un salari mínim de ciutat, cosa que sí que es pot fer als Estats Units i aquí no. Però es poden donar segells amb què l’Ajuntament distingeixi un hotel o un operador perquè compleix una sèrie de bones pràctiques, una de les quals és un salari mínim. També s’ha de ser estricte amb els problemes amb els veïns que generen alguns apartaments turístics, han de perdre la llicència si generen conflictes amb els veïns.
Però això ja està previst…
Sí, però no es fa. Per falta de voluntat real. Tots sabem de casos sagnants de gent que conviu amb algun establiment d’aquests i fa temps que tenen problemes i no es resol.
Aquesta setmana el govern municipal ha anunciat que ofereix pagar 1.200 euros per cada apartament turístic que se’ls cedeixi per convertir-lo en habitatge d’emergència. ERC ja s’hi ha posicionat en contra i ha demanat explicacions.
És que no ho entenem. Em sap greu dir-ho, però això és molt dels comuns. És confondre l’Ajuntament amb el que faries si fossis un milionari benevolent que volguessis ajudar les persones necessitades. L’Ajuntament no està per pagar els apartaments turístics que estan buits per dedicar-ho a habitatge socials per 1.200 euros. I dubto que funcioni, perquè si fos uns propietari d’un d’aquests pisos no sé si m’agradaria que l’Ajuntament ho llogués a no sé qui. Preferiria saber jo qui poso a casa meva. Com quasi tot el que fan els comuns, és benintencionat però inefectiu.
Sovint es reclama la reindustrialització de Barcelona. Com s’hauria de fer?
Òbviament no pot ser una indústria com la d’abans, basada en treballadors poc qualificats o mitjanament qualificats. Ha de ser basada en la ciència i la tecnologia i en un FP molt avançat, com la d’Alemanya o Suïssa. El sector turístic és important i ha de millorar, però el futur de la ciutat no és aquest, el futur de Barcelona és si segueix sent la capital d’una societat industrial, i no d’una indústria de fàbriques tèxtils ni de plantes d’ensamblatge d’automòbils, sinó d’una indústria basada en la recerca. Afortunadament, si una cosa ha fet bé la Generalitat en les últimes dues dècades ha sigut apostar per la recerca. Catalunya ha sigut l’únic lloc de l’estat que ha tingut una política científica. Tenim grans oportunitats. El trasllat del Clínic és una oportunitat extraordinària.
Però hi ha espai per a aquesta reindustrialització en una ciutat tan densa?
Aquesta és la qüestió. Hem de pensar en la Barcelona metropolitana. Que la indústria 4.0 es posi a Cornellà o a l’Eixample és una mica el de menys. Barcelona sempre serà la capital. I nosaltres, com a grup municipal tenim la metròpoli al cap. Si Sant Adrià de Besòs millora és bo per a Barcelona.
La indústria de l’automòbil torna a tenir protagonisme pel tancament de Nissan i aquesta decisió s’ajunta amb polèmiques per l’actitud de Barcelona en Comú respecte de l’automoció.
Janet Sanz va relliscar. Les seves declaracions van ser lamentables, però diria que més perjudicials van ser ridícules. El tancament de Nissan ja estava decidit i no hi van tenir res a veure aquelles paraules. Però l’actitud dels comuns en general sobre el món productiu és negativa. Es basa en el pensament màgic. Volen viure en una ciutat pròspera, que hi hagi diners per a l’enjardinament i per als veïns però no comprenen que la prosperitat prové de tenir un sector productiu d’alt rendiment. En això ens entenem més amb els socialistes, que sí que comprenen que la prosperitat ve de les empreses.
Però què pot fer l’Ajuntament per la indústria de l’automoció?
Estar-hi a favor. El cas de Nissan no té solució, però almenys Seat ha anunciat que aposta pel cotxe elèctric. És fonamental, perquè només així té futur la fàbrica de Martorell. Ara, els comuns han d’entendre que a Barcelona li interessa no només que els cotxes que hi circulin siguin elèctrics, per la contaminació, sinó també que es fabriquin aquí. Si es fabriquen a Alemanya haurem perdut. Que la fàbrica és a Martorell? És igual, tenim una visió metropolitana i som la capital del país. L’Ajuntament ha d’estar en línia amb el futur de l’automoció en la fabricació de cotxes elèctrics.
