Carmen Juares: “La pandèmia ha evidenciat les contradiccions de la Barcelona rebel”

ENTREVISTA | L'activista pels drets de les treballadores de la llar lamenta la hipocresia dels eslògans sobre les cures

De l’anonimat i l’explotació laboral a fer el pregó de la Mercè. L’opinió pública va conèixer l’activista Carmen Juares fa dos anys i des d’aleshores ha estat la cara i la veu de les milers de treballadores de la llar que hi ha a Barcelona. Un col·lectiu que, malgrat els eslògans de la pandèmia sobre les cures, ha vist empitjorar la seva ja fràgil situació i ha patit casos flagrants de vulneració de drets. 

Juares té 34 anys, va arribar d’Hondures el 2005 i procura trencar estereotips sempre que pot. És tècnica superior en integració social, parla un correctíssim català i està acabant el grau d’Educació Social a la UB. Compagina la seva nova feina al sindicat CC.OO. amb la coordinació de l’entitat Mujeres Migrantes Diversas: la va cofundar amb 4 dones més que treballaven d’internes igual que ella aleshores. Ara l’entitat agrupa 600 dones –el 90% sense papers– que s’empoderen per sortir endavant.

La pandèmia ha subratllat l’essencialitat de les cures. Però no ha revertit la situació de qui se n’encarrega. Ha estat un any horribilis per a les treballadores de la llar i de les cures?

Sí, ha estat un any molt difícil. Ja veníem d’una gran falta de drets laborals i la pandèmia ho ha agreujat més encara. El reial decret de l’estat d’alarma reconeixia les treballadores de les cures com a essencials, però alhora perpetuava la seva situació. La resta de feines essencials totes en tenen, de drets! Malauradament moltes professions pateixen precarietat, però les treballadores de la llar a sobre estan privades d’atur i de conveni col·lectiu.

És fruit de la manca freqüent de contracte o de la legislació?

L’arrel és l’escassa consideració social d’aquestes feines. Les exerceixen bàsicament dones i existeix el pensament col·lectiu que les dones sabem fer-les pel simple fet de ser dones. Quan justament la majoria són contractades per tenir cura d’una persona en situació de gran dependència i complexitat, que requereix coneixements! A més moltes de les treballadores són migrants i això comporta tot d’estereotips i prejudicis. La legislació no acompanya gens el canvi de mentalitat: inclou aquesta feina a la Seguretat Social però amb un règim especial que a la pràctica et deixa sense drets. A més Espanya té pendent de firmar el conveni 189 de la Organització Internacional del Treball. Moltes famílies encara pensen que no tenen l’obligació de fer un contracte de treball, sinó que és una gràcia voluntària perquè són molt bones persones.

A l’inici del confinament es va fer molt visible el desemparament sobtat dels empleats precaris i sense contracte. De seguida van aflorar casos de la restauració o la construcció, però poques cuidadores. Hi van haver també acomiadaments? 

Es van donar casos molt durs de racisme i classisme. Quan va començar el confinament, a l’associació vam rebre moltes sol·licituds d’ajuda i molt diverses. Per exemple de dones que es desplaçaven per anar a treballar però la família no els hi volia fer cap document que ho acredités i s’exposaven a multes. Ens demanaven que hi parléssim, però ben poques famílies van acceptar fer-ho. En altres casos, fills o filles de persones dependents van començar a teletreballar i van ser acomiadades d’un dia per l’altre sense cobrar res. Vam intentar denunciar-ho però durant l’estat d’alarma era impossible, els jutjats només funcionaven per violència masclista i poc més. També casos de treballadores contagiades perquè ho estava la persona gran que cuidaven, la família ho sabia i ni les va informar ni els va oferir cap material de protecció.

Les treballadores internes van quedar més aïllades encara?

Vam rebre casos de dones que treballaven de 9h a 21h a qui de cop i volta els van demanar quedar-se al domicili les 24h, per por a que agafessin el virus i contagiessin la família. Es van passar del març al juny tancades en un domicili aliè! Fins i tot fora de Barcelona, en poblacions que no coneixien i amb prohibició de sortir ni per comprar-se el sopar que la família no els donava. Situacions molt, molt dures. Com poden fer això veïns als seus veïns? La pandèmia ha fet molt evidents les contradiccions de la Barcelona rebel i l’altra cara de la ciutat reivindicativa.

L’activista Carmen Juárez, retratada aquest març a Barcelona / Jordi Play

Doncs durant tot un any de pandèmia hem sentit per tot arreu eslògans sobre la importància de les cures. Hem estat uns hipòcrites?

Tu ho has dit, són eslògans. Per a molta gent no és res més. A l’era de les xarxes socials, tothom s’apunta a un hashtag i a fer tuits però després en el dia a dia no ho acompanya amb fets. Sinó seria molt diferent. Tot i així estem molt contentes del suport que vam rebre quan vam obrir una caixa de resistència: uns 20.000 euros aportats per entitats culturals, feministes, sindicalistes, antiracistes, LGTBI… Els hem usat per ajudar dones acomiadades amb cistelles d’aliments, medicaments i ajudes per pagar l’habitació.

Moltes d’aquestes injustícies beuen d’una Llei d’estrangeria àmpliament criticada des de fa anys. L’Estat té la competència exclusiva i no cedeix. Què poden fer Barcelona i Catalunya?

Si es vol, es troben escletxes per millorar la vida de les persones. El primer és l’empadronament. La majoria de municipis encara s’hi neguen si no presentes un contracte de lloguer, que no pots aconseguir sense permís de residència. Això et condemna a no poder demostrar els 3 anys d’arrelament que demana la llei d’estrangeria i per tant allarga la irregularitat i l’explotació laboral. I ho fan ajuntaments governats per forces que es diuen progressistes! Barcelona empadrona sense domicili fix i ha fet moltes coses bé, com els cangurs del Pla de Barris, però encara ha de fer millores. Durant la pandèmia, les ajudes es van quedar curtes i algunes mai van arribar. Mujeres Migrantes ens vam presentar al juliol a una subvenció municipal per a entitats que repartíem aliments i encara esperem. El Parlament català podria pressionar més al govern espanyol perquè canviï la llei. I la Generalitat té un projecte molt xulo que es diu Línia ACOL, que cada any regularitza un petit nombre de persones. L’hauria d’ampliar per arribar a més gent.

Al pregó de les Festes de la Mercè 2018, Leticia Dolera li va cedir uns minuts per parlar de les cuidadores invisibles i va tenir un gran ressò als mitjans. Quin llegat ha deixat aquella atenció mediàtica?

Va tenir la generositat de cedir-nos uns minuts per visibilitzar una realitat femenina sobre la que ella no se sentia amb autoritat perquè no l’havia viscut en primera persona. Des d’aleshores es parla més del treball de les cures i es fan més entrevistes a mitjans. Però a nivell polític i legal, no hi ha canvis ni estatals ni autonòmics. A Barcelona, alguna cosa: vam demanar reunions amb l’Ajuntament i vam engegar una formació que imparteix Barcelona Activa en cap de setmana a treballadores de les cures, perquè tinguin una titulació oficial i puguin optar a feines millors.

El pregó el va fer en català i l’associació també fa classes de català. La llengua segueix sent un bon ascensor social a Catalunya?

Sobretot fem classes de català perquè considerem que s’ha de cuidar i ens l’estimem molt. Moltes de nosaltres venim de països llatinoamericans amb llengües minoritàries, com el quítxua o el garífuna! Allà no les cuiden i nosaltres des d’aquí poc podem fer-hi. Per això apostem pel català. A banda, és útil a moltes dones que reagrupen les criatures: si la mare parla o entén el català, ajudar a fer els deures és una manera de restablir el vincle que l’emigració ha malmès. També calen 90 hores de formació per demostrar l’arrelament. I a més a més ajuda a trobar una feina de cara al públic o d’atenció a les persones. Però la raó principal és que estem molt conscienciades amb la cura de les llengües. Quan una llengua mor, no només hi perden els seus parlants sinó tota la Humanitat, perquè es perd cultura i maneres de fer dels nostres avantpassats. Ara bé, he de dir que no és gaire fàcil practicar el català a Catalunya, quan ets de fora! La gent canvia de seguida d’idioma!

CC.OO. li ha confiat la difícil tasca d’apropar el sindicat a sectors amb molt pocs afiliats, com microempreses o falsos autònoms.  

Ara estem treballant l’àmbit de les plataformes digitals. El mercat laboral ha canviat molt i hem passat de contractes per tota la vida a feines que ni tan sols tenen lloc de treball físic: no hi ha seu on fer eleccions sindicals, molts treballadors no es coneixen entre ells, signen el contracte en línia… Com organitzem aquesta gent?! Amb els riders que porten menjar a domicili hem dissenyat conjuntament un taller de reparació i manteniment de bicicletes, perquè hi ha una gran accidentalitat al sector i les empreses no es fan responsables de res.  

I funciona?

Al setembre vam obrir 32 places per fer aquest curs i vam rebre gairebé 70 sol·licituds. La gent quan troba resposta a les seves necessitats, sí que s’implica i participa. El que hem de fer els sindicats és treballar amb les persones que viuen aquestes situacions, perquè són qui coneix la realitat. I estar al seu costat pel que necessitin. 

El següent pas, més difícil, és que es sindiquin i forcin canvis a la seva empresa.

Alguns s’han afiliat i participen al sindicat. Però no poden celebrar eleccions, perquè actualment són autònoms. D’un dia per l’altre segur que no, però es poden aconseguir millores fins i tot en aquestes circumstàncies. Mira les càrniques: s’han regularitzat 23.000 falsos autònoms! Tenim bones experiències amb la creació de seccions específiques dins del sindicat i des d’allà reivindicar. Els repartidors també els acabarem organitzant dins del sindicat i millorant les seves condicions laborals, n’estic convençuda.

Als joves els costa sindicar-se, fins i tot als assalariats. I els aldarulls han fet palès un malestar juvenil per l’atur i la precarietat que no s’està canalitzant a través del sindicalisme.

Jo sóc jove i em preocupa molt. Dels meus companys de la uni, que som uns 55 a classe, la gran majoria són pessimistes sobre el seu futur. Després de 4 anys estudiant i fent sacrificis, no saps si trobaràs una feina amb la que emancipar-te mínimament! El sindicat fa xerrades a cicles formatius i universitats i Acció Jove de CCOO es mobilitza molt. Però segueix sent un repte que hem d’entomar i que no és fàcil.

L’activista Carmen Juárez, retratada aquest març a Barcelona / Jordi Play

L’informe que ha fet CC.OO. pel 8 de Març destaca que les dones són majoria en feines essencials que no permeten teletreballar i que per això han estat més exposades a la Covid-19. Es pot fer la lectura inversa, que el teletreball és sobretot masculí?

Ho suposo però no tinc dades, com sí que n’hi ha sobre la major mobilitat laboral en barris obrers enfront dels benestants. El que sí que està molt clar és que les dones fan més feines d’atenció a les persones i presencials, com caixera de supermercat, auxiliar de geriatria o mestra. I que quan poden teletreballar, a casa tenen criatures o persones a càrrec, a més de les tasques domèstiques. A molts llocs de feina físics no hi va haver prou protecció contra el contagi. Per exemple a les residències la gran majoria de treballadores s’havien de rentar a casa la roba i exposar la família a un contagi. Al final han aconseguit que l’uniforme i les sabates es renti a la residència, però no ha sortit dels centres, ha sigut una lluita guanyada!

De 2014 a 2019 va treballar al Servei d’Atenció a la Dependència (SAD) de l’Ajuntament de Barcelona com a treballadora familiar. Empleades d’aquests serveis s’han mobilitzat molts cops per reclamar la internalització, però el consistori no ho ha resolt.

L’externalització suposa precarietat. El salari brut ronda els 1.100 euros: el marca el conveni autonòmic i han de complir-lo totes les empreses que es presenten a licitacions públiques. Però ja em diràs tu com s’arriba a final de mes amb aquest sou brut i amb els preus de Barcelona! Moltes han de tenir dues feines per arribar a final de mes, per exemple treballen alhora a Suara i Valoriza, que porten dos serveis diferents de l’Ajuntament. I no parlem de conciliació! Quina pots fer, treballant a dos llocs? L’exregidora Laia Ortiz ho va reconèixer, que moltes al matí eren treballadores del SAD i a la tarda usuàries de Serveis Socials. Són treballadores pobres.

L’activisme encara és un món molt masculí i costa consolidar dones que el liderin. Les dones reivindiquem de forma diferent… o és que reivindiquem coses diferents?

Quan vam fundar l’associació vam decidir que seria només per a dones, perquè quan estem soles surten coses que sinó no sortirien. En general les dones tenim maneres de fer més empàtiques i donem prioritat a les relacions. No totes, és clar, algunes acaben reproduint les formes patriarcals. El lideratge masculí parlar molt dels objectius i nosaltres valorem més el procés. Generem lligams més forts i això ens ajuda a aconseguir els objectius per un camí diferent. Enfortir les relacions fa que una reivindicació sigui més sòlida, potent i inclusiva. 

Mujeres Migrantes va sorgir d’un intercanvi de números de telèfon entre 5 dones en una manifestació. Els darrers 8M han propiciat moltes coneixences i iniciatives feministes. Pot perdre embranzida el 8M, sense una mobilització multitudinària?

Esperem que no! De fet, Mujeres Migrantes som a l’organització d’un tram de la protesta estàtica del passeig de Gràcia. Moltes dones no aniran de manifestació per la Covid-19 i s’entén totalment. Per exemple la meva germana és de risc i s’ha de quedar a casa. Justament per això animem a manifestar-se totes les dones que sí que puguin. Ho hem de fer! Complint sempre les mesures sanitàries, però al carrer. No podem permetre’ns quedar-nos a casa quan ens estan matant, quan fins i tot ens culpabilitzen de l’inici de la pandèmia per la manifestació de 2020.

El debat sobre la llei trans ha causat divisions fondes al feminisme. Hi veu solució?

Nosaltres apostem per un feminisme inclusiu, que reculli les reivindicacions de totes les dones i no només d’unes quantes. De fet haurien de ser les mateixes, però per desgràcia encara no és així. Si el moviment feminista s’obre com ho està fent a les dones migrades, trans, racialitzades… segur que serà un moviment més potent.

Més informació

Nou comentari