Cinc malestars juvenils rere les protestes, explicats des de les barricades

Nois i noies presents als aldarulls relaten frustracions per la pandèmia, la policia o la manca d'oportunitats

Els joves són els protagonistes absoluts de les protestes que aquesta setmana han capgirat el país i, també, la ciutat de Barcelona. La seva contundència en les manifestacions, on s’han normalitzat els aldarulls, ha portat bona part de l’opinió pública a criminalitzar el moviment. Molts d’ells, però, consideren que s’està perdent de vista allò important: per què surten al carrer.

El TOT Barcelona ha parlat amb una quinzena de joves implicats d’una manera o una altra en les mobilitzacions i la principal justificació que aporten, d’entrada, és la pèrdua progressiva de drets fonamentals. Especialment quan veuen que la població adulta no engega cap alternativa efectiva a la qual es puguin sumar. Ara bé, de fons, esmenten també altres problemàtiques que els han dut a perdre els estreps per unes hores. El racisme, els abusos policials, la manca d’oportunitats o la pandèmia en són alguns exemples.

Es podrien fer diverses classificacions, però una de les més evidents, donada l’edat dels protagonistes, és la que parteix els participants entre els que ja s’havien significat políticament i els que ho fan ara per primera vegada. Alguns, com el Nil Canyelles, de 20 anys, ja va formar part de les protestes per la sentència de l’1-O. D’altres, com el Pablo, de 17 anys, és la primera vegada que es troba protestant al carrer. De fet, ha hagut de mentir als seus pares per no dir-los on anava. El mateix han fet dues noies que prefereixen mantenir l’anonimat: han usat el vell truc de dir als pares que anaven l’una anava a casa de l’altra. Com qui s’escapa per assistir a una festa, però canviant-ho per anar a llançar pedres.

Elles n’han llançat, reconeixen. I, en aquest sentit, podrien formar part d’una altra de les divisions que s’aprecien en els discursos dels implicats. Mentre alguns rebutgen la violència dels últims dies, d’altres l’abracen com l’única via per arribar a un canvi. “La violència és una cosa que a ningú li agrada fer-la ni veure-la, però que no ens prenguin el pèl. Quan parlant no aconsegueixes res, s’ha de buscar una via que forci un canvi. I potser la via és aquesta”, apunta la Maria, una estudiant de batxillerat de 17 anys i veïna del Poblenou. Ràpidament, ella i la seva colla de 5 amigues esmenten exemples històrics perquè els tenen frescos: “Ho estem estudiant ara, la vaga de La Canadenca va incloure moltes barbaritats i així es van aconseguir coses”.

Tercera nit d’aldarulls a Barcelona per l’empresonament de Pablo Hasél / Jordi Borràs

Per esclarir en què ha dut aquests manifestants a trobar-se en la situació actual, hem dividit els motius més escoltats en 5 grans categories. Alguns dels participants ens han desgranat les seves motivacions directament des de les barricades, després de participar en enfrontaments violents amb la policia, i altres s’expliquen des d’una distància prudencial. En tots els casos, el rerefons és un malestar causat per múltiples factors simultanis.

La llibertat d’expressió o el cas Hasél

La més òbvia de les respostes ha estat també la més repetida. Les protestes van començar el dia de l’empresonament del raper Pablo Hasél i els manifestants hi fan referència sovint. Ara bé, sobta com molts ho comenten amb autèntica passió. Reconeixen que no és cap icona que seguissin de prop, però que la indignació els va néixer purament del coneixement del cas. “El Pablo se’n va a la presó per unes opinions que, a sobre, algunes són certes i demostrables. En canvi, veiem que hi ha altra gent que pot escampar ideologies d’odi, com la defensa de l’Holocaust, i no passa res. Fas el contrapès de les dues coses i et surt dir ‘no pot ser, has de sortir al carrer’… i ho fas”, reflexiona la Patri, de la colla de noies del Poblenou.

“El que ens diu això, almenys a mi, és que per dir la veritat podem acabar presos, o fins i tot una cosa pitjor”, diu el Moha, de 16 anys, a qui els amics anomenen Batata, perquè és el seu nom artístic en el món del rap. “Fa por que no ens puguem ni expressar, sobretot durant la joventut, que és quan la podem dir més grossa. Fa venir impotència”, afegeix Carlos Corbacho, de 18 anys.

Rebuig als cossos policials

Una altra de les argumentacions estrella a l’hora d’explicar els aldarulls i la virulència cap als antiavalots és el desencís amb el qual perceben, en general, els cossos de seguretat. No fan distincions entre uns cossos policials i uns altres, però sí que remarquen l’animadversió que els genera la figura de l’antiavalot. “Jo vaig començar a veure històries polítiques amb l’1 d’Octubre. I sóc zero indepe. Però vaig pillar el missatge de què venia a fer la policia. Després va venir allò de la sentència: Què va passar? Que t’apallissaven, et detenien i et posaven a la presó. I a vegades quedaves lliure després perquè no podien demostrar res, però ja t’havien fotut sis mesos tancat”, comparteix un jove de 21 anys que s’identifica com a Manu i que ve del Prat de Llobregat.

Tercera nit d’aldarulls a Barcelona per l’empresonament de Pablo Hasél / Jordi Borràs

La noia de 19 anys que ha perdut un ull també surt a la conversa de manera recurrent. Encara no s’ha confirmat, però l’entitat que porta el cas de la jove, el centre Irídia, dona per fet, després d’haver parlat amb diferents implicats, que l’origen de la lesió és l’impacte d’un projectil de foam. “I moltes altres petites coses que sumen. Avui, per exemple, per entrar a un espai públic com és la plaça Universitat m’han tret un polar, un jersei. Vale que s’hagin quedat els esprais que també portava a la motxilla, però no entenc amb quin dret es queden un polar i em diuen ‘tranquil·la, no passaràs fred'”, comenta la Maria.

El mateix escorcoll també ha indignat el Moha, de Badalona, a qui els Mossos han parat moltes vegades al carrer. “Això d’avui és per un altre motiu, però és desesperant trobar-se sempre igual. Ens discriminen des de petits. Aquí sembla que ser marroquí signifiqui ser delinqüent als ulls de la policia i és esgotador. Un dia que havia quedat amb un company d’institut per fer un treball, em van aturar dues hores en ple carrer”, lamenta aquest adolescent de 16 anys.

Nil Canyelles també reconeix que la figura policial no ajuda. Ell, precisament, va quedar ferit el dijous durant una càrrega policial i va haver d’ingressar a l’hospital de Sant Pau després de patir convulsions. Mentre que ell assegura que les lesions les van causar els Mossos, la policia catalana assegura en un comunicat que l’origen va ser l’impacte d’una pedra llançada pels manifestants. Diversos testimonis, però, coincideixen de totes totes que els antiavalots van passar de llarg en veure el jove estès a terra convulsionant i no van fer cas a les peticions de socors. “Això només em fa venir més ganes de tornar-me a manifestar”, diu el noi.

Frustració apuntalada per la pandèmia

Els consultats també mencionen de manera freqüent l’impacte que, d’alguna manera, ha causat la gestió de la pandèmia en l’estat d’ànim del jovent. Durant bona part dels últims mesos han abundat els discursos que els han assenyalat com a culpables de saltar-se les normes sense donar-los gaire més opcions que quedar-se a casa en plena efervescència adolescent.

“Se’ns ha tractat com a empestats. Després d’una bronca, uns dies vaig pillar els meus pares reconeixent que ells haguessin fet el mateix quan vaig escapar-me per veure a uns amics. Però jo ja em sentia culpable”, diu un jove que descansa després de salvar-se per poc d’un tret de foam de la Brigada Mòbil (BRIMO) dels Mossos “És la primera vegada en molt de temps que podem fer coses, som uns quants i tenen sentit”, afegeix el noi, que prefereix mantenir l’anonimat.

Manifestació a Barcelona en suport a Pablo Hasél / Jordi Borràs

Molts emmarquen la violència contra coses, com motos estacionades o mobiliari urbà, com una resposta poc rumiada a una “ràbia acumulada” durant mesos. Diferents persones usen termes molt similars per intentar transmetre-ho. “És difícil d’explicar, però la frustració és molt gran. I això entre nosaltres ho identifiquem. I si ens haguessin preguntat què volem o què necessitàvem en aquests mesos que s’han reunit amb tanta gent menys amb els joves, potser no estaríem així”, remarca una altra noia mobilitzada.

Discriminació i desigualtats

En Carlos Camacho identifica una frustració molt clara: a casa seva han fet un esforç econòmic per pagar el curs de mecànica de competició que estudia. Tanmateix, ha de fer des de casa moltes activitats que no tenen sentit sense la presencialitat, i sent que no està aprenent gaire. “En situacions com la meva i en pobles com el meu, el gitano, creixes mentre et diuen que no vals res. I et fan sentir malament quan acabes al parc fumant porros. Et fan pensar que tu ets el problema. Però el problema és el sistema que, perquè soc gitano, m’ha fet saber des de petit que no faria res. I ara, el poc que tenia, sembla que ni això té sentit”, rebla.

Tant aquest jove com d’altres apunten a les desigualtats –de barri, origen o feina– com una altra de les injustícies que més clares que voldrien eradicar. “Per què et penses que petem bancs? Els meus pares han vingut tota la vida amb la cara llarga del banc. Quan rebento un caixer penso en ma mare, t’ho juro”, resol el Manu. Un company seu, rient, ho matisa. “A veure, jo una mica ho faig per fardar a l’Insta també”, com a trofeu. D’altres, amb més discurs polític, mencionen vagament el rescat bancari de l’última crisi. “Sabem que no estem fotent-li el pa a cap persona humil. I una mica ja haurem guanyat si enviem un missatge als rics, dient-los que no els ho posarem fàcil”, s’estén un noi que milita a la CUP.

Palanca d’un canvi

Per últim, una de les explicacions més comunes és l’esperança d’un “canvi”. Tot i que, com sospitarà qui hagi seguit les protestes, la resposta no és una única ni tampoc gaire consensuada. Les respostes van des dels dispersos “volem que ens escoltin, que seguin i ens comencin a valorar” fins als concrets “que treguin a Pablo Hasél de la presó”. Alguns demanen “una llei” i en preguntar-los què hi hauria de constar, un amic del Moha respon que “cap persona hagi d’anar a la presó per insultar un monarca ni un governant”. Sigui com sigui, tots mencionen la seva presència al carrer com un canal per aconseguir que alguna cosa s’activi, que se’ls demostri de forma palpable que poden millorar coses.

“Els meus amics i jo fugim de la zona quan comença la violència. No estem en aquest rotllo. Però potser el canvi està allà. És veritat que segurament sense això no hagués durat tants dies la protesta. I potser ens porta a algun lloc”, valora el Pablo, l’adolescent gracienc que acaba de trepitjar la seva primera mobilització. L’esperit general, però, l’acaba recollint la Sílvia: “El principal canvi que voldria veure és que, si em detenen o em passa alguna cosa, algú em pregunti perquè jo amb 18 anys i sense ser rapera he sortit quatre dies al carrer a tirar pedres”.

Més informació

Comentaris

    Antoni 21/02/2021 11:26 am
    Les dictadures es fan fora per la força, sempre!
    Octubrista 21/02/2021 11:44 am
    Només hi ha dues possibilitats de futur per a la gent jove de Catalunya: construcció d'un país nou en una Catalunya independent sense el llast de la cleptocràcia colonial o emigració a algun país civilitzat.
    70
    83
    Respon
      yomateix 21/02/2021 12:31 pm
      lo llevas claro
      Incredul 21/02/2021 12:41 pm
      I a on aniran a robar despres, perque ja no quedaran botigas obertas per poder destrosar i buidar
      94
      59
      Respon
    Carles 21/02/2021 12:48 pm
    Enhorabona als joves desvetllats. Aneu amb compte, però, amb els que teniu enfront. No cediu i no us deixeu enxampar.
    104
    90
    Respon
    Visca Catalunya Lliure 21/02/2021 2:00 pm
    No podria ser que tot això que esmenen se´n digues globalització?
    Juan 21/02/2021 8:14 pm
    ¿ Si estamos en una pandemia, como pueden haber protestas y que nadie haga algo ? Después suben los índices y todos a sufrir aún más por cuatro niñatos y sus problemas. Como lo hacen en los otros sítios que tienen el mismo problema, se ponen a protestar en plan vandalico ?
    ferreret 21/02/2021 8:25 pm
    Al "deepstate" tant se'n hi en fot. La situació real és: Hàsel a la presó; a Barcelona sobretot i també en altres llocs força destrosses, pèrdues econòmiques, mala imatge etc. I endavant .......que ja es cansaran. Els que s'ho miren des de 600 km. ni s'immuten. Pensen que : maricon el último i que se pudran. I nosaltres fent el desgraciat.
    Ramon 21/02/2021 9:53 pm
    Tan bon punt Espanya aconseguís el Govern de la Generalitat que vol, els salvatges ja serien salvatges i els policies uns herois.
    forti 23/02/2021 4:11 am
    La joventut espanyolista s’ha despertat per ajuda Espanya, l’excusa Hasel.

Nou comentari