“M’he d’empassar la vergonya i venir a demanar menjar”

Els estralls de la pandèmia empenyen famílies a demanar aliments per primera vegada | La parròquia Santa Anna ha repartit 11.000 àpats durant l'estat d'alarma

L’emergència social a Barcelona es pot explicar en xifres. Les 244.622 persones afectades per un Expedient de Regulació Temporal d’Ocupació (ERTO) a la comarca del Barcelonès, segons dades del departament de Treball, Afers Socials i Famílies. Algunes d’elles no han rebut la prestació estatal a què dona dret l’acomiadament temporal. També les 1.239 persones sense sostre que viuen a la capital catalana, segons dades de la fundació Arrels. O els 16.500 autònoms que rebran ajudes de l’Ajuntament de Barcelona per afrontar la crisi del coronavirus.

Cada matí des que va començar l’estat d’alarma, alguns d’aquests números fan cua davant de la parròquia de Santa Anna, situada al número 29 del carrer que porta el mateix nom, al Gòtic (Ciutat Vella). Formen part de les xifres que constaten la magnitud del col·lapse a què s’enfronten moltes famílies. I són més que números: són històries de llàgrimes, de “vergonya”, de dormir al carrer, d’exili polític, d’ajudes que no arriben i d’atur. Els estralls de l’emergència social també es poden explicar amb els seus relats.

11.000 àpats durant l’estat d’alarma

El 2017 va començar el projecte de l’Hospital de Campanya a la parròquia Santa Anna. Va néixer amb la intenció d’assistir els sensesostre amb un lloc on trobar caliu i aliment. Des que va esclatar l’emergència sanitària, però, la parròquia ofereix àpats donats per Càritas, el consistori i el restaurant Monvínic, ubicat a l’Eixample. Durant el confinament han repartit 11.000 àpats, segons destaca el rector de la parròquia, Peio Sánchez, en conversa amb el TOT Barcelona.

Feia poc més de 15 minuts que els voluntaris havien deixat de repartir menjar a les portes de la parròquia de Santa Anna quan en José arribava. Preguntava com s’ho ha de fer per aconseguir els àpats que distribueixen cada matí des de les 9 hores. Parlava amb un dels voluntaris a través de la reixa que dona pas al pati de la parròquia i anotava mentalment l’horari i les instruccions per recollir el menjar abans de marxar a casa.

Treballava fins fa poc com a guarda forestal gràcies a un contracte aconseguit a través de Barcelona Activa. A ell no el van renovar i la seva dona, que neteja habitacions turístiques, està sense feina a causa de l’emergència sanitària. “Vaig cobrar l’atur durant un temps però ja no me’n queda”, explicava. La seva dona està afectada per un ERTO però encara no ha rebut cap ingrés del Servei Públic d’Ocupació Estatal (SEPE, en les sigles en castellà).

Ell i la seva dona viuen al Raval amb el fill de 21 anys, que té una lesió al braç i necessita una operació. La mascareta tapava part de l’expressió facial d’en José, que vestia de màniga curta i lluïa alguns tatuatges, però la mirada era inequívocament de preocupació. Ells ulls li brillaven quan admetia que haurà de recórrer als seus cunyats per aconseguir diners, però està decidit a fer el que calgui per portar aliments a casa. “M’he d’empassar la vergonya i venir a demanar menjar”, confessava.

Nous sol·licitants d’ajuda per la pandèmia

Peio Sánchez posava en relleu que el perfil de sol·licitant d’ajuda a la parròquia ha mutat arran de la pandèmia. Si bé fins ara eren persones en exclusió social i que vivien al carrer, la crisi actual ha portat a les portes de Santa Anna pares de família com en José, que mai havien pensat trobar-se en una situació com aquesta.

En David no es va imaginar mai que estaria esperant per recollir tres àpats per la falta de recursos. Aquest pintor de 41 anys viu al carrer Marià Cubí, al barri de Sant Gervasi-Galvany (Sarrià-Sant Gervasi), en una habitació llogada. Treballa com a autònom amb un pintor a qui ajuda en els encàrrecs, que van deixar d’arribar pel coronavirus. “No hem pogut anar a treballar a casa de ningú”, lamentava mentre fa la cua. No té dret a l’ajuda per a autònoms perquè, afirmava, només està disponible per a famílies però no per a solters com ell.

“Tinc uns diners guardats perquè sóc estalviador, però he de pagar el lloguer i la quota d’autònoms”, s’excusava. A principis de març va fer l’última feina com a pintor i, des de llavors, ha de recórrer a serveis socials com la parròquia per omplir la nevera. Confia que al juliol pugui tornar a treballar. “No tinc cap problema a venir aquí”, apuntava, i tot seguit afegeix que coneix gent que no hi va per vergonya. La mateixa que s’ha d’empassar en José per ajudar la família.

En David va néixer a Barcelona però la seva família té els orígens a les províncies de Castelló i Alacant. Feia un repàs a la seva història personal sota la mirada atenta de la Lucía, amb qui compartia cua i conversa. La Lucía, barcelonina de 50 anys, sí que ha mantingut la feina malgrat la Covid-19. Els ingressos que en treu, però, no arriben als 100 euros i es veu obligada a buscar-se els àpats per poder pagar la resta de les despeses.

“Cada vegada ve més gent”, reconeixia la Lucía. Comentava que fa temps que ve a recollir les bosses amb menjar que reparteixen a la parròquia Santa Anna, ja des d’abans que esclatés la pandèmia. Ella havia començat la cua a Portal de l’Àngel, a tocar de plaça Catalunya, i, quan en girar el cap per mirar fins on arriba la gent que espera, expressava un desig: “Tinc la il·lusió que la cua arribi a la Diagonal”. Així, argumentava, la seva realitat no quedaria invisibilitzada. Tot seguit deixava anar una bateria de crítiques contra l’administració, les d’aquí i les d’allà, sense fer-ne distinció. El seu discurs àcid contrastava amb les llàgrimes que li anaven caient, les quals eixugava ràpidament per no perdre el fil. La desesperació i la ràbia compartien protagonisme. Ni tan sols unes obres sorolloses a la cruïlla entre Portal de l’Àngel i Santa Anna l’aturaven: cridava per sobre de les màquines perforadores i llançava dards contra els responsables polítics.

Les obres amb què conviuen les persones que fan cua / A. L.

Un equip de voluntaris per atendre centenars de persones

Les paraules amables les reservava per als voluntaris de la parròquia, de qui en parlava meravelles. Un d’ells, en Cayo, saluda a en David, el pintor de 41 anys, quan arribava al davant de la cua. Aquest jove de 24 anys ha estudiat Administració i Direcció d’Empreses (ADE) i Dret a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), i des que es va decretar la quarantena dedica una estona de cada dia a donar un cop de mà. Abans de la crisi ja ho feia, tot i que només un cop a la setmana.

Saludava una per una les persones que passaven per davant d’ell. En Cayo és l’encarregat d’apuntar en una llista qui ha vingut a recollir l’àpat. Ensenyava la llista digitalitzada en una tauleta tàctil, on hi ha apuntats 1.655 noms de gent que, en algun moment, ha vingut a buscar aliments. Dimecres ho van fer 237 persones. “Fa dos mesos que la cua està així de llarga, abans no arribava a Portal de l’Àngel”, confirmava en Miguel, vigilant de seguretat del Corte Inglés. “És un símptoma de com està la situació”.

Com en Cayo, en Cèsar també vol contribuir. Es presentava a l’Adrià, coordinador del repartiment d’àpats, per oferir-se voluntari. El coordinador li deia que, per tal d’assegurar les mesures sanitàries, ara per ara no busquen més voluntaris. En Cèsar està jubilat, té 67 anys i és un veí del barri. Expressava que, després de dies de veure alguns dels que fan cua esmorzant al portal de casa seva, s’ha decidit a ajudar. Després de parlar amb l’Adrià es mirava totes les persones que esperaven per rebre una ajuda i s’emocionava. “Hem de col·laborar perquè sinó el vaixell s’enfonsa”, defensava.

Com a tothom que baixi per Portal de l’Àngel entre les 6 i les 10 del matí –les hores en què la gent comença a fer cua i s’acaba el repartiment d’àpats– el contrast amb la imatge que s’hi podia veure abans de la pandèmia cridava l’atenció d’en Cèsar. “És la paradoxa d’Occident”, analitzava. I preveu que el pitjor està per venir: “El tsunami no ha estat la pandèmia, el tsunami ve ara”.

L’Adrià, el coordinador del repartiment, recollia els cabells en una cua i anava tapat amb dues mascaretes i una pantalla protectora. Això li permetia apropar-se als que fan cua, a qui tractava amb proximitat. “Família!”, els cridava per reclamar la seva atenció. Els informava que a partir del 28 de maig la cua es faria per un altre carrer, a Rivadeneyra, perquè veïns i comerciants de Santa Anna s’han queixat de l’ocupació de la via pública. Ell s’ho prenia amb resignació i no hi donava gaire importància, tenia altres feines entre mans.

El coordinador precisava que cada vegada ve menys gent “de carrer” i més gent que treballava a l’economia submergida, que no han cobrat les prestacions dels ERTOs o que “vivia al dia”. Altres són “pares de família”, com en José. L’Adrià és el responsable de l’equip que coordina la distribució del menjar. Dues dones i un home s’encarreguen de servir el cafè calent i de donar les dues o tres bosses –depèn de les existències– que pertoquen a cada persona. Tres voluntaris més controlen la cua i passen llista.

En Daniel tampoc havia necessitat mai ajuda per subsistir. Té 38 anys, treballa al sector de l’hosteleria i viu a plaça Espanya. Fins a pocs dies abans de la declaració de l’estat d’alarma tenia feina. Fins i tot va deixar una feina perquè no se sentia a gust amb el seu cap i al dia següent en va trobar una altra. “Estava il·lusionat”, recordava. Aquests dies, però, fa la cua de Santa Anna, i dimecres aprofitava per xerrar amb la Isabel, la portera del número 28 del carrer. “Feia dies que no et veia”, deia ella per encetar la conversa.

La Isabel constatava que la quantitat de gent que acudeix a la parròquia és cada vegada major. L’Antonio, mentrestant, resumia tot el que ha fet per evitar trobar-se en aquest context: “Vaig entrar a la web per demanar l’ingrés mínim vital i em demanaven un pagament de 30 euros, no ho vaig fer perquè no me’n refiava (…) També he demanat l’atur però no he rebut resposta”. A més, denunciava que s’ha sentit abandonat pels serveis socials, una queixa que comparteix amb la Lucía.

La Isabel i l’Antonio xerren al carrer Santa Anna / A. L.

“Molts necessiten estalviar en menjar per pagar altres despeses”

El rector de la parròquia Sant Anna, Peio Sánchez, relatava que estan atenent “persones que no han rebut les ajudes”. Sobre les perfils de gent que no solen acudir a ells, deia que són famílies que encara no compten amb cobraments dels ERTOs o que fins ara vivien de l’economia submergida. “Molts necessiten estalviar en menjar per pagar altres despeses”, especificava.

Said Aunad és un exemple del perfil de persona que normalment arriba a Santa Anna. Dorm a un caixer de plaça Urquinaona i va ser dels primers a arribar dimecres. A les 7 del matí va començar a fer cua, i al llarg del matí va anar sortint-ne –guardant el lloc amb la seva motxilla– per escoltar la ràdio. Té 43 anys, és del Marroc i en porta 20 a Barcelona. Fa temps que rep ajuda de la parròquia.

En Daniel, d’esquenes amb una samarreta de ratlles, i l’Adrià, amb la cua i la pantalla protectora / A. L.

També fa uns mesos que en Daniel va a Santa Anna. És un exiliat polític de Veneçuela, tal com es defineix ell, i porta nou mesos a la capital catalana. Encara no disposa de permís per treballar i s’acosta “de tant en tant” a la parròquia per aconseguir menjar. Amb tot, considerava que la pandèmia no ha colpejat amb tanta força cap país com el seu: “La situació a Veneçuela és la pitjor del món”. “Per comprar-te un paquet de 36 ous t’has de gastar tot el sou”, exemplificava.

Després de repartir menjar des de les 9.20 fins a les 10.45 hores, els voluntaris distribuïen les últimes bosses. La Isabel i l’Antonio encara xerraven quan en José marxava, convençut que la parròquia Santa Anna ajudarà la seva família i esperant al matí següent per portar-hi la dona i el fill per agafar aliments. Els voluntaris tancaven les reixes de la parròquia i les obrien en alguns moments perquè comerciants del barri hi portaven menjar. Plegaven pel dia, esperant a seguir ajudant totes aquelles persones que durant la pandèmia s’han convertit, una vegada més, en xifres.

Més informació

Nou comentari