El sobiranisme, malgrat tot, està ferm, en forma i disposat a fer-se sentir fins i tot quan les divergències dels lideratges semblen emboirar un moviment tan sòlid com desorientat. El judici del Tribunal Suprem al procés torna a unir el sobiranisme civil, social, institucional i polític. L’exemple és la manifestació multitudinària que ha omplert aquesta tarda la Gran Via de Barcelona des d’Universitat a Plaça Espanya, amb 200.000 persones segons la Guàrdia Urbana. Fins i tot, els comuns hi han participat i han posat veu a través del seu imputat, el diputat Joan Josep Nuet.
La imatge dels 12 processats al banc dels acusats i d’unes acusacions que expliquen coses falses de la gent que precisament avui es manifestava més pacíficament que no pas festivament ha esperonat la indignació acumulada en el darrer any i mig de presó preventiva dels liders de l’1-O. Una manifestació preludi de la vaga general convocada per dijous 21 i d’avís preelectoral al fantasma del neofeixisme que torna a campar amb desimboltura per Espanya.
Capçalera de la manifestació ‘L’autodeterminació no és delicte’, de resposta al judici de l’1-O, a la Gran Via de Barcelona / Europa Press
Judici farsa
De tota manera, els concentrats es manifestaven en dues direccions paral·leles. Per una banda, contra el que han assumit com una injustícia pura i dura. Ja pot ser Manuel Marchena, el president del Tribunal, ser exquisit i renyar la Fiscalia, que el gruix dels afectats del judici -una part majoritària de la ciutadania- l’ha etiquetat com l’efígie de la moderna Inquisició no només contra l’independentisme, o el catalanisme o contra la democràcia sinó contra la voluntat del poble de Catalunya. O el que és el mateix, contra el poble català. I això no hi ha ara per ara que ho esmeni.
El concepte “judici farsa” s’ha interiortizat com una realitat indiscutible. La Gran via d’avui n’ha estat el certificat. De fet, no només el parlaments del líders polítics de la CUP, JxCAT o ERC o fins i tot dels Comuneros de Madrid o sindicats com USTEC o la Intersindical, incidien en la idea de “ens jutgen a tots”, sinó que els grupets de manifestants que comentaven la concentració anaven cap aquesta direcció.
“Ara són ells, però demà serem nosaltres”, explicava a El Món un home que viu a tocar del Passeig de Sant Joan i que no trobava els seus companys de manifestació per no tenir cobertura. “Que los juzguen, mira, pero yo esto de la prisión preventiva, no lo entiendo, por eso he venido”, explicava una dona al peu del mur de la Plaça Universitat sense cap simbologia groga i que admetia participar en la seva primera manifestació.
Capçalera de la manifestació el vicepresident d’Òmnium Cultural, Marcel Mauri, i la consellera de la Presidència, Elsa Artadi / ACN
La gent que avui s’ha aplegat a la Gran Via no estava per gaires festes i sí per mostrar el seu enuig o la seva no resignació a una situació que no comprenen. Per això, la manifestació no ha tingut un caire com les de l’11 de setembre, ni tampoc d’un dolor compartit com la manifestació del Passeig de Gràcia o del carrer Marina tot just uns dies després que empresonessin per primera vegada els líders de l’ANC i Òmnium -Jordi Sànchez i Jordi Cuixart- i el Govern de Carles Puigdemont. La manifestació ha estat purament política, un crit d’alerta del sobiranisme al poder de l’Estat, a l’estratègia del sobiranisme i un revulsiu del moviment independentista per prendre la temperatura a les properes mobilitzacions.
Unitat política
L’altra clam del carrer -havent deixat clar que l’adversari és l’Estat- ha estat la demana “d’unitat política i estratègica”. Cada cop que des de la tarima enraonava un líder de JxCAT, ERC, CUP o Comuns, el missatge del carrer era un: “unitat”. Un concepte que tots els partits interpreten en la seva forma i interès, i més en temps preelectoral. “Unitat estratègica” o “unitat d’acció” són els conceptes amb que les formacions amaguen l’ou per evitar més batusses internes.
La manifestacio ha estat un èxit de convocatòria, amb el segell d’Omnium i ANC, i ha estat el tret de sortida d’un atapeït programa de mobilitzacions, amb dues etapes claus: la vaga general i l manifestació a Madrid el 16 de març. La primera prova s’ha superat amb nota. L’evolució del judici i la imminent batalla electoral poden ser els ingredients que acabin de vitaminamitzar un projecte polític resilent i resistent que, mb cert sentiment milenarista, sap que potser aviat por haver un nou moment, un nou 1 d’Octubre o 3 d’Octubre, això ja depèn ja dels gustos.
