“Amb aquest PSC no es pot pactar: és el partit del qual vaig decidir marxar perquè va deixar de ser catalanista i socialista”. Un míssil a la línia de flotació de la campanya que llançava Ernest Maragall només tres dies després que arrenqués la campanya. Sobre el paper, el candidat d’ERC feia, per primera vegada de forma explícita, un cop de porta al tripartit “progressista” que la candidata dels Comuns ha pregonat durant quatre anys com la fórmula ideal per governar Barcelona. Un nou veto afegit dels republicans, i enquestes que no acaben de dibuixar un sol aspirant a guanyar, obliguen els partits a recalcular novament el seu full de ruta quan som a l’equador de campanya.
Tot plegat, tenint en compte que cada hora que passa pren més importància ser la força més votada el 28-M més enllà dels regidors obtinguts. Si cap candidat no obté el vot de com a mínim 21 regidors, automàticament es proclama alcalde o alcaldessa la força més votada. I com el 2019, hi ha moltes possibilitats d’una final d’infart la nit electoral amb una ona expansiva que arribarà a tot el país. I és que els candidats de Barcelona van a les urnes amb el pes afegit que els seus resultats tindran un efecte dòmino en els pactes municipals al país i a les diputacions i que les victòries o derrotes impactaran també en la imatge dels seus líders nacionals.
Ara bé, no és la primera vegada que el GPS dels partits ha de fer un “recalculant ruta”. Ja ho van fer la nit del 12 desembre de 2022, quan l’exalcalde Xavier Trias anunciava la seva voluntat de ser el candidat de JxCAT a Barcelona. El nou actor polític irrompia amb l’estratègia de polaritzar el debat del 28M: Colau, sí, Colau, no, una opció que atrapava ERC i el PSC en el sí i, sobre el paper, situava els junters com l’única alternativa viable a la Barcelona de Colau, tenint en compte que la dreta espanyola no podia aspirar aritmèticament a jugar aquest rol. Poques setmanes després, Jaume Collboni feia el gran moviment provocat per “l’efecte Trias” i abandonava el bipartit intentar sortir de l’equació plantejada per Trias. Alhora, apareixia una nova aritmètica que mai s’havia vist a Barcelona però sí a la Diputació de Barcelona: l’anomenada sociovergència. I Ada Colau recollia el guant de Trias per convertir el 28-M en un cara a cara, conscient que té molt vot ocult i capacitat per mobilitzar quan se la situa al centre dels atacs. A ERC, l’aparició de Trias els complicava l’existència justament per aparèixer com a alternativa a Colau, però també per ser una opció forta per a independentistes de la ciutat.
L’inici de la campanya electoral, però, ha introduït nous factors que obliguen els partits a repensar el seu full de ruta fins al 28-M i els dies posteriors. En primer lloc, les enquestes. Si inicialment Xavier Trias les liderava de forma clara i Ada Colau es despenjava com a tercera força, amb un PSC que s’enfortia i una ERC que perdia pistonada, encetada la campanya hi ha canvi de tendència. La majoria d’enquestes recullen una recuperació de l’alcaldessa fins a tenir opcions potents de guanyar, amb un enfortiment del PSC, capaç també de guanyar, un Trias per Barcelona en descens, però fort, i una ERC que recupera pistonada però no prou per a guanyar les eleccions. I justament són les enquestes les que han fet que alguns partits moguin fitxa i desencadenin l’efecte dòmino en altes candidats.
ERC afina a l’esquerra
El moviment d’ERC de vetar el PSC de la seva aritmètica és, segons fonts del partit, “pensat i conscient”. Però certament, redueix les opcions dels republicans de governar a un pacte amb els Comuns. Un bipartit que difícilment tindria majoria absoluta i que dependria del fet que el guanyador de les eleccions fos Colau o Maragall. Si així fos, Xavier Trias ja ha deixat clar que no farà “cap operació estranya” per impedir que cap dels dos candidats siguin alcaldes. Traduït, no es prestaria a una operació com la que justament van fer el PSC, Colau i Valls per deixar fora el guanyador de les eleccions. Cal recordar que Maragall també va dir que no faria alcaldessa Colau “en cap cas”. Però en política tot té lletra petita. Compartir alcaldia amb un sistema 2+2 i fer geometria variable amb la resta del consistori per tirar endavant la governança és una opció que no descarten ni republicans ni comuns. De fet, aquest 2+2 era la carta que tenia ERC el 2019, però que Colau mai va arribar a estudiar.
Colau suavitza el front Trias
De resultes del moviment d’ERC, Colau també ha modificat la seva estratègia, aprofitant també les enquestes de cara. Sap que ella sí que pot exhibir model de ciutat, que agrada més o menys, però que és tangible. El defensa i redobla l’aposta anunciant en campanya 20 superilles més. Però l’alcaldessa i candidata dels Comuns ja ha tret tot el suc que podia de la confrontació gairebé exclusiva amb Xavier Trias. Les enquestes ja no el situen com a guanyador, i a més, ERC ha tancat la porta al tripartit, de manera que Collboni és ara també rival. D’aquí que, sobretot amb les ocupacions, Colau hagi decidit confrontar obertament també amb el PSC i evitar fer proclames sobre les bondats d’un tripartit a la ciutat que, si ERC no enganya, està mort i enterrat. Això no obstant, el perfil de Colau a la campanya és més aviat baix, limitant-se a gestionar els actius del seu mandat i jugar la carta de representació de l’esquerra real a la ciutat.
Tot plegat, sabent que té un vot ocult molt clar que se sumarà al que ja evidencien les enquestes. Ara bé, els seus rivals no descarten que Comuns i PSC -no tant Collboni i Colau- es puguin tornar a entendre si guanyessin els socialistes. Per als Comuns, quedar-se fora del govern municipal seria la seva pràctica desaparició institucional i tindria un impacte no només en el sosteniment de totes les estructures del partit a Catalunya sinó que perjudicaria clarament les opcions de Sumar i Yolanda Díaz a l’Estat.
Trias, protagonista encara
Pel que fa al candidat de Trias per Barcelona, insisteix en la confrontació de models de ciutat amb Ada Colau, malgrat que l’alcaldessa ja no entra tant en el cos a cos. El candidat junter, que ha passat l’equador de la campanya sense fer referències a l’eix nacional, apareix com el segon o tercer a les enquestes, de manera que l’efecte Trias comença a desinflar-se, però alhora el candidat guanya pes com una peça que podria decantar una nova i fins ara desconeguda majoria al consistori. Collboni no ha tancat la porta a una ‘sociovergència’, conscient que si guanya les eleccions tindria el suport de Trias per governar. A més, el PP s’ha ofert com a crossa. Però per ser alcalde amb els vots de Junts i els partits que aglutina, el PSC ha de guanyar les eleccions. De la mateixa manera, si guanya Xavier Trias podria tenir fàcilment el suport del PSC, i d’aquí se’n podrien derivar altres acords en institucions com la Diputació de Barcelona.
Collboni, nedar i guardar la roba
El candidat del PSC és qui menys vot ocult té. Per tant, les enquestes poden afinar força el seu resultat. Les seves opcions de ser alcalde passen per ser la llista més votada i tenir el suport de Trias. Compta a pescar vot tant de Cs com de Valents, però també esgarrapar vot de l’antiga CiU a la part alta de Barcelona i fins i tot desencantats amb Colau. Collboni va per lliure, refiat de les enquestes i del desembarcament massiu d’una desena de ministres i del president del govern espanyol en campanya. Però es guarda prou de carregar durament contra l’exbatlle, més encara quan, segons les enquestes, la seva rival directa serà Colau. Tampoc no fa lletjos al PP. Ara bé, Collboni sap que ha de combinar els missatges de moderació per a l’establishment i el centredreta amb les consignes més progressistes per no dessagnar-se per un cantó o l’altre.
Encara falta una setmana de campanya. I en política una setmana pot ser una eternitat, per bé o per mal. Alguns candidats, cada hora que passi perdran vots, altes els guanyaran. I mentrestant, es pot produir un altre “recalculant ruta” si les enquestes o el contagi de la política catalana i espanyola així ho imposen.
