-“Si és veritat que vostè defensa els pactes progressistes, per què no va pactar amb el senyor Maragall, que va guanyar les eleccions?”.
-“Jo el vaig convidar”.
-“Es va estimar més ser alcaldessa i acceptar els vots del senyor Valls, quan Maragall era el guanyador del sector progressista. Senyora Colau, una mica de sentit comú, de rigor”.
-“Quina barra que tenen”.
-“El que estan dient ara és molt fort”.
Qui interpel·la l’alcaldessa és Jaume Collboni, que va reconèixer que havia negociat amb Manuel Valls la investidura de Colau per apartar els republicans i oferir als Comuns un caramel que evités la temptació d’un pacte amb ERC. Després, Maragall i Xavier Trias responen astorats davant de la conversa entre els dos candidats al debat del 28-M de la cadena SER i El País. Alhora, Colau havia jurat i perjurat durant la campanya electoral que no acceptaria els vots de la dreta: “No em beneficiaré de cap acord de govern ni de nomenament per treure o posar gent. No faré aliances amb forces de dretes, com clarament és Ciutadans i el senyor Valls”, deia fa quatre anys abans d’anar a les urnes.
Com se sap, ERC no va tenir l’alcaldia, Colau va ser investida amb els vots de Manuel Valls i Collboni va ser el número dos d’un bipartit que ja havia tingut un capítol el maig del 2016 en el mandat anterior, fins que un any després les bases dels Comuns van trencar l’acord amb el PSC pel seu suport a l’aplicació del 155 a Catalunya després de l’1-0.
No a Colau, no als independentistes
Aquest exemple posa de manifest la complexitat de formar govern en un consistori molt plural -ara amb 7 forces amb representació-, però també la lleugeresa amb què alguns candidats estableixen vetos a altres candidats en campanya, que posteriorment es desfan si han de permetre assolir el poder. I aquest 28-M, ja es coneixen alguns vetos que, sobre el paper, han de condicionar les enquestes en la recta final i han de donar pistes sobre unes aliances que en el cas de Barcelona seran imprescindibles per formar un nou executiu. Com a mínim dues forces, si no tres, hauran d’entendre’s per investir un alcalde o alcaldessa, i decidir si els suports són puntuals o si impliquen també el repartiment de les àrees de gestió.
Des de la irrupció de Xavier Trias en campanya, els focus es van posar sobre Ada Colau. Colau sí, Colau, no. I a partir d’aquí, amb el veto inicial del candidat de Junts a l’alcaldessa, els altres candidats es van veure empesos a posicionar-se prematurament sobre els hipotètics pactes. A hores d’ara, tots els candidats, tret de la CUP, han assegurat que no contribuiran a un tercer mandat de la candidata dels Comuns. El PP, Valents i Cs han estat molt radicals, però també Xavier Trias, que justament basa la seva campanya en la confrontació de models amb Colau. Després s’hi ha sumat Ernest Maragall, al·legant que cal tancar un cicle i oferir a la ciutat un nou model de futur, i Collboni, que ha insistit que no la farà alcaldessa. De fet, Jaume Collboni va plegar de primer tinent d’alcalde de Barcelona per “tenir llibertat” per fer campanya, tot i que va deixar el PSC dins de l’executiu fins al darrer minut. En aquestes condicions, Ada Colau no podria tornar a recollir la vara d’alcaldessa… Però i si és la força més votada? PSC i ERC, Trias i altres forces amb representació intentarien un pacte alternatiu per complir la seva promesa de no fer-la alcaldessa?
I què passa amb ERC? Doncs també hi ha vetos. El primer, el de la dreta espanyola. PP, Cs i Valents naturalment descarten cedir els seus vots a Ernest Maragall. Per contra, ni Jaume Collboni, ni Xavier Trias ni Ada Colau ho fan, conscients que els republicans, tant si guanyen les eleccions com si no, seran una peça rellevant en l’aritmètica i són també una possibilitat per als altres tres partits de formar part d’un govern municipal bipartit o tripartit. De fet, Colau insisteix en la fórmula del tripartit Comuns-ERC-PSC com la millor per a la ciutat. Tampoc la CUP veta ERC en un hipotètic pacte, però prefereix no entrar al joc de les aritmètiques.
I Xavier Trias? Doncs té el veto explícit d’Ada Colau, però no de Collboni o Maragall. Tampoc Cs i Valents no han tancat la porta de forma totalment explícita. I el PP, a qui les enquestes li donen representació i fins i tot podria tenir la clau per decantar pactes, ha deixat la porta oberta a un acord per fer alcalde Xavier Trias o Jaume Collboni, això sí, amb condicions.
Els pactes possibles
Si tenim en compte els vetos, les possibilitats de sumar una majoria de com a mínim 21 regidors són poques. Una d’elles seria la suma de PSC, Junts-Trias i PP, aquest darrer, amb el mètode Valls o entrant a l’executiu. Aquí també qui tingui l’alcaldia marcarà si el govern és en minoria o és un bipartit. Perquè Xavier Trias ha assegurat que si no és alcalde plegarà. També Collboni ha deixat entreveure que passaria a l’oposició si no és alcalde, però això no impedeix que els dos partits formin govern. En aquesta aritmètica no hi ha vetos creuats. Una altra possibilitat és la que defensa Colau, un tripartit ERC-PSC-Comuns, però aquí és clau qui tingui l’alcaldia, perquè tant Maragall com Collboni han assegurat que no faran alcaldessa Ada Colau. I aquí novament podria passar que hi hagués un govern en minoria suportat des de fora. De fet, arrencada la campanya electoral, Collboni ha assegurat que no farà alcalde ni a Colau ni a Trias.
I l’aritmètica independentista? D’entrada diverses enquestes deixen fora la CUP, de manera que tant ERC com Trias haurien d’obtenir un molt bon resultat per poder sumar en solitari. ERC+Trias és una combinació a hores d’ara sense vetos, però complexa des del punt de vista aritmètic.
Sigui com sigui, aquestes línies vermelles, com s’ha demostrat, són molt fines. El ball començarà la nit del 28-M, quan realment es coneixeran les combinacions possibles. I aleshores es veurà el gruix real de les línies vermelles. Després de tot, la llista més votada serà la que oficialment prengui la iniciativa. I si al final no hi hagués acord, governaria per llei la llista més votada.
1 
