“És la victòria de David contra Goliat”. La nit del 24 de maig de 2015, Ada Colau guanyava les eleccions municipals amb només 17.000 vots més que l’aleshores alcalde, Xavier Trias. La candidata de Barcelona en Comú obtenia 11 regidors, un més que el cap de llista de CiU. La primera incursió del partit hereu d’ICV no només enfonsava el partit al qual fins aleshores havia servit de crossa, el PSC (4 regidors), sinó que escapçava de cop les expectatives que CiU havia generat a Barcelona sobre un canvi polític de fons a la ciutat després que Xavier Trias hagués trencat 32 anys de victòries socialistes incontestables a la ciutat. Després de dues setmanes de negociacions, Ada Colau aconseguia arrossegar el PSC, ERC i també la CUP -que va cedir un dels seus tres regidors- cap a la seva investidura. Xavier Trias havia intentat un tripartit amb ERC i el PSC i el suport del PP, però aquest popurri ideològic que pretenia frenar Ada Colau en cap moment va tenir possibilitats de contrarestar la proposta de govern d’esquerra plural de Barcelona en Comú.
Barcelona, 2015
Ara, vuit anys després, les enquestes apunten que es pot repetir el duel del 2015 entre els mateixos candidats, Trias i Colau. De fet, tots dos han dissenyat una campanya molt personalista -Barcelona en Comú és, de fet, Ada Colau, i en el cas de l’exbatlle de CiU és més explícit encara amb l’eslògan Trias per Barcelona– pensant justament que poden guanyar per la via de la polarització total. S’ho juguen al tot o res i d’alguna manera, empenyen la resta de formacions a posicionar-se sobre possibles aliances postelectorals.
“Trias i Colau intenten repetir la batalla del 2015 perquè els convé a tots dos jugar al blanc o negre. En el cas de Trias, polaritzant aconsegueix treure de l’equació dues variables que li podrien fer mal, el PSC i ERC. De fet, la irrupció de Trias en campanya li ha tret el vot útil que va recollir ERC el 2019 i que correspondria a Junts, i d’aquí que Ernest Maragall hagi quedat totalment descavalcat de les enquestes”, assenyala en conversa amb aquest diari Gabriel Colomé, director de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials (IPCS) i professor de Ciència Política de la UAB.
Ara bé, Colomé considera que “els partits encara no han utilitzat tota la munició per combatre políticament algú que ja ha estat alcalde, i que de moment només es fa fotos per a les xarxes”, i avança que “durant la campanya hi haurà molt soroll, i caldrà veure si aquest efecte Trias s’ha mantingut tres mesos després d’irrompre com a novetat”. Pel que fa a Ada Colau, aquest expert remarca que “el 2019 ja va perdre les eleccions i ara ha tingut un mandat convuls, de manera que no té el plus que tindria com a alcaldessa amb una bona gestió, i fa la sensació que tots els seus electors ja estan sobre la taula. Ha enfadat molts col·lectius i ara Trias intentarà captar gent molt diferent amb temes com el cotxe, l’Hermitage, el turisme, el comerç, el Port, perquè ha fet una ciutat només pensada per als seus votants”.
Els atacs polítics, un actiu per a Colau
Per la seva banda, el professor de comunicació política de la UPF-Barcelona School of Manegement Toni Aira remarca que l’alcaldessa podria sortir beneficiada d’aquesta polarització que tots dos candidats fomenten, A parer seu, juga a favor seu “la seva gran capacitat de comunicar fixant els adversaris que la projectin com un lideratge social i polític assetjat. Si tothom la critica, no només la fa protagonista sinó que l’ajuda amb una estratègica que sempre li ha sortit bé, créixer davant de l’atac i saber fixar en la imatge d’una part de la població la idea que hi ha uns interessos poderosos darrere dels atacs que rep”.
A més, aquest expert considera que l’alcaldessa, si bé a les darreres enquestes no apareix com la primera força, tindrà un cert vot ocult. “Sempre hi ha un cert vot ocult del partit del govern, que acumula uns problemes de percepció pública o de valoració que no acostumen a tenir els partits de l’oposició. Per tant, és normal que Colau tingui més vot ocult que altres perquè ella està gestionant i això implica desgast, i la gent que és procliu a aquesta força política no tota manifesta la seva preferència tant com ho faria si el partit estigués impol·lut a l’oposició”.
ERC, el preu de votar els pressupostos
Per altra banda, Toni Aira considera que qui vulgui desbancar Colau ho haurà de fer amb “un missatge en positiu i no en negatiu, perquè aleshores aconseguirà portar bona part del vot que ara té més ganes de girar full a la ciutat”. En aquest sentit, opina que és l’estratègia tant de Trias com de Collboni i Maragall, però alerta que el candidat junter ho té més fàcil perquè “PSC i ERC no tenen mateixa credibilitat per dir que ho faran diferent de com ho han fet aquests anys”. És més, el professor de Comunicació Política de la UPF-BSM assenyala que el candidat republicà té dificultats afegides per ser una alternativa creïble: “ERC ha donat suport a la majoria de pressupostos del govern municipal, que és el que més sosté qualsevol govern. Si a més a més, una d’aquestes aprovacions va marcar una clara desautorització del candidat quan ell pretenia oposar-s’hi, però el va forçar el pacte des de l’altra banda de Sant Jaume perquè tenia una correspondència amb els pressupostos dels Comuns, encara queda més tocada aquesta capacitat de lideratge alternatiu i efectiu a Ada Colau”.
Pel que fa a Jaume Collboni, Gabriel Colomé apunta que, a diferència d’Ernest Maragall, pot ser una alternativa perquè “té ara mans lliures per fer campanya, passejar per la ciutat sense responsabilitats de govern i sense una agenda de tinent d’alcalde que el tingui ocupat. És com està Xavier Trias ara mateix, sense cap obligació. Però sí que haurà de maldar amb un model de ciutat que ha creat molts anticossos en els electors aquests anys”, sentencia.
Els partits petits poden tenir la clau
En qualsevol cas, Gabriel Colomé avisa que l’aritmètica de la nit del 28M pot ser diabòlica, i que la segona part del partit arribarà amb els pactes que necessàriament caldrà fer a partir de l’endemà. De fet, només un candidat, Joan Clos, va fregar la majoria absoluta amb 20 regidors el 1999. S’espera una aritmètica complexa, on és possible que els partits petits “acabin tenint la clau de la governabilitat municipal”. “Si entren els petits, com el PP o la CUP, els pactes estaran condicionats de forma clara. De fet, qui ha de prendre la iniciativa per formar govern serà el partit amb més regidors, però hi pot haver un doble o triple empat tècnic. Aquí tot es complicaria, i serien els petits els que podrien decantar un govern o altre”, conclou aquest politòleg.
Ras i curt, el PP ja ha deixat clar que estaria en disposició de donar suport a un govern de Trias i Collboni, però no a un on hi hagués Ada Colau. Per contra, la CUP no investiria Trias o Collboni, però podria fer-ho amb un de Comuns i ERC. I una altra possibilitat que totes les enquestes avalen i que seria l’opció predilecta de Colau, un tripartit amb el PSC i ERC.
Els manuals de teoria política diuen que el 75% dels votants ja té decidit el seu vot el dia que comença la campanya electoral. El 25% restant, en ple soroll dels quinze dies de campanya, decideix si es queda a casa o es mobilitza. El 28M, tenint en compte les enquestes ajustadíssimes, aquest 25% serà decisiu.
