Uns pescadors estan plantats al moll a mig matí, orfes de feina. A aquella hora haurien de dur ja mitja jornada dins del mar, a una distància d’entre sis i 10 milles de Barcelona, on cerquen lluços, gambes, escamarlans o maires, fugint de la muntanya de tovalloletes que inunda el fons marí més pròxim a la ciutat. Aquest dimecres, però, cap de les nou embarcacions de pesca d’arrossegament i de la desena de cèrcol que feinegen a la costa barcelonina ha salpat a capturar res. Ha sigut el primer dia d’aturada total de la flota pesquera de la capital, en declivi en les últimes dècades. La interrupció estava programada que comencés l’1 d’abril, per la veda periòdica que es concedeix perquè els bancs de peixos es regenerin, però s’ha avançat davant de les pèrdues que l’escalada del gasoil provoca en els ingressos dels armadors i el jornal dels treballadors de la mar. Si res no canvia, tots els pesquers de la ciutat quedaran amarrats al port fins el 8 de juny.
“Mai no hem estat així. És habitual fer un mes de veda, però no tres mesos seguits”, constata Lluís Talló, 40 anys dedicats a la pesca a Barcelona. És propietari del Bonamar Dos, on la tripulació es limitava aquest dimecres a netejar la coberta. Talló no recorda que el carburant els hagi collat mai tant com ara. “Amb la pujada dels últims dies, és probable que haguéssim de posar diners de la nostra butxaca per sortir a treballar. Per això estem aturats”, recalca.
“El preu del combustible s’ha multiplicat per tres des de fa un mes i fins a la setmana passada”, corrobora el patró major de la Confraria de Pescadors de Barcelona, José Manuel Juárez. “Si abans gastàvem entre 500 i 600 euros diaris, ara estem per sobre de 1.200 o 1.500 euros, segons la barca. I facturem entre 1.800 i 2.100 euros o, en el millor dels casos, 2.500… Estem perdent diners”, conclou.
Talló desgrana els números que els escanyen: “La normalitat era tenir una despesa de combustible de 1.000 a 1.200 euros a la setmana, però ara hem arribat a pagar entre 3.600 i 3.700 euros. Tenim unes vendes netes de 6.000 a 7.000 euros, un cop que ja hem pagat seguretat social i assegurances. És a repartir entre set tripulants. Abans, un treballador podia cobrar 1.200 o 1.300 euros però, amb l’increment, l’últim mes han rebut uns 500 euros. I aquesta última setmana només han guanyat 20 euros! És inviable”.
“Hi ha vaixells que no han ingressat res de guanys els últims dies. Portem un mes que el sou mitjà és entre 2,80 i 3,50 euros per hora, quan el mínim eren 10 o 11 euros per hora, segons el peix”, precisa Juárez.
Sense salari fix, els pescadors depenen d’allò que el mar assorteixi. Carlos Martín ho sap prou bé. És pescador des de fa 35 anys i s’embarca al Bonamar Dos. “Sortim a la mar sense res a la butxaca i hem de collir per cobrir la despesa per arrencar el motor. Abans féiem un dia i mig de feina per pagar la despesa de la setmana, però ara calen quatre dies”, compara. Acostuma a navegar de sis del matí a cinc de la tarda i de dilluns a divendres. No se’n sap avenir que li toqui passar ara tants dies seguits lligat a terra. “La meva dona mai no m’ha vist tant”, fa broma.
12 setmanes amarrats
Totes les interrupcions previstes pels pròxims mesos per deixar que la fauna marina es reprodueixi s’han ajuntat per fer-les d’una tirada en les següents 12 setmanes. A l’espera de si el gasoil concedeix una treva, els empleats passaran a cobrar la prestació d’atur. A més, les embarcacions reben una compensació per les pauses biològiques, tot i que alguns armadors es queixen que encara esperen rebre l’ingrés de l’aturada de 2014. N’hi ha que confessen que els deuen encara 7.000 i 9.000 euros.
“Arrisquem aturant alguns dies de més. Si ens els paguen, serà bo i, si no, doncs també ho serà, perquè preferim estar-nos aturats que sense guanyar res. És cert que empipem a la població però, si no, els polítics no es mouen”, etziba Juárez, que matisa que els pesquers dedicats a la sardina, el seitó i el sorell sí que podrien tornar abans a aixecar amarres. “Però serà si hi ha ajudes”, aclareix.
L’aturada dels pescadors de Barcelona a causa de l’escalada de costos estava prevista que s’iniciés aquest dijous, però s’ha avançat per la mala mar. A més, coincideix amb la vaga de part del transport de mercaderies, també castigat per l’encariment del combustible. “Hi ha un tipus de pesca que es fa de nit perquè és per a exportació, però ara no hi podem comptar perquè depenem dels transportistes”, fa veure Juárez, que vaticina que la paralització del sector pesquer es pot escampar a més punts del Mediterrani. De fet, a Tarragona ja duen tres dies amb les barques a port.
A Mercabarna ja s’han fet notar les conseqüències. Aquest dimecres ha entrat un 50% menys de la mercaderia habitual de peix fresc. A la manca de peix local, se suma que s’ha traslladat menys del nord de l’Estat, tot i que la davallada s’ha compensat amb producte procedent de França. Mercabarna descarta desabastiment en qualsevol cas i recalca que emmagatzema una gran quantitat de peix congelat. De totes maneres, admet que la combinació de l’aturada del sector pesquer amb el coflicte obert en el transport de mercaderies causa incertesa sobre la disponibilitat de peix fresc en els pròxims dies. Per si un cas, força peixaters van acudir a proveir-se aquest dimarts.
Sense relleu
Que les embarcacions no es facin a la mar ha obligat, a més, a suspendre les subhastes a la llotja. “Som l’únic sector que no pot posar preu al seu producte, sinó que el posa el comprador”, es queixa l’amo d’un altre vaixell, membre d’una nissaga de la Barceloneta amb vàries generacions a l’esquena que han fet de la mar un ofici. L’home -que prefereix guardar l’anonimat- revisa els imports que té anotats al mòbil i fa palès l’augment desorbitat a què han fet front: “El 13 de febrer, pagàvem 654 euros al dia pel carburant. Però el 23 de març del 2021, pagàvem 384 euros i encara abans, el 20 de novembre de 2020, 281 euros. Ara no baixa de 1.000 euros i escaig. A sobre, els armadors no cobrarem res amb l’aturada, perquè som autònoms. És terrible”.
“Els transportistes encara poden carregar la pujada del combustible als preus, però nosaltres no tenim dret a pujar el peix”, coincideix David Albiol, també armador enrolat fa dècades a la flota pesquera de Barcelona, cada cop més curta. “Era ben gran fa 40 anys. Potser érem 140 vaixells i ara en som només 20. No hi ha relleu, és una feina dura, no es guanya la vida com abans, són 14 hores al dia dins del mar… Se’n va en orris”, es mortifica.
La paradoxa és que la reducció del nombre d’embarcacions, unides a les vedes, contribueix a fer que “cada any que passa hi hagi més peix i de més qualitat a la costa catalana”, avala Talló. “També és veritat que, fa 30 anys, la platja de la Barceloneta era tan bona com el Delta de l’Ebre i estava plena de tallarina, però van començar amb les Olimpiades, el Barcelona posa’t guapa i oberta el mar, els espigons… i no n’ha quedat res”, lamenta.
Tots els entrevistats que restaven ancorats al moll aquest dimecres negaven que ningú de casa vagi a succeir-los. “Els meus fills no van a la mar. Hi vindrien bojos, però prefereixo que estudiïn i que es busquin la vida en un altre lloc”, confessa el Carlos, que veu mal futur a la pesca “a Barcelona i a tot el Mediterrani”. “És per la burocràcia. Treballem 150 dies i volen que treballem 120. I d’on surt el sou aleshores?”, planteja. Tampoc són gens optimistes de cara a les pròximes setmanes. “Si s’arreglarà la pujada del gasoil? Per desgràcia, no tinc el telèfon de Putin”, sentencia Albiol.
