La serp d’aigua, també colobra escurçonera (Natrix maura) és una de les serps més comunes de Catalunya. L’evolució l’ha portat a prendre una forma i coloració semblant a l’escurçó (Vipera aspis), que és un ofidi de la família dels vipèrids, de mossegada verinosa.
Aquesta semblança és intimidadora per als depredadors, tot i que és una serp completament inofensiva que no sap ni mossegar, i la fa molt antipàtica per als humans: quan apareix, no és estrany que la gent reaccioni eliminant-la o, si més no, intentant-t’ho. Aquesta fòbia humana augmenta encara més en els serpents joves, que tenen un collar groc que l’associa popularment a un inexistent escurçó de corbatí, considerat infundadament l’escurçó més perillós! S’espera que amb les joves generacions, amb informació més solvent sobre l’espècie, se superi aquest perillós tòpic adjudicat a una serp inofensiva.
Una de les estratègies defensives de la serp d’aigua és expulsar un líquid amb fortor d’all per la glàndula anal. Si no li funciona, es fa la morta
Tot i que no és verinosa, quan es molesta pot adoptar postures defensives semblants a les de l’escurçó: es posa dreta i es tira endavant amb el cap aplanat, bufa, s’enrosca i fins i tot simula atacs, sense mossegar: de fet ni obre la boca quan és manipulada. Una altra estratègia alternativa és expulsar un líquid amb fortor d’all per la glàndula anal, que produeix olors desagradables per foragitar els seus depredadors. Si veu que cap d’aquestes estratègies no funciona és capaç de fer-se la morta. Els seus principals depredadors són els rapinyaires i el bernat pescaire.
Es pot confondre amb un escurçó, ja que el seu cap té una forma triangular i una taca en forma de ‘V’. Els ulls estan situats molt el davant del cap, són de color taronja i té la pupil·la rodona. El seu cos és gros però la cua curta. Pot arribar a mesurar un metre, fins i tot n’hem mesurat de 1,2 metres, encara que la seva longitud mitjana és d’uns 70 cm. Presenta dimorfisme sexual: la femella és una mica més gran que el mascle, però la cua és més llarga en els mascles.
Il·lustració: Judit Piella
La seva coloració en ziga-zaga recorre tot el cos per la part dorsal, variable entre groc gris i marró verd, encara que alguns exemplars presenten tonalitats roges. A la part dorsal també té taques arrodonides fosques, el centre és clar i el ventre és generalment gris groc amb taques fosques en forma de taules d’escacs.
A la ciutat de Barcelona, no és gaire freqüent atesa la seva vinculació a l’aigua i la pressió cultural rebuda per la injustificada antipatia dels humans cap als ofidis en general. Es pot dir que pateixen infortuni cultural i infortuni estètic. Alguns exemplars supervivents habiten alguns sistemes aquàtics com el pantà de Vallvidrera, el rec comtal entre Vallbona i la Trinitat Vella, el riu Besòs al pas per Bon Pastor i Baró de Viver, alguna bassa de Ciutat Meridiana, tocant a Montcada i Reixac. També hi ha exemplars dispersos a Horta, al Parc del Laberint, i no es descarta que se’n trobin en altres parcs amb punts d’aigua, ja que és un rèptil estretament lligat a aquests ambients i una bona indicadora de la qualitat de l’aigua.
A Europa es troba a la península ibèrica i a gran part de França excepte a la costa nord i els Alps, s’endinsa per Itàlia i la costa mediterrània. A l’Àfrica és present a les regions de clima mediterrani, el Marroc, Argèlia i Tuníssia. Pel que fa a les illes, destaca la presència de la serp d’aigua a Sardenya, Mallorca i Menorca. A Catalunya es troba arreu, excepte a les zones més àrides de la plana de Lleida i més elevades dels Pirineus. És present des del nivell de mar fins a altituds superiors als 1.500 metres en diferents serralades ibèriques, i molt habitual en alçades d’entre els 500 i els 600 metres.
És una serp d’hàbits aquàtics i freqüent en rius, rieres i torrents, pantans, recs i basses, és poc habitual trobar-la lluny dels punts d’aigua. Tolera les aigües salobres, més salades que l’aigua de riu i menys que l’aigua de mar. En zones del litoral mediterrani on els ambients han estat alterats i degradats per contaminació (per exemple per pesticides) o pèrdua de cabal, i on han acabat desapareixent els peixos i amfibis, també pot arribar a desaparèixer la serp d’aigua. La seva presència és generalitzada en aquells punts d’aigua en què troba una dieta variada: s’alimenta de preses aquàtiques, tant vertebrats (amfibis com ara capgrossos, granotes i gripaus i peixos petits) com invertebrats (cucs).
La serp d’aigua es pot assemblar a un escurçó i això la fa antipàtica per als humans, tot i que no sap ni mossegar
Les còpules són a la primavera, és una serp ovípara i la reproducció és anual. Les postes són a principi d’estiu. Per pondre els ous aprofita els forats que troba en rius, rieres i basses. El volum de les postes (2 a 32 ous) varia segons la grandària de les femelles. La incubació dura entre 40 i 45 dies, i els ous (que pesen 3 grams) eclosionen entre l’agost i el setembre. La maduresa sexual de la serp d’aigua arriba abans per als mascles que per a les femelles: els mascles l’assoleixen quan tenen 2 o 3 anys i, les femelles, quan en tenen 4 o 5. A canvi, les femelles són molt més longeves: poden arribar a viure 20 anys, i els mascles només 13.
La seva activitat màxima és entre el març i l’octubre, encara que és menor a les zones més fredes. De l’octubre al març hivernen en galeries. A la primavera i la tardor és quan és més activ durant les hores de calor, i a l’estiu és més activa a l’alba, el vespre i la nit, i dins l’aigua.
