El colom domèstic (columba livia) habita a les ciutats d’arreu del món i en algunes s’ha convertit en una plaga. És el que passa a Barcelona, la ciutat que té una de les densitats més elevades d’Europa quant a població d’aquesta espècie. Actualment s’estima que hi ha uns 85.000 coloms a la ciutat, una superpoblació que fa necessari controlar-la. Els districtes amb més densitat de coloms són Ciutat Vella, l’Esquerra de l’Eixample i Gràcia.
El colom domèstic o de ciutat descendeix del colom roquer salvatge. Com que es tracta de la mateixa espècie, s’hibriden entre ells, i de vegades es fa difícil distingir-los. Aquestes espècies les domesticaven per utilitzar com a coloms missatgers. Simbòlicament, un colom blanc amb una branca d’olivera al bec representa una icona de la pau arreu del món: va ajudar a aquest reconeixement el Colom de la Pau de Pablo Picasso.
Il·lustració. Judit Piella
El colom històricament ha estat un recurs tròfic important per a les classes populars, tant en el món rural com en l’urbà. En els terrats dels edificis populars, era freqüent disposar d’un colomar i fins i tot en forma d’arquitectura, una pràctica actualment quasi extinta. Un apreciat plat popular i festiu ha estat l’arròs amb colomí.
És una espècie nativa d’Euràsia i el nord d’Àfrica i es distribueix majoritàriament per la conca mediterrània, Anglaterra, sud d’Àsia, i el nord d’Àfrica. És un animal gregari, que tendeix a formar grups d’individus, i sedentari, que acostuma a residir en un lloc fix. En estat salvatge viu preferentment en espais oberts rocallosos, com ara penya-segats, coves o cingles, però a la ciutat ho substitueix per edificis i altres construccions humanes on troba forats per fer el niu.
Al matí acostuma a moure’s pels carrers i places per alimentar-se. En canvi, a la tarda, la majoria descansen damunt de parets velles o altres estructures, sempre als punts més alts, al límit, com fan a les cingleres. El seu vol és característic, és sorollós amb les batudes de les ales, i és ràpid, els permet arribar a uns 56 km/h.
És un ocell de mida mitjana, té una longitud d’entre 29 i 35 centímetres, una envergadura –amb les ales esteses– d’entre 60 i 68 centímetres i un pes de mitjana de 276 grams. De forma, és idèntic al colom roquer, però el plomatge té algunes variants. La coloració dominant és el gris fosc. El carpó o uropigi acostuma a ser grisós, en canvi el del roquer és blanc i té dues bandes alars negres. El cap és petit, compacte i arrodonit, el bec és fosc amb una franja blanca i les potes, vermelloses.
Una única parella
Es tracta d’una espècie monògama, és a dir que els mascles s’aparellen amb una sola femella de la mateixa espècie. El mascle atreu la femella fent una dansa nupcial traient el pap, abaixant les ales i produint un parrup característic. Nidifica en forats, indrets com les teulades, canals pluvials, campanars, edificis antics, i el niu està construït per restes vegetals, de branques i fulles, poc consistent. El període de cria és durant tot l’any, encara que s’intensifica a la primavera i a l’estiu (març-juliol). El nombre de postes anuals va de 1-2 (excepcionalment poden ser més), i cada posta és de dos ous blancs. Els coven els dos progenitors durant uns 17,5 dies. Als 36 dies aproximadament ja podran alçar el vol del niu. La mitjana de vida és d’entre 5 i 6 anys.
El colom és dels únics ocells que produeix una mena de “llet de pap” (ambdós sexes) secretada per cèl·lules especials, substància molt nutritiva per alimentar els seu polls. L’adult, tot i ser una espècie granívora especialment de cereals, s’alimenta de llavors, fruits i insectes.
L’error de donar-los menjar
Actualment el factor que influeix més en l’abundància dels coloms a les ciutats és la quantitat d’aliment proporcionat per alguns ciutadans que –malgrat que actuen amb bona fe– són els que causen la superpoblació. Les deixalles urbanes, la disposició d’aigua, l’absència de depredadors i l’estructura urbana que els permet trobar llocs idonis per a la nidificació, també són factors claus per augmentar la població. Així que la millor manera de regular la població és conscienciar els ciutadans que no proporcionin aliment als coloms.
Els problemes de brutícia, els danys a l’arquitectura urbana per acumulació d’excrements àcids que erosionen la pedra d’alguns edificis i la transmissió de malalties per l’aportació d’àcars són algunes de les causes que han fet necessaris programes de control. L’Ajuntament de Barcelona duu a terme captures anuals des del 1983. Actualment, el control de poblacions que s’ha iniciat és a través de pinso amb nicarbazina, que inhibeix la formació de l’ou. Posteriorment, en el cas de deixar subministrar pinso, tornen a ser fèrtils.
A Barcelona, com d’altres ciutats, modernament s’ha observat la presencia creixent del tudó (columba palumbus), una au boscana, que la seva arribada a la ciutat, indicaria un certa naturalització del sistema urbà. El tudó és elegant, d’una mida més que el colom, i es distingeix per les franges clares i blanques transversals a les ales i per la taca blanca ambdós costat del coll.
