La sargantana bruna (Podarcis liolepis) és una espècie antropòfila, lligada de manera comensal a l’activitat humana. Es un petit sauri, que generalment no provoca reaccions negatives als humans: hi conviu pacíficament, llevat d’alguns jocs de nois d’antany, per fortuna en declivi, que consistien bàsicament a arrencar-li la cua, la qual arriba a regenerar-se.

Es una espècie parietina –li agraden les façanes i les parets–, d’indrets acumuladors de temperatura procedent de la insolació del llarg de dia, que ella aprofita per activar-se. A la ciutat de Barcelona es pot trobar en tanques, parets i rocalles de parcs i jardins de característiques seques. També es mou hàbilment en la verticalitat dels espais construïts, particularment en espais no excessivament freqüentats, com ara edificis industrials vells i grans espais ferroviaris en desús, on es refugia a les esquerdes i forats de parets i edificis. De fet, és incompatible amb façanes totalment envidrades i sense forats.

La maduresa sexual de la sargantana bruna arriba als 7 mesos de vida i la longevitat màxima està en el 4 anys.

Tot i que sembla que en les darrers dècades les poblacions han minvat, té colònies diverses de manera força general a la ciutat. Es pot observar pels voltants de la Clínica Sant Jordi (Sant Andreu), al parc de Sant Martí de Provençals. Àmpliament a la zona Franca (jardins de can Sèbio), als jardins del Laribal i voltants del castell de Montjuïc, al parc de l’Oreneta del Coll, a la font del Racó. És més escassa en d’altres espais més cèntrics de la ciutat.

Il·lustració: Judit Piella

Il·lustració: Judit Piella

La seva àrea de distribució general és el sud de França i el nord-est de la península ibèrica. És una espècie que està influenciada per la conca hidrogràfica del riu Ebre, i ocupa la totalitat de Catalunya, també l’Aragó, el litoral est del Cantàbric, Navarra i Cantàbria i el País Basc. Fins l’any 2005, la sargantana bruna es considerava una subespècie de la sargantana ibèrica (Podarcis hispanica), aquesta darrera ocupa el sud-est de la península.

Viu des del nivell del mar fins a 1.700 metres per sobre del nivell del mar, encara que puntualment pot arribar a trobar-se a més alçada. A cotes elevades i en ambients humits pot conviure amb la sargantana roquera (Podarcis muralis). És una espècie enfiladissa que fora del sistema urbà com s’ha descrit, habita també en roquissars, sota les pedres, aprofitant les clivelles i escletxes per amagar-se. En els espais que hi manquen les pedres i roques utilitza el sòl i arbustos com a refugi, amb la condició que estiguin secs.

La sargantana bruna té coloració i disseny variable. Els adults tenen el dors amb tonalitats brunes, marró o gris pàl·lid i pocs tons verds. A la primavera, la coloració és més verdosa i a l’estiu més grisosa, amb petites taques negres o sense, i línies dorsolaterals. El dessota és blanc, grogós i ataronjat. Les femelles tenen ratlles típicament regulars intenses, i els mascles solen tenir taques i punts. Els juvenils poden tenir una línia vertebral negra, i de vegades molt pigmentada, i la cua pot ser blava. Hi ha constància d’albinisme (anomalia pigmentària conseqüència de l’absència hereditària de melanina), en què l’Individu presenta coloració blanca o rosada del teixit cutani per la carència de pigment fosc.

La mida oscil·la entre els 42 i els 65 mil·límetres aproximadament, i el mascle lleugerament més gran que la femella. Els mascles també tenen el cap més gran, les potes més llargues, menys escames ventrals i més porus femorals.

El zel té lloc entre el març i l’abril, i la posta, una per temporada (rarament una o dues més), una mica més tard, ja que el període d’incubació dura uns 54 dies. La posta és d’entre 3 i 4 ous de mitjana, i les sargantanes petites neixen des del juliol fins a principis de setembre i mesuren entre 25 i 30 mil·límetres. La maduresa sexual arriba als 7 mesos de vida i la longevitat màxima està en el 4 anys.

La sargantana bruna és incompatible amb façanes totalment envidrades i sense forats

És un animal ectotèrmic, regula la temperatura corporal a partir de l’ambient i les seves condicions. És actiu durant tot l’any, i en l’activitat diària és unimodal (té un període d’activitat) a l’hivern i part de la primavera. En canvi, és bimodal (dos períodes d’activitat diària) quan disposa de més recursos tèrmics per a les seves funcions metabòliques, bàsicament a l’estiu. D’aquesta manera, és un termoregulador actiu i precís. La temperatura que prefereix en és entre els 31ºC i els 34 .

S’alimenta de tot tipus d’insectes, aranyes, i altres invertebrats, sempre de forma activa o l’aguait: és, per tant, un bon controlador de fauna invertebrada d’entorns domèstics.

La població de sargantanes a Barcelona ha disminuït arran de l’augment dels seus principals depredadors, que són principalment els gats domèstics i també els gavians argentats (Larus michahellis).

Més notícies

El gavià, l’ocell que menjava peix i ara menja porqueria

Notícia: El gavià, l’ocell que menjava peix i ara menja porqueria
Comparteix
El 'larus michahellis' és un animal agressiu que ha hagut de canviar d'hàbits alimentaris i que practica el canibalisme i la caça de coloms
Notícia: El gavià, l’ocell que menjava peix i ara menja porqueria - Mobile

Barcelona, capital de la cotorra

Notícia: Barcelona, capital de la cotorra
Comparteix
La 'myiopsitta monachus' va arribar als anys 70 i el 1991 se'n van escapar del port i van acabar d'envair la ciutat: ara n'hi ha unes 6.500
Notícia: Barcelona, capital de la cotorra - Mobile

El dragó que mossega la femella al ventre durant la còpula

Notícia: El dragó que mossega la femella al ventre durant la còpula
Comparteix
La 'tarentola mauritanica' és el rèptil crepuscular més abundant de la ciutat de Barcelona
Notícia: El dragó que mossega la femella al ventre durant la còpula - Mobile

El colom, la plaga monògama de Barcelona

Notícia: El colom, la plaga monògama de Barcelona
Comparteix
El 'columba livia' s'ha instal·lat a la ciutat fins al punt de tenir-hi 85.000 exemplars actualment
Notícia: El colom, la plaga monògama de Barcelona - Mobile

El porc senglar, la plaga de Collserola

Notícia: El porc senglar, la plaga de Collserola
Comparteix
Barcelona és un dels municipis més afectats per la presència d'aquesta espècie, que a les nits baixa fins als barris del nord buscant menjar
Notícia: El porc senglar, la plaga de Collserola - Mobile

La reineta, la granota que viu a Francesc Macià

Notícia: La reineta, la granota que viu a Francesc Macià
Comparteix
La 'hyla meridionalis' és un amfibi petit i té un rauc fort i aspre i es troba en molts jardins a Barcelona
Notícia: La reineta, la granota que viu a Francesc Macià - Mobile

Banner i Flappy busquen pis als parcs de Barcelona

Notícia: Banner i Flappy busquen pis als parcs de Barcelona
Comparteix
L'esquirol és una espècie adaptada a zones arbrades de la ciutat i cada parella sol tenir diversos nius per traslladar-hi els cadells quan en un s'hi posen puces
Notícia: Banner i Flappy busquen pis als parcs de Barcelona - Mobile

La merla, l’ocell que desperta Barcelona

Notícia: La merla, l’ocell que desperta Barcelona
Comparteix
El 'turdus merula' és una espècie molt ben adaptada a la ciutat i se'n poden trobar nius fins i tots en balcons de Ciutat Vella
Notícia: La merla, l’ocell que desperta Barcelona - Mobile

El pardal, l’ocell barceloní que no guanyaria ‘OT’

Notícia: El pardal, l’ocell barceloní que no guanyaria ‘OT’
Comparteix
El 'Passer domesticus' viu bé amb els humans, però a Barcelona i altres grans ciutats n'han disminuït les poblacions per causes mediambientals
Notícia: El pardal, l’ocell barceloní que no guanyaria ‘OT’ - Mobile

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa