L’esquirol (sciurus vulgaris) és un enjogassat rosegador d’hàbits refiats freqüent als parcs més propers a Collserola, arriben a través de corredors biològics, com l’arbrat viari, als parcs de la part alta de Barcelona. Es pot veure en diferents parcs de Barcelona, com als jardins del Palau de Pedralbes, al parc del Castell de l’Oreneta, al Laberint d’Horta, al parc del Putxet, als pins del roserar de Cervantes, i una població a les pinedes de Montjuïc.
Les poblacions d’esquirol, es detecten sobretot pel volum de pinyes rosegades que abunden on n’hi ha. Cal no confondre-les amb les pinyes rosegades per una altra rosegador que són abundants a Montjuïc i Collserola: es tracta d’un altre rosegador arborícola, la rata de camp (rattus rattus). Aquesta no trenca la pinya de l’arbre, com sí que fa l’esquirol, i la rosega a la branca, on la pinya persisteix. Les poblacions d’esquirol han minvat a causa d’algunes epizoòties (epidèmies veterinàries). L’esquirol des de fa uns anys es una espècie protegida.
Il·lustració: Judit Piella
És un rosegador que es distribueix per gran part d’Europa i el nord d’Àfrica. S’adapta des del nivell del mar fins als 2.000 metres. Ocupa tot tipus de boscos frondosos caducifolis –com ara les fagedes, les rouredes i les avellanoses– i de coníferes –com ara avetoses i pinars. L’esquirol acostuma a trobar-se a les capçades dels arbres, encara que també es troba a terra.
Gairebé tanta cua com cos
És un mamífer diürn i matiner, a l’estiu acostuma a descansar les hores de més sol, i en dies de mal temps es pot quedar al niu. És fàcil veure’l enfilar-se als arbres i saltar de branca en branca amb agilitat. El tret més distintiu de l’esquirol és la cua, llarga, peluda i espessa, que serveix per mantenir l’equilibri, i quan l’individu es troba en repòs, curiosament la replega sobre l’esquena.
És de mida mitjana, amb una longitud total aproximada de 45 centímetres (20-25 cm de cos més 15-20 cm de cua), i el pes varia entre els 200 grams i els 400. Una diferència respecte altres rosegadors és que l’esquirol té el cap, el coll i el cos clarament diferenciats. Les potes posteriors (5 dits) són molt més llargues respecte les anteriors (4 dits) i amb ungles corbades, que serveixen per arrapar-se a l’escorça dels arbres. El musell, la part baixa de la boca, és curt. Els pèls de les orelles són molt vistosos durant l’hivern, i quan arriba el bon temps l’hi cauen.
Cada parella disposa de diversos nius: quan tenen cadells els canvien sovint, especialment quan els nius són colonitzats per puces
Els ulls de l’esquirol són foscos, grans i vistosos, i li serveixen per calcular bé les distàncies quan salta. La seva dentadura consta de 22 peces, 12 a la mandíbula superior i 10 a l’inferior. En general el color del pelatge és marró, a l’estiu presenta tonalitats marrons vermelloses en tot el cos excepte pel ventre, que és blanc, i a l’hivern les parts dorsals (esquena) són més grisoses mentre que la cua segueix amb el mateix color. Algunes poblacions presenten pelatge molt fosc, gris-negre, i també s’han trobat exemplars blancs (albinisme) al Pirineu,. No hi ha dimorfisme sexual (diferència entre sexes) en mida i color.
40 grams de pinyons al dia
És una espècie herbívora i granívora, s’alimenta fonamentalment de fongs, fruits i llavors, com avellanes, nous, aglans i també invertebrats –com ara larves d’insectes–, cargols i ous i polls d’ocells. Tot i això, els pinyons són la base de la seva dieta, la preferida es la de pi blanc (pinus halepensis), el mes comú a Barcelona. Un esquirol pot consumir uns 40 grams de pinyons diaris que equivalen a unes 130 pinyes, això comporta rosegar moltes pinyes, cosa que fa pel lateral de la pinya. Té el costum d’enterrar fruits i llavors o deixar-los en cavitats d’arbres durant la tardor per guardar-los per a l’hivern, tot i que de vegades s’oblida del seu rebost i no el fa servir.
Pot tenir dos períodes de zel, que varia depenent del clima i la quantitat d’aliment. El primer és entre el gener i l’abril, i el segon de finals de maig fins a l’agost. El període de gestació dura uns 40 dies, solen néixer 3-4 cadells, sense pèl i amb els ulls tancats: els obriran a les 4 o 5 setmanes, i al cap de 2 mesos començaran a jugar. La femella té 2 parells de glàndules mamàries. L’esperança de vida és aproximadament de 6 anys.
Segona i tercera residència
Els nius estan habitualment a les enforcadures de les branques i són esfèrics, amb una mida aproximada de 22 centímetres de diàmetre, formats per branques i acícules de pins i folrats amb fulles, herbes seques, pèls i molsa. Cada parella disposa de diversos nius: quan tenen cadells els canvien sovint, especialment quan els nius són colonitzats per puces d’esquirols (res a veure amb les humanes).
Mala fama injustificada
Popularment, es diu esquirol de la persona que no respecta la vaga pactada pels companys i va a treballar, però contràriament al que es pensa no té res a veure amb l’animal, sinó que ve d’una vaga del segle XIX en una fàbrica de teixits d’Osona, on habitants del poble anomenat l’Esquirol van substituir els vaguistes en el seu lloc de treball.
L’esquirol és més sociable als parcs que al bosc original. En un estudi comparatiu (J. Piqué, 1998) entre la població d’esquirols del parc del Laberint i el de Collserola, es va determinar quines són les característiques especials que els parcs proporcionen als esquirols perquè s’hi estableixin: elevada disponibilitat d’aliment, baixa competència per aquest menjar, baixa pressió dels depredadors i augment del grau d’aïllament poblacional. D’aquesta manera, les condicions especials dels biòtops urbans de la ciutat de Barcelona causen certes diferències entre els individus de la poblacions urbanes i els seus corresponents rurals.
