Per a alguns ciutadans hi ha confusió en la identificació dels ocells de mida petita. És freqüent que es cregui que tot són pardals, a excepció dels de la mida dels coloms, les cotorres i les gavines.
El pardal comú (Passer domesticus) és un ocell abundant a la ciutat de Barcelona. Hom el pot observar per places i carrers, i en parcs i jardins. No s’espanta amb el trànsit ni dels humans. És fàcil veure’l en la terrassa d’un bar, donant tombs al voltant de les persones i apropar-se per si pot picar alguna molla de menjar que hagi caigut a terra.
És sedentari, dels més comuns, habita a tots els continents del planeta. És present sempre en aquells ambients humanitzats i amb preferència als pobles i ciutats, masos vora terrenys agrícoles i zones obertes.
El pardal sempre ha conviscut amb l’ésser humà. De fet, pot no ser-hi justament en aquells hàbitats amb baixa activitat humana, com zones d’alta muntanya i boscos tancats. És molt cosmopolita i un ocell comensal dels humans, aprofitador dels fluxos de matèria i energia que li oferim els humans, una dels motius pels quals no emigra.
El cant del prdal es molt poc musical, fins hi tot quan canten en grup. Poden produir una manifestació sonora poc agradosa.
Tot i aquesta comoditat en la convivència amb els humans, la població de pardals ha disminuït en els últims anys, sobretot en països com el Regne Unit. A la península ibèrica, en els últims 20 anys hi hagut una minva de més d’un 10%. Els motius que ho justifiquen són diversos: despoblament del medi rural, augment de l’agricultura intensiva en detriment de l’extensiva, disminució dels sembrats i abús dels productes fitosanitaris. Altres elements negatius urbans que afecten la població dels pardals són: menys recursos alimentaris perquè hi ha més competència entre espècies (cotorra de pit gris, colom, tórtora turca) i més higiene en els carrers, la disminució de forats dels edificis moderns per poder nidificar, més contaminació i depredació dels gats. A Barcelona també ha disminuït la població d’aquesta espècie: el pardal és un indicador de la qualitat ambiental.
Un pardal mascle com els que hi ha a Barcelona / Il·lustració: Judit Piella
És un ocell petit però robust, té una longitud d’entre 14 i 16 centímetres, el cos ample, el cap gran i el bec dur. El dors (esquena) és marró, i té franges allargades fosques. Presenta dimorfisme sexual (diferències de color entre sexes). El mascle té la part superior del pit i regió ocular negre. El pili (el cap) és gris amb els costats castanys. El costat de la gorja (coll) és blanquinós i amb galtes grises fosques, i amb una banda alar blanca. La femella és marró per sobre i gris marronós per sota, i té les celles de color ocre. El pardal comú confinat en el sistema urbà, amb el temps, pot perdre pigmentació i agafar coloracions més clares, una certa albinització.
El pardal sempre ha conviscut amb l’ésser humà. De fet, pot no ser-hi justament en aquells hàbitats amb baixa activitat humana
El pardal es pot confondre amb un altra ocell: el pardal roquer (Passer montanus), de coloració força semblant, un mica més petit i colorejat, sense dimorfisme sexual en la coloració del plomatge.
Es reprodueix des de l’abril fins a l’agost. La femella pon de 4 a 6 ous de color blanc verdós, i pot arribar a fer de 2 a 3 postes anuals. La incubació pot durar entre 11 i 14 dies. En aquest període de temps, quan la femella va a buscar aliment, el mascle pot ocupar el seu lloc per incubar. Els pollets estan al niu entre 12 i 16 dies, i seran ambdós sexes els que alimentaran les cries.
Una espècie molt sociable
Es caracteritza per la sociabilitat que té amb els altres individus de la mateixa espècie, és fàcil veure’l en grup. De fet, els nius són construïts per parelles. Els poden ubicar en una gran diversitat de llocs i tenen una estructura molt irregular i poc estructurada a causa de l’heterogeneïtat de materials usats, com plàstics, fils, paper d’alumini, restes vegetals, etc. Nidifica als forats dels edificis, conductes d’aire, sota les teules, cavitats dels arbres, pot aprofitar nius d’altres espècies i també en aquelles caixes niu que hom pot instal·lar.
Menja de tot i no canta bé
És un ocell granívor, però se’l pot considerar omnívor, ja que s’alimenta de tot tipus d’aliment, sobretot de llavors, però també fruits i altres vegetals i invertebrats. Al sistema urbà s’alimenta de menjar que troba provinent dels humans, fruits, llavors de la vegetació ornamental i insectes.
El seu cant es molt poc musical, fins hi tot quan canten en grup. Poden produir una manifestació sonora poc agradosa.
