El tòtil (Alytes obstetricans) és un petit gripau de la classe dels amfibis, i l’única espècie d’animal vertebrat ibèric en què l’embaràs no el porta la femella, sinó el mascle: les postes, van a càrrec del mascle.
Està distribuït per bona part d’Europa occidental, nord d’Àfrica, la península Ibèrica (abundant al terç nord) i gran part de Catalunya. A Barcelona es reprodueix en basses artificials, com ara les del viver Tres Pins, l’antic jardí botànic, el Teatre Grec, els jardins de Laribal, els jardins de la Tamarita, el Palau de Pedralbes, el Turó Park, el Zoo de Barcelona, el recinte privat del parc de les Aigües, el parc de Les Heures, i el Laberint d’Horta amb una gran població.
El tòtil té el cap gran i el timpà és visible. Els ulls els té als laterals, sobresortits i amb pupil·les verticals
També, en antics safaretjos del barri de la Clota, basses privades del barri del Putxet, del barri del Congrés, del carrer de la Freixa, del col·legi de Sant Ignasi de Sarrià i als recs auxiliars del rec Comtal a Vallbona. Al parc del Putxet, on no hi ha basses, crien als embornals. També hi és a Collserola i al pantà de Vallvidrera.
Un tòtil com els que hi ha a Barcelona / Il·lustració: Judit Piella
El tòtil apareix des del nivell del mar fins a 2.400 sobre el nivell mitjà del mar, en presència de masses d’aigua, des de zones de muntanya fins a zones baixes de prats, cultius, riberes i zones urbanes com Barcelona. A la península n’hi ha quatre subespècies, i a Catalunya la que es troba és la Alytes obstetricans almogavarii, que també s’estén per l’Aragó, part de Castella-la Manxa i Madrid.
El tòtil pot arribar a mesurar 5 centímetres de llarg. La pell és llisa i amb grànuls grogosos o vermellosos que s’agrupen als laterals. El dors (la part superior de l’esquena) té tonalitats verd i gris clar amb taques fosques més petites, el ventre és de color gris uniforme.
Tot ell desprèn una olor semblant a la de l’all. Té el cap gran i el timpà és visible. Els ulls els té als laterals, sobresortits i amb pupil·les verticals. Els iris són de color groc daurat i amb punts negres. Les extremitats són curtes i robustes, les posteriors tenen 5 dits i les de davant, 4. Pot arribar a viure 5 anys o més.
El tòtil és vulnerable en espais humanament freqüentats. Hi ha moltes baixes per atropellaments
Presenta dimorfisme sexual: el mascle és lleugerament més petit que la femella, té les extremitats posteriors més curtes i l’espai entre les fosses nasals és més petit però, en canvi, té el timpà més gran i sense rugositats nupcials (grànuls).
El tòtil s’alimenta principalment d’invertebrats artròpodes, escarabats, mosques, bavoses, etc.
En moltes zones els mascles comencen a cantar a principi de primavera des dels seus refugis per atraure a les femelles i aquestes els responen, i aleshores es duu a terme l’amplexus (quan el mascle munta la femella), que es produeix a terra. La femella deix anar un cordó d’ous. Una vegada fecundats els ous, curiosament serà el mascle el que porta la posta: pot arribar a portar durant un mes fins a 100 ous, i els carrega amb les potes del darrere i sobre l’esquena, fins que els deixa anar en una massa d’aigua permanent perquè el període larvari és de llarga durada. Una vegada s’ha dut a terme la metamorfosi, s’allunyen de l’aigua i solament els mascles hi tornaran.
Allà creixeran les larves o capgrossos, que tenen una mida entre 6-7 centímetres i els ulls situats a la part alta del cap. Són de color platejat des de l’espiracle (orificis per a la sortida d’aigua que mulla les brànquies, que desapareixeran en la metamorfosi quan aquestes siguin substituïdes per pulmons) fins l’anus. El dors és de color bru amb punts negrosos i taques clares daurades. La part ventral és de color clar amb taques, i la cua presenta una taca fosca rectangular. Les larves s’alimenten de matèria vegetal i invertebrats aquàtics.
És una espècie activa sobretot al vespre i a l’alba i a la nit, ocasionalment durant el dia. No és territorial i diferents individus poden compartir el mateix refugi, per exemple sota les pedres.
Els mascles mostren competència acústica entre ells. El seu cant aflautat, és agut i intermitent, semblant el del xot (otus scops), fins i tot es pot arribar a confondre.
El tòtil és un petit gripau barceloní que tot ell desprèn una olor semblant a la de l’all
Les poblacions de tòtil han disminuït de manera generalitzada. És una espècie vulnerable a la contaminació atmosfèrica. La seva limitada mobilitat el fa molt vulnerable quan apareix en un espai humanament freqüentat. De fet, hi ha moltes baixes per atropellaments a la via pública. L’abril del 2011 van aparèixer centenars de capgrossos de tòtils morts per enverinament en una bassa a prop del Teatre Grec de Barcelona, a Montjuïc.
És una espècie que no s’ha de manipular, ni tocar. En estrés, quan se sent en perill, allibera una substància irritant a través de la pell.
