El pit-roig (Erithacus rubecula), també anomenat rupit, és un ocell molt sociable i té una conducta refiada i simpàtica que el fa molt popular. No és estrany que s’apropin encuriosits als humans especialment quan aquests estan aturats, per exemple esmorzant. Abans, la gent que treballava a bosc tenia com a únic acompanyant el pit-roig, que invariablement s’apropava al foc que preparaven per aguantar la intempèrie i per cuinar, sobretot a l’hivern.
És un ocell de caràcter territorial, els adults acostumen a estar presents tot l’any (són sedentaris) a la ciutat de Barcelona. A l’hivern es troba molt més estès, ja que ocupa qualsevol parc i jardí urbà de la ciutat, perquè la seva població es veu reforçada per ocells que han niat en zones més fredes, del centre i nord d’Europa. Tot i això, estudis recents demostren que el pit-roig emigra cada vegada menys del nord del continent fins a la península Ibèrica degut a l’escalfament global.
Ocupa Europa fins als Urals i el mar Caspi, el nord d’Àfrica i la Macaronèsia. A la península ibèrica, resideix a la major part de la meitat nord, solament falta en aquelles zones desarbrades de la depressió del Duero i en amplis sectors de la conca mitjana i baixa de l’Ebre. A la meitat sud de la península es troba en els sistemes més muntanyosos.
A Catalunya, és resident a la zona més humida i ambients de muntanya, i a les valls humides de l’àrea d’influència mediterrània. En canvi, als boscos de caràcter atlàntic i centreeuropeu de la Catalunya humida, el pit-roig és estival i nidificant, i hi fa moviments altitudinals. És un migrador hivernant molt comú arreu del territori. Selecciona bàsicament arbres amb sotabosc o matollars alts. Li agraden també les vores de marge, les riberes de torrents i entorns humits com els ambients fontinals, fins i tot als horts i parcs i jardins de Barcelona: se’n troben nius en parcs com el de Montjuïc, les Heures i la Ciutadella, en aquest darrer cas des de l’any 1986. I, des del 1989, també va criar per primer cop al zoo de Barcelona.
És un ocell petit, amb una llargada d’entre 12,5 centímetres i 14, i un pes d’entre 16 grams i 22. La part superior és de color marró, i el ventre és gris blanquinós, amb una taca ataronjada que li omple la cara i part del pit. Tant femelles com mascles tenen la mateixa coloració (no hi ha dimorfisme sexual), però els joves són més marronosos i pigats, sense la taca de color taronja.
Te dues manifestacions sonores, la veu i el cant. La primera és un xac-xac que aplica quan mostra inquietud i perquè se sent en risc. En canvi, el cant té a veure amb la nupcialitat. És molt bonic, variat i pausat, amb intervals curts i sonors. En època d’aparellament els mascles canten de mitjans de febrer fins a mitjans de juny, sobretot a l’alba, a primera hora del matí, i també el vespre, acompanyant la merla i la cotxa fumada. Durant l’època de zel, el mascle alimenta la femella.
Fa el niu en una cavitat natural d’un arbre, al forat d’un mur o entre els arbustos i heures, i utilitza fulles i branquetes. Moltes vegades es troba a poca alçada. La femella cria bàsicament el mes d’abril (març-juny). Pot fer una o dues postes, amb una mitjana de 4 o 5 ous per ventrada. La incubació dura uns 13-14 dies, i el cap de 13-14 dies més els petits ja sortiran del niu. La seva esperança de vida és d’un any, encara que la seva longevitat màxima és d’uns 8 anys.
Té el bec fi perquè és un ocell insectívor sobretot a la primavera i l’estiu: menja cucs i alguns artròpodes, principalment. A la tardor, amb l’arribada del fred i la desaparició d’aquests invertebrats, té la capacitat de canviar la seva dieta alimentària i tornar-se frugívor, i aprofita la disponibilitat de fruits i llavors.
Il·lustració: Judit Piella
És fàcil veure’l en aquells parcs amb vegetació frondosa, vora els caminets. Sobretot a l’hivern, els humans ens hi podem apropar moltíssim, ja que el seu punt d’alerta (moment en què sent el perill de la silueta humana) i el punt de fuga (moment en què no suporta l’estrès i marxa) són molt curts. El seu principal depredador són els gats.
De vegades, el seu posat és arrodonit i compacte, i d’altres esvelt. També se’l veu amb les ales caigudes, saltant amb les potes juntes i aixecant la cua. És magnífic observar-lo quan es posa immòbil, de sobte es mou, es queda aturat altra vegada, i així repetidament.
