La rata comuna o de claveguera (Rattus norvegicus) és un mamífer present arreu de totes les ciutats europees i en especial a Barcelona. Viu per tota la ciutat, però sobretot al clavegueram, en magatzems abandonats i solars desatesos. És una de les espècies urbanes considerada perniciosa pels humans i la gestió de la seva població és problemàtica i econòmicament costosa. Les campanyes de desratització tenen una cost afegit lligat al fet que els raticides emprats s’han de renovar amb freqüència, car s’autoimmunitza als tòxics emprats amb una gran freqüència, fet que obliga a una renovació freqüent dels materials controladors.
Va arribar a la Península Ibèrica cap a finals de segle XVIII, procedent de la Xina i Sibèria, a partir d’aquí la població proliferà ràpidament i va anar desplaçant la rata negra o gris (Rattus rattus). A Barcelona també hi és, la rata negra, però en menor quantitat. Es diu que va arribar des de l’Índia el segle XII-XIII, tot i que nosaltres mateixos discutim el rigor de la dada: la trobem esmentada clàssicament en textos antics de caràcter religiós i cultural, com per exemple les Faules d’Hisop. A la catedral de Tarragona, és cèlebre el capitell de les rates.
La rata de claveguera coexisteix amb la rata negra, a qui ha superat en nombre malgrat haver arribat segles abans a la Península Ibèrica
Aquest rosegador és molt menys abundant respecte la rata comuna que és més campestre. La rata negra viu en zones de bosc i matollar, conreus, golfes de cases de pagès, i té una coloració grisa fosca, amb tons ocres, unes orelles llargues, i una cua també molt llarga, més que la longitud del cap i el cos junts. En canvi, la rata comuna té una coloració similar a la rata negra, però és més gran, té els ulls més petits, la cua és més curta i no s’enfila als arbres amb tanta agilitat. Si s’instal·len les dues espècies amb un mateix edifici, la rata comuna ocupa els soterranis, els cellers, els forats de sota terra, clavegueres, mentre que la rata negra colonitza les parts altes, les golfes.
La rata comuna és robusta, amb el cos allargat i les orelles curtes, que doblegades endavant no arriben als ulls. La cua és anellada i recoberta de pèls curts i rígids, no supera la longitud del cap més el cos. Les seves mides són considerables: fan entre 17-26 cm de llarg (cap+cos), la cua entre 15-22 cm, i tenen un
pes de 180-415 grams, fins i tot alguns gats de la ciutat en veure’n la dimensió no s’atreveixen a caçar-les. El dors és de color gris fosc i el dels exemplars vells és gris vermellós, mentre que el ventre és de color gris clar o blanquinós i la cua és més fosca per damunt que per sota. Els sentits de l’olfacte i l’oïda són molt
bons, en canvi la vista no la té tan desenvolupada.
Il·lustració: Judit Piella
Viu en colònies, formades per grups d’un mascle i una o diverses femelles amb les seves cries. Les galeries o caus poden tenir de 40-50 cm de profunditat i 6-10 cm de diàmetre i es detecten perquè a les entrades hi ha munts de terra acumulats. Per a la construcció del jaç al final del cau utilitzen diversos materials, com tela, plàstic, paper, etc. Les femelles tenen totes les condicions perquè les poblacions de l’espècie no parin de créixer: la seva maduresa sexual arriba a les 8-11 setmanes de vida i en un mateix any poden tenir 7 parts i 11-14 cries per ventrada, sabent que la gestació dura 20-24 dies. Les cries neixen sense pèl, són cegues –no obriran els ulls fins al 6è dia– i seran alimentades durant un mes. És una espècie que no acostuma a superar l’any de vida.
És un animal nocturn, ocasionalment es pot veure sortint del cau quan es pon el sol o la nit passejant pels carrers en busca de deixalles. També es pot trobar al port, als abocadors d’escombraries, alimentant-se de qualsevol cosa, particularment de deixalles, també cereals, vegetals i restes orgàniques. A la primavera, en època de cria d’altres animals, també es pot alimentar d’ous, cries d’ocells, insectes, amfibis, etc. Diàriament pot consumir 1/3 part del seu pes i aprofita els residus que generem els humans en l’ecosistema urbà. Els detritus alimentaris provinents de l’activitat humana poden arribar a constituir el 90% de la seva dieta. Les femtes són negres i en forma de cilindre.
Una sola femella de rata comuna pot tenir fins a 98 cries en un any
En un cens rigorós realitzat l’any 2017 a Barcelona, revela que hi ha 213.000 rates de claveguera, 0,13 rates per persona, o sigui 1 rata per cada 7 barcelonins. Hi ha hagut èpoques pretèrites, en que a la ciutat el sistema de gestió de deixalles i clavegueram eren molt deficitaris, que es calcula que hi havia una rata per “càpita”. El fet que siguin una plaga, les rates són un problema per a la salut pública, doncs poden ser portadors de patògens, com ectoparàsits i endoparàsits, que poden contagiar als humans i provocar malalties infeccioses com leptospirosi i excepcionalment la malaltia de la ràbia. A Barcelona, el seu principal controlador som el humans, a vegades amb el suport dels gats. Al medi rural també cal afegir la guineu, els rapinyaires i els mustèlids. Una gran part dels humans no poden veure la rata i els hi provoca una comprensiva fòbia.
