Jordi Fossas recorda el temps en què sortia de banyar-se del mar al Poblenou amb els peus empastifats de quitrà. Eren els anys 60 i 70 del segle passat, quan ben bé la platja va desaparèixer, empassada fins a la tanca del tren per les onades tenyides per l’aiguabarreig amb què les rieres i una infinitud de séquies impregnaven la costa. “Eren les clavegueres a cel obert de tot el que es llençava a la ciutat. Aquí venien totes les deixalles de Barcelona. La platja era bruta i lletja…. però era la nostra”, reivindica Fossas, president de l’Arxiu Històric del Poblenou.
“Sense els Jocs Olímpics, potser encara l’estaríem recuperant ara, la platja. Aleshores es va prendre consciència que el mar no era una deixalleria”, concedeix Fossas. Aquest dilluns es compleixen just 30 anys de la inauguració de les Olimpíades de Barcelona, que va fer arrencar l’operació per redreçar la costa de la capital.
No obstant, l’historiador vocacional sosté que la contribució decisiva per refer la delmada línia de costa del Poblenou va produir-se abans dels fastos de 1992. Esmenta un antecedent molt menys brillant que les obres encetades per l’eufòria que va inundar Barcelona sense gairebé objecció fa tres dècades. L’anècdota resulta paradigmàtica del tracte que la ciutat acostumava a dispensar a la perifèria abans de l’èxtasi olímpic.
“A partir de finals del 60, tota la runa de Barcelona es llençava a la nostra platja. Pot semblar un contrasentit, però van ser aquells abocaments incontrolats els que van permetre que la platja es recuperés. No sé si el 1992 s’abocaria encara més runa o s’hi va posar sorra a sobre, però la platja la vam anar provocant amb el vàter que es tirava aquí després que es desmuntés, amb les restes d’un edifici sencer enderrocat i amb les runes que no sabíem d’on arribaven. D’alguna forma, la platja que tenim és gràcies a allò que la ciutat no volia”, fa notar Fossas.
La ciutat grisa, aniquilada
La paradoxa que relata l’historiador evoca la ciutat grisa que va quedar sepultada per un afany quasi unànime d’exhibir una Barcelona llampant davant dels ulls del món. El lema preolímpic “Barcelona, posa’t guapa” va imposar-se sense que fes basarda destruir les velles indústries per arranjar cinc quilòmetres de franja marítima. Es convé fins ara que és un llegat vigent i exitós dels Jocs Olímpics. Després de tres dècades, però, llueix alguna que altra tara.
Com a tot reclam de la capital, les platges no s’han escapolit de la turistificació ni tampoc de la massificació. A banda, preocupa la regressió de la línia de costa. L’Ajuntament estima que es perden 50.000 metres cúbics de sorra cada any, va informar El País. L’extensa infraestructura de dics i espigons desplegada per la transformació olímpica i reforçada després ja no resguarda el litoral amb la mateixa eficàcia que abans.
A banda, algunes entitats veïnals es pregunten si queden restes d’abocaments i de residus industrials tapats sota tones de sorra. El recent cas de la platja de Llevant ha atiat la incògnita. Tot i que no es detecta risc per a la salut, la troballa de residus químics potencialment perillosos al subsòl han dut la Generalitat a classificar per primer cop una platja sencera de Barcelona com a sòl alterat. La conseqüència és que s’ha de sotmetre a controls periòdics per vigilar que els contaminants no reflotin. L’Ajuntament, però, ha enllestit l’assumpte per la via ràpida: dona els resultats per bons i descarta examinar la salubritat de la sorra a més platges.
Les escorrialles de Barcelona
“La façana marítima de Barcelona era coneguda pel seu estat extremadament deteriotat a nivell mediambiental”, assenyala Vicenç Gràcia, professor del Laboratori d’Enginyeria Marítima de la Universitat Politècnica de Catalunya. Abans de ser remodelada per al 1992, l’única platja en bones condicions per banyar-se era la de Barceloneta. La resta fluctuava en una estat entre deficient i deplorable.
“Estaven ocupades per les escorrialles de la ciutat de Barcelona. Allà hi havia de tot: si ara en veiéssim una desena part, no només sortiria als diaris sinó que seria motiu de debat a Europa”, pensa Gràcia. L’expert no dubta que, les platges de la capital “incomplirien ara totes les directrius de gestió ambiental”.
“Avui, seria un dels punts més contaminats del continent. El canvi de paradigma a partir del 1992 va ser total: va caldre sanejar, fer aportacions de sorra i construir estructures que intentessin disminuir-ne els moviments. Sense aquesta política tan intervencionista, Barcelona no tindria en absolut una franja litoral com la que té ara”, sosté Gràcia.
Abans que Joan Antoni Samarach pronunciés “À la ville de… Barcelona” com un conjur per capgirar la capital, l’extensió que va des de gairebé el parc de la Ciutadella fins a l’esborrat Camp de la Bota era “una àrea fortament industrialitzada”, rememora Fossas. Les fàbriques s’encaixonaven davant del mar, només amb la via del tren interposant-se com a barrera.
“La que era més a prop de la costa era Macosa, immensa, com 17 Camps Nous -equipara Fossas-. També era important Catalana de Gas. Hi havia indústries dedicades als aiguardents i els vins, com Martini Rossi, i d’altres: Escofet, Crédito y Docks o la Intestinal, que feia budells pels embotits i una pudor espantosa. A més, hi havia les químiques, que eren les més perilloses: Folch, les pintures Titán, els laboratoris Ferrer i Salat…”.
Després d’una prolongada decadència, la nominació olímpica va fer que quasi totes les factories es tiressin a terra. Fossas ho compara amb un tornado: “Ho va arrasar tot, bo o dolent. No es va conservar res, només una xemeneia, la de Can Folch, i perquè era el punt de referència topogràfica per aixecar la Vila Olímpica”.
Taula rasa per a la Vila Olímpica
Les demolicions massives per edificar els allotjaments pels atletes va anar en detriment del patrimoni industrial. “Quan es va fer la Vila Olímpica, no hi havia consciència que els nostres monuments eren les fàbriques”, observa Fossas.
L’historiador reflexiona que l’entusiasme que es va apoderar de Barcelona i l’urgència per acabar totes les obres en 6 anys va menystenir la preservació del llegat fabril. “Potser es va fer el que tocava, però es van perdre edificis rellevants, en especial uns magatzems que el Port tenia a la Via Icària, el Docks. Era de l’arquitecte Elies Rogent i tenia la volta catalana com a element significatiu. Estava en molt mal estat però es podria haver rehabilitat. Va ser la gran pèrdua de la Vila Olímpica”, apunta.
“El barri es va dissenyar concebent-lo a partir d’un terreny totalment diàfan. Va ser caixa o faixa. Allò va ser dolent, perquè es podria haver salvat part del patrimoni”, observa més contundent el president de l’Associació de Veïns de la Vila Olímpica, Jordi Giró. “Eren edificis que deien molt de la transformació de la ciutat i també del país. Després ha quedat poc patrimoni per poder salvar. Aquí, al carrer, caldria que es respirés d’on venim”, pensa.
La salut fràgil de la platja
Giró apunta dues preocupacions urgents més per a la Vila Olímpica, 30 anys després dels Jocs: l’elevat preu dels habitatges que fa fora els fills del barri i la proliferació de pisos turístics. “Ara deuen ser uns 300 dels més de 800 domicilis que són de lloguer, però eren més de 400 el 2018. Cal controlar-ho perquè, si no, gentrifica i posa pressió a la vida quotidiana. Estem recuperant veïns i això ens reconforta, però ens preocupa que torni a haver una revifada”, adverteix el líder veïnal.
A banda, Giró creu que no estaria de més valorar l’estat de la sorra de les platges de Barcelona, passades tres dècades des que es van regenerar. Fossas també pensa que els resultats de l’estudi de la sorra de Llevant obliga a fer-ne a la resta per esvair suspicàcies. “Tots aquells abocaments van afectar i no sabem ben bé què es va fer el 1992, però els estàndards d’avui no tenen res a veure amb el que es demanava fa 30 anys. Hem de saber si les platges estan contaminades més o menys i després ja pactarem què cal fer, però el pitjor en aquest cas és l’opacitat”, opina.
Gràcia tampoc veu amb mals ulls auditar la sorra de Barcelona, però troba més prioritari monitoritzar en tot moment la costa davant l’amenaça de temporals extrems i dels efectes del canvi climàtic, com el previst increment del nivell del mar en les pròximes dècades. “La infraestructura del 1992 tindrà una efectivitat menor, però tenim eines per ajustar-la i ens haurem d’adaptar a aquest creixement”, avisa.
3 