Ada Colau es queixava aquest dissabte que no era prou feliç. Les protestes del carrer se sentien des de dins de l’Ajuntatament i li recordaven que acabava d’acceptar l’abraçada de l’os de Manuel Valls per passar per sobre de la llista més votada. Li estaven aigualint la festa. Sabia que aquesta vegada no li tirarien confeti quan sortís a la plaça Sant Jaume. I a més a més tenia al davant un regidor que se n’havia d’anar a dormir a Soto del Real com a pres polític. Tot plegat una murga. Però ho havia fet. Havia sortit de la seva zona de confort –per la tossuderia d’ERC i el PSC, que no li havien volgut fer el tripartit– per assegurar-se l’alcaldia. Pel bé dels barcelonins.
Així les coses –i un cop vessada la dosi de llàgrimes que feminitza la política després de tres setmanes de negociacions testosteròniques–, va arribar a la conclusió que necessitava un baló d’oxigen. Un gest amb poc risc però prou lluït per redimir-se. Com si fos Wickie el víking, de sobte se li va acudir: “Ja ho tinc!”. I va deixar anar en ple discurs d’investidura que està disposada a tornar a posar el llaç groc a la façana de l’Ajuntament: ara que ja no hi ha cap junta electoral que la pugui portar pel mal camí de la inhabilitació.
Segurament, aquest gest li portarà un episodi de tensió amb Jaume Collboni. Fantàstic. Els anirà bé a tots dos, per marcar perfil i continuar repartint-se com a bons germans del sistema un Ajuntament prou gran per als dos partits, com sempre havien fet el PSC i ICV. I, amb el llaç al balcó, ERC haurà de votar totes les seves “polítques valentes”: funeràries, tramvies, dentistes… sense ni tan sols mirar si estan ben plantejades. Jugada mestra.
1 
