L’inici del discurs d’investidura d’Ada Colau ha estat tota una definició de la seva incomoditat per haver retingut la vara municipal gràcies als vots del PSC i Manuel Valls: “Avui no és un dia exactament feliç”. Ha exposat que és “una investidura difícil” i ha insistit en l’aposta per un tripartit d’esquerres al que no renunciarà ni “mai”: “Si és possible en molts altres ajuntaments de Catalunya en el dia d’avui, és inexplicable que no es pugui fer aquí”.
No obstant, ha recordat com ha revalidat la vara municipal sense embuts: “Avui sóc alcaldessa perquè vam rebre un ampli suport a les urnes, però també perquè hem arribat a un acord amb el PSC i també efectivament gràcies als vots del senyor Valls, que agraeixo però que no hem anat a buscar i que en cap moment hem amagat que ens incomodaven”. “Hi ha suports que posen a prova”, ha assumit.
“Voldré parlar amb tots i cadascun dels grups i buscar el màxim de suports”, ha avançat. També amb Quim Forn, a qui ha promès que buscarà la manera de mantenir-hi un “contacte regular per parlar de la ciutat” perquè, ha dit, el ple de Barcelona el reconeix com a “regidor de ple dret” malgrat pugui ser suspès pel Tribunal Suprem quan dicti la sentència del judici a l’1 d’Octubre.

Ada Colau amb la vara d’alcaldessa, amb Ernest Maragall i Manuel Valls de fons / Jordi Play
Així, ha criticat que “el poder s’imposi amb arbitrarietat aixafant el dissident” i ha obert al focus també a la resta d’empresonats i exiliats: “No tindrem descans col·lectivament fins que no estigueu aquí entre nosaltres”. En aquest sentit, i desobeint les advertències que ja li ha llançat Collboni, Colau ha anunciat que proposarà a la Junta de Portaveus “tornar a posar el llaç groc a la façana de l’Ajuntament mentre duri aquesta excepcionalitat”. Es penjarà, ha matisat, “si hi ha la majoria suficient”. “L’existència de presos polítics és una excepcionalitat que no s’ha de normalitzar”.
Ara bé, el paper dels comuns i de l’alcaldessa en el Procés seguirà sent complicat de definir. “Per molt que insisteixin en dir-nos equidistants, en absolut ens sentim neutrals”, ha recalcat. Ara bé, tampoc pensa prendre partit: “No seré en cap cas ni alcaldessa independentista, ni alcadessa anti-independentista”. “El meu compromís més important avui és no alimentar més aquesta forma de fer política i estendre la mà a tothom per superar una dinàmica de blocs que no ens ha portat res bo, i a combatre la judicialització de la política”, ha rematat.
Reividica la revàlida per no ser “un accident passatger”
En la segona meitat del discurs, Colau s’ha centrat en l’acció de govern 2015-2019 i ha defensat la revàlida 4 anys més per no ser “un accident passatger” sinó que els canvis impulsats “s’instal·lin i no tinguin marxa enrere”. Així, ha recuperat el discurs reivindicatiu en habitatge i contra l’especulació –en clara contraposició a la defensa del sector de la construcció i immobiliari de Manuel Valls– i ha defensat “confrontar privilegis” i “perseguir el frau fiscal de grans empreses”. També ha tirat de sociologia i ha reivindicat al moviment veïnal –un dels seus bastions programàtics i electorals– i de la quarta part de barcelonins que són d’origen immigrant, a més de citar a Manuel Vázquez Montalbán i Javier Pérez Andújar.
En castellà, ha enviat “una abraçada al Madrid antifeixista, el del No pasarán, el del 15M”, que ha assegurat que està “trist i preocupat” després de la derrota electoral de Manuela Carmena. “Barcelona serà sempre la seva ciutat amiga i estarà al seu costat”, ha dit als madrilenys progressistes. També ha fet bandera de la seva condició de “primera dona alcaldessa” i ha recordat que adversaris i detractors la van qualificar de verdulera, peixatera o hostessa en arribar a l’Alcaldia. “Les dones hem vingut també a manar i a ocupar tots els espais de poder sense haver-nos de justificar”, ha proclamat. “No oblidem mai qui som, d’on venim i per què estem aquí”, ha conclòs, fent servir una expressió que ja va utilitzar en la seva primera investidura.
Els últims agraïments, ja entre llàgrimes, han estat per la família. També plorava des dels bancs del Saló de Cent la seva parella, Adrià Alemany, una imatge molt menys freqüent i insòlita que l’emotivitat de l’alcaldessa. Només els seus càrrecs i partidaris que eren presents s’han posat de peu aquesta vegada per aplaudir-li el discurs. La resta s’ha aixecat un minut més tard, quan ha començat a sonar Els Segadors com a tancament del ple d’investidura. Més de dues hores tenses, expectants i, a la seva manera, històriques.