Jordi Graupera (Barcelona, 1981) és el cap de llista de Barcelona És Capital-Primàries, la candidatura sorgida del procés de primàries sobiranistes al qual va donar suport l’ANC perquè del qual es van desmarcar ERC, JxCat, la CUP i Ferran Mascarell. Afronta la campanya de les eleccions municipals amb les enquestes donant-li poques esperances però amb tota la convicció.
Fa quatre anys la candidatura de Barcelona En Comú va ser la que va utilitzar la imatge de la seva líder, Ada Colau, per identificar la papereta electoral. Ara vostè ho farà també amb les paperetes de Barcelona És Capital-Primàries per al 26M.
El principal repte que té una candidatura com la nostra és ser coneguts i ser reconeguts. Les dues coses. Hem d’apostar per les coses que la gent reconeix amb més facilitat. Un logotip construït durant 80 anys com pot ser el d’Esquerra Republicana és fàcilment reconeixible fins i tot si en fas variacions. Un logotip construït en un any costa més. Per tant, estem apostant per aquelles coses que sabem que la gent reconeix de nosaltres. Una és el meu nom. És una decisió que es va prendre a l’assemblea de candidats de primàries. Es van posar diverses opcions sobre la taula i es va votar aquesta. Jo no vaig votar.
L’incomoda?
A tothom l’incomoda una cosa així.
A un polític l’incomoda que la seva imatge s’utilitzi públicament?
Evidentment, baixes a l’arena per arriscar i per posar-te en un lloc que és un lloc de vulnerabilitat. Les coses grans només passen si estàs disposat a posar-te en un lloc de vulnerabilitat. Això ho assumeixo. Però fer servir l’espai d’un logo per posar la teva cara ja és una cosa molt centrada en la teva persona. I nosaltres hem fet un procés que és a la inversa, no és a partir d’una persona sinó a partir d’un moviment de trobada democràtica.
“En el cas del MACBA i el CAP Raval Nord, Maragall té un posicionament alineat amb l’antiga manera de fer del PSC de Barcelona, de pactar amb les elits”
No és un un projecte molt personal?
La política sempre és personal. Jo vaig fer aquest pas endavant per raons personals. Per a mi era personalment important que a la política catalana aparegués un discurs que no estava apareixent i m’hi volia jugar les meves idees. Podria haver optat per un altre camí. Podria haver optat per garantir-me un lloc en un partit polític. De fet m’ho han ofert fins fa deu dies. I per tant, és una decisió personal, personalíssima.
I que aprofita el fet que vostè fos conegut mediàticament.
Però no era conegut per ser cuiner o futbolista. Era conegut per la meva presència en els mitjans de comunicació polítics, per tenir un discurs polític. Per donar les meves opinions independentment de qui beneficiés. Aquest era el capital que hem pogut posar en funcionament. En política sempre hi ha ambició personal i és perquè hi ha ambició personal que les coses passen. Rebutjo la idea puritana de fer-nos creure que els polítics són éssers angèlics que apareixen en la política contra la seva voluntat i contra les seves aspiracions. Jo tinc vocació política. Jo vull fer política en un país lliure. En un país ocupat ja l’he vista i no m’agrada. En els partits polítics tradicionals ja l’he vista, i no m’agrada. Per això proposàvem un canvi de la manera de fer.
Foto: Jordi Play
Fins ara hi ha hagut alguna enquesta que els dona un regidor i d’altres que no els en donen cap. I el 28-A ha deixat dos grans jugadors, ERC i PSC. Dos partits tradicionals, el de l’independentisme i el de l’unionisme moderat. Això els deixa poc espai.
Les enquestes tenen un problema greu de precisió, perquè el moviment polític és tan volàtil que costa de capturar, sobretot quan es parla d’opcions noves. Va passar a Andalusia, quan es va dir Vox obtindria pocs diputats i ha passat amb les estatals amb Vox en sentit invers. El nostre joc no és el de les enquestes, sinó un projecte que fa un any i mig que construïm. Fins a l’últim minut del combat no sabrem com de gran era aquest espai.
Per això li parlo dels resultats del 28-A, més que de les enquestes.
El 28-A era una votació a la qual nosaltres no ens presentàvem, ni cap opció que s’hi assemblés. L’única cosa que algú pot dir que potser s’assemblava a nosaltres podia ser el Front Republicà, però tampoc era exactament el nostre espai. Per tant, el que ha passat a les eleccions espanyoles tampoc es pot transposar a les municipals. Primer, per una qüestió de participació.
Creu que n’hi haurà menys?
Menys del 78%, sí.
Per què?
Perquè l’històric de participació en les municipals i l’històric de participació a les espanyoles és el que és.
Però el moment és diferent.
Hi haurà més participació que fa quatre anys, però no tanta com el 28A. El que estava en joc a les espanyoles és diferent del que està en joc a les municipals. I els candidats d’ERC a les espanyoles, Oriol Junqueras i Gabriel Rufián, eren molt diferents del candidat d’ERC a les municipals, Ernest Maragall. Representen valors molt diferents dins del partit. Junqueras pot ser una aposta de futur del país en una determinada línia. Maragall representa uns valors de fa 20 o 30 anys de la política municipal.
No troba que hagi evolucionat? Ha passat del PSC a l’independentisme.
Retòricament. Oriol Junqueras és molt més bon candidat que Ernest Maragall. Representa d’una manera molt més nítida les aspiracions independentistes de molta gent, encara que el votin a contracor, encara que el votin per solidaritat amb la seva situació personal. Maragall, en canvi, és una persona que ha fet tot els papers de l’auca. Ha treballat a l’Ajuntament com a tècnic. Ha estat regidor i tinent d’alcalde, conseller d’Educació, conseller d’Exteriors, eurodiputat.
Li sembla mal currículum?
Quin és el seu llegat? Per què al final de la seva carrera ressuscita uns models que no han evolucionat substantivament respecte al que defensava fa 20 o 30 anys en aquesta ciutat? Per exemple, en el cas del MACBA i el CAP Raval Nord. Té un posicionament més alineat amb l’antiga manera de fer del PSC de Barcelona, de pactar amb les elits, que no pas amb el posicionament de les bases d’ERC. Per tant, en les municipals nosaltres tenim un espai perquè no volem convertir Barcelona en part d’una estratègia de pacte general que inclogui el Congrés i el Parlament. La relació entre el PSC, el PSOE i ERC en els pròxims anys serà la clau de la pacificació de Catalunya.
Per tant, esperen estirar vots de l’espai d’ERC?
No ens plantegem l’estratègia ‘aquí hi ha uns vots i els anem a buscar’ i ‘direm a aquesta gent el que vol sentir’. Posem un projecte i unes idees sobre la taula i mirem de comunicar-lo al màxim nombre de gent i de veure si la gent vol venir-hi. No anem a buscar el votant d’ERC, ni el de Junts per Catalunya, ni el del Front Republicà en particular. Però és evident que l’Ernest Maragall no representa els valors de les bases d’ERC, ni Elsa Artadi representa els valors del moviment de base que manté viva la idea de la Catalunya nacional que ha defensat tradicionalment el món convergent.
“La irresponsabilitat d’Artadi d’intentar liderar una de les metròpolis més importants del Mediterrani sense haver-se mirat ni cinc minuts quines són les qüestions de fons de la ciutat demostra què ha passat amb l’oposició”
Fa un moment ha parlat d’una estratègia d’ERC de pacte general amb el PSC i el PSOE. Creu que hi pot haver un pacte Ernest Maragall-Jaume Collboni?
L’estratègia de canviar Alfred Bosch per Maragall forma part del camí que obre ERC al pacte de les esquerres. Evidentment, primer amb Colau i, si es normalitza la situació, també amb el PSC. Això no és cap secret per a ningú, tampoc per al votant d’Esquerra Republicana. ERC vol ocupar el centre del discurs nacional independentista i necessita aliances amb qui té el poder. No és raonable pensar que quan s’hagin d’aprovar els pressupostos al Parlament de Catalunya, si ERC està parlant amb el PSOE a Espanya no parlarà amb el PSC al Parlament. Tampoc és raonable que quan s’hagi de fer un govern a l’Ajuntament de Barcelona Collboni i Ernest Maragall no s’asseguin a parlar amb el corifeu al voltant, La Vanguardia, la cadena SER o Meritxell Batet i Pedro Sánchez. I formarà part del nou billar a tres bandes de la política catalana.
Si això és tan obvi i els votants ho saben i han tingut uns resultats tan bons el 28-A, vol dir que gran part de l’independentisme vol això ara?
Pot ser. Això és la democràcia.
Aleshores, Primàries té menys opcions.
La democràcia també és perdre, això no és un problema. No soc aquí buscant el poder pel poder. Hauria triat un altre camí.
Però si no obtenen representació, desapareixeran.
L’última situació en què em poso psicològicament és aquella en la qual no ens en sortim. La situació en què jo em poso, i que em genera un beneït problema, és què passa si tinc el poder de decidir què passa a l’Ajuntament de Barcelona. Això ocupa el meu cervell 24 hores al dia. Com ho fem perquè Barcelona sigui millor.
El primer que hauria de decidir és per qui aposta.
Nosaltres no farem alcalde de Barcelona una persona contrària al dret a l’autodeterminació de Catalunya, o una persona a favor de la seva repressió, o a favor de la seva provincialització. Però ens asseurem a parlar, perquè som demòcrates.
Tenen intenció de presentar batalla si no els conviden als debats de campanya als mitjans públics?
Sí, perquè l’article 66 de la llei electoral diu que els mitjans públics poden cobrir i han de cobrir els grups polítics que es presenten a les eleccions sense haver tingut una representació prèvia amb aquell nom quan es tracta d’un grup polític significatiu. I això inclou els debats.
I per què no es fa?
Els mitjans públics han d’entregar a la Junta Electoral un pla de cobertura, i la junta electoral l’aprova o no. Si els mitjans es deixen un grup polític i ningú diu res, queda fora. Però és que nosaltres sí que tenim representació, tot i que és endimoniada. Tenim Gerard Ardanuy a la llista, com a suplent. I ell és un regidor no adscrit no perquè sigui uns trànsfuga, sinó perquè la coalició Convergència i Unió s’ha desfet i el partit de la qual a que ell pertanyia ja no existeix. Però ell continua sent regidor amb plens drets polítics, encarna la representació d’aquests votants. A més, anem en coalició amb Demòcrates de Catalunya, que té dos diputats al Parlament de Catalunya, amb Solidaritat, que té regidors i alcaldes, i això la llei també ho té en compte.
“El món convergent, dolgut per la campanya que havien fet els comuns per arribar a l’Ajuntament, en què se’ls va titllar de ‘màfia’, una campanya indecent, ha anat a encendre el foc de la superilla. Això és mala oposició”
Mitjans públics a banda, l’Ateneu Barcelonès, en un debat que al final no es va fer perquè Ada Colau no va voler-hi participar, no els va convidar. I els comerciants tampoc.
Hi ha una certa por. S’utilitza l’argument de només els grups polítics amb representació, que a més s’utilitza malament en el nostre cas, perquè hi ha una certa por de fer enfadar els partits que governen.
Ha esmentat de passada que li han ofert entrar en altres llistes. I Ferran Mascarell, que s’ha integrat a la de Junts per Catalunya, li ha retret que no hagi fet el mateix per acostar-se a la unitat de sobiranisme.
Una de les coses han desfet els resultats del 28-A és que la idea que la unitat és l’única manera. És un argument mort. El que es vol no és unitat, sinó submissió i que no hi hagi debat. La unitat de despatxos en fa més febles, menys imaginatius, no ens permet dirimir a l’interior del nostre moviment les discrepàncies. Hem fet totes les renúncies que s’havien de fer. Em vaig reunir amb tothom, inclòs Mascarell.
Quines renuncies?
Els vam oferir negociar el reglament de les primàries, adaptar-nos al seu moment polític, fer un debat obert de cara a la gent per decidir com s’havien de fer aquestes primàries. No ho van voler perquè no volien una unitat basada en una presa de decisions col·lectiva. Volien una unitat en què ells decidissin l’estratègia, el discurs, els noms, els pactes perquè vagi un de dos i l’altre de quatre i l’altre de sis. Això és el que empobreix la política catalana. Hem de poder discutir les coses com a adults, tractar la gent com a adulta. Si haguéssim fet les primàries com jo les havia dissenyat, el guanyador les primàries segur que hauria sigut l’alcalde de Barcelona. I els regidors ho deurien a la seva capacitat de mobilització i al líder que els ha donat un lloc.
Foto: Jordi Play
De debò pensava que arribaria i acceptarien un sistema proposat per un nouvingut sense representació institucional?
És que era un sistema millor. Sabia que era molt difícil. Per això ho vam proposar en una conferència i vam recollir signatures. No vaig anar a picar una porta i a dir que havia tingut una idea, sinó que vaig demostrar que existia una demanda per aquesta idea.
Es va presentar davant del públic dient “jo tinc la idea de les primàries”. Difícilment li podien comprar.
Cada cop que es posa una idea al servei de la política catalana i no és de ningú, aquesta idea la degraden a la seva versió més malmesa i l’acaben cremant. Per exemple, el referèndum. Era una idea que estava fora de la política catalana a mitjans del 2016. Amb un grup d’activistes la vam agafar i la vam tornar a posar al centre de la política catalana. No hi havia cap partit polític. Després la CUP s’hi va sumar i vam confluir amb la voluntat de la CUP també de posar un referèndum sobre la taula. El setembre del 2016 el Parlament de Catalunya accepta el referèndum. Els partits se la fan seva i no comencen la campanya seriosament fins a l’estiu del 2017. A la primavera parlaves amb gent del Govern i tothom creia que no hi hauria referèndum.
El cas és que ara es presenten com un moviment de base a unes eleccions que fa quatre anys les va guanyar un moviment de base, que va guanyar inesperadament i que ha tingut un mandat molt complicat i molts sectors desencantats.
Nosaltres evidentment paguem els plats trencats del fracàs dels comuns com a moviment civil. Però hi ha diferències importantíssimes. Entre ells i nosaltres. El pecat original dels comuns és que ells sí que van pactar amb Iniciativa per anar a les eleccions, això que venien d’un món molt contestatari amb Imma Mayol a l’Ajuntament i Joan Saura a la conselleria d’Interior. I no han sabut rectificar. La llista d’ara és molt més d’iniciativa que la de fa quatre anys. Jo tinc una certa admiració per Ada Colau. El pas que va fer de baixar a l’arena és inspirador. I l’altra diferència és que no s’esperaven guanyar i havien fet una llista per fer activisme des de l’oposició i es van trobar que no sabien com funcionava l’Ajuntament.
“Si haguéssim fet les primàries com jo les havia dissenyat, el guanyador les primàries segur que hauria sigut l’alcalde de Barcelona”
Vostès tampoc hi tenen cap experiència.
Però a nosaltres això ens obsessiona molt i ens estem preparant per saber què hem de fer si arribem a l’Ajuntament, al govern o a l’oposició. No podem fer pagar a la ciutadania un màster de tres anys per entendre com funciona. I portem un any amb un grup de treball intern del nostre moviment que es dedica només a això, a entendre com funciona l’Ajuntament, la burocràcia, l’acció política de l’Ajuntament, qui mana de veritat en cadascun dels àmbits.
Però sense ser-hi com s’aprèn això?
El que vull dir és que no hem descuidat això. Tenir un representant a l’Ajuntament com el regidor Ardanuy ens ha anat molt bé, fa mesos que ens està fent una formació sobre les coses que només veus quan portes 12 anys a l’Ajuntament com ell. Per no fer com la regidora [Gala Pin] que fa poc va dir que al final ha après que la policia era una cosa important.
En tot cas, ara en saben més.
Es clar. N’han après i hi ha coses que han fet bé. Hem de trencar amb la idea que els nostres adversaris ho fan tot malament. El comissionat d’escoles bressol ha fet una bona tasca. Però també hem de poder dir que els tres anys perduts, o els quatre anys perduts, no són perduts només per incompetència, sinó una aproximació sectària a la ciutat. I això no ha canviat. Per exemple, la seguretat. És un dels grans temes de campanya per culpa de l’alcaldessa, perquè ha permès que es degradés la seguretat a la ciutat. I ara els discursos autoritaris fan forat. Si no hi hagués cap problema de seguretat, seria molt més difícil.
Una ciutat com Barcelona sense cap problema de seguretat?
Totes les grans ciutats tenen problemes de seguretat. Però la degradació de la seguretat a Barcelona els darrers anys és una evidència objectiva i subjectiva. Això obre la porta als discursos durs com el de Manuel Valls. I Colau a última hora ha intentat reaccionar. Aleshores fa coses com el discurs contra l’atac al local LGTBI de Sant Antoni. Va fer populisme punitiu, dient que no hi hauria impunitat i parlant de la policia i la fiscalia. UN discurs que podria haver fet Rudolph Giuliani a la nova York dels anys 80. Això vol dir que ha renunciat a la seva perspectiva ideològica sobre la seguretat perquè té por de perdre i ha comprat l’argument de l’altre. Això és gravíssim.
“Maragall no representa els valors de les bases d’ERC, ni Artadi representa els valors del moviment que manté viva la idea de la Catalunya nacional que ha defensat tradicionalment el món convergent”
La participació era un dels grans objectiu de Colau i també ho és per a vostè. I hi ha molta gent decebuda amb el que s’ha fet en aquest àmbit.
Perquè la participació és difícil. Però la tecnologia fa possibles coses que abans eren utopies. El problema és que no hi ha pràctica. Hem d’aprendre com es pot garantir que la participació sigui efectiva i no de cara a la galeria. A Suïssa funciona com a contrapès. Hi ha temes a la ciutat que a la gent li preocupen. Vagi on vagi, la gent em pregunta pel tramvia. Això vol dir que això és or. Tens la gent de la ciutat veritablement preocupada i interessada en una qüestió urbanística de mobilitat, d’ecologia i de contaminació. Per tant, per què no tenim aquest debat de veritat? L’Hereu fa 10-12 anys es va inventar un fals referèndum
I no està cremat el referèndum sobre el tramvia?
No. Allò era una pregunta falsa per intentar que la gent s’empassés una cosa que ells ja havien decidit. Però si poses una urna i queda clar que tindrà conseqüències, la gent surt a votar. Nosaltres, que som partidaris de la unió dels tramvies per la Diagonal, creiem que aquesta decisió la podem prendre col·lectivament.
No és una decisió massa tècnica?
Una part de la decisió que pot ser tècnica, però la resta política. La Diagonal necessita una solució que ara mateix no té. Està saturada de cotxes. La nostra aposta és per la retirada del cotxe de la ciutat per reduir la contaminació.
En això coincideixen amb l’equip de Colau.
Doncs jo crec que han estat molt covards en les polítiques per reduir la contaminació, han sigut de ciutat conservadora. Per què no proposen un peatge de congestio? És la mesura més ràpida, eficient i directa per reduir la contaminació i les malalties respiratòries. És una proposta polèmica i té un impacte fort en el model de ciutat. Però s’ha de poder experimentar i un any després posar-ho a votació amb un referèndum. Segur que seria acceptat.
La unió dels tramvies ha sigut una aposta clara. Vostè que també la veu clara, per què creu que no ha trobat suports?
Aquest equip de govern té una incapacitat manifesta i provada de teixir aliances quan volen fer una cosa disruptiva, es digui superilla, es digui tramvia, es digui el món associatiu. Vagis on vagis de la ciutat et parlen del mateix. Sensació de menyspreu, altivesa, sensació de que ells saben quina és la veritat absoluta i que les objeccions de la gent són sempre d’enemics polítics.
L’oposició també ha sigut bastant bel·ligerant.
A Alfred Bosch se li va barrejar amb un problema de relació amb els comuns. Però les alternatives al tramvia que es posen sobre la taula no funcionen. La del PDECat de l’autobús elèctric, no és una mala solució del tot, però s’enganya una mica la gent. Se li vol fer creure que és comprar deu autobusos que cobreixen els 3,8 quilòmetres que falten i que es podria fer demà. I no és veritat. Per cobrir la freqüència i la capacitat del tramvia caldria fer un carril segregat a la Diagonal, una intervenció urbanística. S’hauria de canviar la freqüència semafòrica per que aquests autobusos poguessin agafar unes velocitats que ara mateix no podrien agafar. Caldria desviar de la Diagonal els autobusos que ara mateix hi passen. I tot i així no arribaria a la capacitat que pot arribar el tramvia. Això és el que no s’està explicant.
“Rebutjo la idea puritana de fer-nos creure que els polítics són éssers angèlics que apareixen en la política contra la seva voluntat”
El veig tan crític amb l’oposició com amb el govern.
És que l’obligació de l’oposició no és bloquejar. L’obligació de l’oposició és oferir alternatives.
I no ho fa?
No ho fa bé. Posem l’exemple de la superilla. S’ha executat malament però és una idea fantàstica. A Portal de l’Àngel funciona, a Enric Granados funciona, a Sant Antoni comença a funcionar. És el futur de la ciutat. I és un pla que ve del mandat de Trias. Però s’ha executat malament al Poblenou i el món convergent, dolgut per la campanya que havien fet els comuns per arribar a l’Ajuntament, en què se’ls va titllar de ‘màfia’, una campanya indecent, ha anat a encendre aquest foc. Això és mala oposició. Si fas oposició has de poder explicar a la gent quin model de ciutat defenses. I això no ho hem vist. La candidata de Junts per Catalunya, en quants dies ha pres la decisió de ser candidata? Quants dies fa que s’ha començat a estudiar aquesta ciutat? La irresponsabilitat d’intentar liderar no només una de les metròpolis més importants del Mediterrani, sinó la presidència de l’Àrea Metropolitana sense haver-se mirat ni cinc minuts quines són les qüestions de fons de la ciutat demostra què ha passat amb l’oposició. Jo fa tres anys que m’estic estudiant la ciutat.
Des dels Estats Units. Fa molt poc que torna a viure aquí.
Anar a fora és una virtut, no és un defecte. Et permet veure les coses amb perspectiva, aprendre. Si no hagués anat a Nova York i no hagués vist el que va fer el MoMA quan va haver d’obrir un segon museu i va triar Queens no veuria clar que el que està intentant fer el MACBA amb la capella de Misericòrdia no només és criminal per al CAP, sinó que és una mala decisió urbanística per a Barcelona. I, a més a més, ser fora ara no és anar fora al segle XIX. He estat participant del debat polític del meu país diàriament i he vingut a Barcelona quatre o cinc vegades l’any. Des del moment que vaig prendre la decisió, m’he format teòricament perquè fa deu anys que estic obsessionat amb Barcelona i, he anat venint a estudiar coses sobre el terreny. Si m’hagués quedat aquí, avui el meu discurs seria més pobre.
