L’alcaldable d’ERC a Barcelona, Ernest Maragall, dibuixa escenaris postelectorals abans i tot de l’inici de campanya. S’enfronta amb contundència al PSC, partit del que va ser regidor i dirigent municipal durant molts anys, per la seva posició sobre l’autodeterminació i el judici als líders independentistes. En canvi, insisteix en allargar la mà als comuns i al sobiranisme, malgrat les carbasses rebudes fins ara. Al llarg d’una jornada maratoniana, de la que el TOT Barcelona va ser testimoni del matí a la nit, l’encara diputat desgrana propostes per Barcelona i les reformes pendents a l’administració local.
Anem cap a un escenari novament de gran fragmentació al consistori, fins i tot amb possibles empats. Té sentit reduir-ho a una tria entre Colau i Maragall, com ha dit?
No és reduir-ho, és ser coherent amb l’escenari més probable. A dia d’avui sembla que quedem per davant aquestes dues forces, tot i que pugui haver poca distància amb la resta. És un escenari que pot evolucionar, clar.
Va ser el primer alcaldable en presentar la llista sencera i ja s’ha endut el primer ensurt amb les declaracions sobre els gais de Sicus Carbonell. El van fulminar en poques hores.
És evident. Hi havia una expressió clarament desafortunada i inacceptable, incompatible amb els principis globalment acceptats sobre la diversitat i amb la posició d’ERC. No hi havia massa més sortida que aquesta. Vam parlar amb ell i va ser una decisió compartida.
[r:1]
Va prometre una llista amb el 50% d’independents i finalment s’han concentrat només al capdamunt. I alguns ho són més que d’altres, perquè s’hi compten candidats de les joventuts del partit o de Moviment d’Esquerres. Els dos fitxatges externs que més sobresurten són Elisenda Alamany i Miquel Puig pels números 2 i 3. Si forma govern, no és un handicap no haver treballat mai junts els tres?
No són independents en el sentit tradicional de persones pròximes que no militen. Els que hem incorporat justament tenen el valor afegit de l’implicació ciutadana. La 2 clarament no és independent sinó un acord entre dues forces polítiques, ERC i Nova. Qualsevol pacte o govern de coalició consisteix en posar a treballar junta gent amb concepcions diverses.
Miquel Puig li cobreix el flanc econòmic. Alamany per a quina cartera la veu?
No és un tema d’especialitats, ella representa a una organització que estableix un acord amb ERC que augmenta la centralitat del projecte resultant i afegeix valor al sobiranisme progressista.
Amb Gemma Sendra ha compartit moltes batalles i sonava fort com a número 2, però ha acabat ocupant el 7. Ha passat factura la seva gestió del conflicte per la capella de la Misericòrdia?
Simplement no. I implica un desconeixement molt profund de mi, d’ella i de com es fan les llistes! No és una competició per arribar al lloc més alt. Només puc valorar la seva gestió en positiu. La decisió estava presa setmanes abans.
Ernest Maragall, durant l’entrevista del TOT Barcelona / Jordi Play
El govern municipal li ha tirat en cara que no donés suport des del principi al tramvia per la Diagonal, la funerària pública i el dentista municipal. Justament 3 mesures ‘progressistes’. Amb el dentista i el tramvia va cedir però amb la funerària no.
Els canvis introduïts van ser suficients en dos dels tres casos, però la hipòtesi que són mesures d’esquerres mereix discussió. El govern actual fa d’oposició i busca conflictes, sembla més interessat en criticar a la resta que en tirar endavant polítiques. ERC ha fet més de govern que d’oposició posant sobre la taula elements per compartir objectius sense caure en la frivolitat.
A la presentació del local de campanya deia que busca vot unionista. Però segons les enquestes qui li menja terreny és Junts per Catalunya, que comença a remuntar. És creïble que en 6 setmanes ERC no farà campanya entre l’electorat sobiranista?
Em resisteixo a plantejar-ho com a votants unionistes versus sobiranistes. És obvi que ens adrecem a tots els ciutadans que ja s’han mostrat a favor d’una o altra opció independentista, però també a tots els identificats amb posicions progressistes. Tractarem de convèncer als que no han votat mai sobiranisme però estan preocupats per la desigualtat o l’eficiència dels serveis públics.
Ha proposat un pacte a Junts per Catalunya i la CUP. Elsa Artadi ja li ha deixat clar que no firmarà res abans de les eleccions, però la CUP no ha tancat formalment la porta per ara.
En el terreny sobiranista, estem obligats a buscar coincidències i compromís. En l’acció de govern, l’experiència diu que és complex. Però si s’hi avinguessin no hi tindria cap inconvenient, per mi encantat. I amb això no voldria que semblés que els estic acariciant, que no els fa cap falta ni seria respectuós.
La CUP no sol entrar en certs jocs i relacions públiques i les darreres setmanes se’ls ha exclòs de debats electorals com el dels comerciants o el de l’AVV de les Tres Torres.
No n’era conscient i no em sembla bé. Se’ls hauria hagut de convidar, tenen tot el dret a participar en un debat en les mateixes condicions que tothom.
Ernest Maragall: “A Porcioles no se’l pot reivindicar ni legitimar en cap sentit”
L’altra aliança possible és el PSC. Sobre comerç va coincidir amb Jaume Collboni en diverses mesures, com la taxa a l’e-commerce o una eventual Expo 2030. Potser en la lletra petita no estan tan lluny com diuen.
En qüestions concretes podem coincidir amb el PSC i fins i tot amb Manuel Valls, com els districtes comercials APEU. Però això és molt diferent de considerar un acord de governació. Ara mateix és impossible. La línia divisòria és llibertat i democràcia. I el PSC ara actua contra l’exigència democràtica bàsica que compartim molts. Un terreny on estan molt clarament situats, en positiu, els comuns. Tenim moltes altres discrepàncies, però estan a favor de la llibertat de decidir i en contra del judici i la repressió. I en canvi el PSC no.
Xavier Trias s’ha permès recordar-li que és més jove que vostè. I sempre que li pregunten per l’edat (76), respon que Bernie Sanders encara el supera. Però Sanders no ha guanyat les eleccions ni governat, en realitat no sabem com se’n sortiria.
Però es postula per president dels EEUU, eh! Tenim experiències històriques abundants de gent d’aquesta edat amb responsabilitats de governació. El ritme que s’exigeix és tan cansat per l’alcaldessa com per mi. És obvi que la salut compta, però jo en aquests moments no veig res que m’impedeixi posar-hi tota l’energia que cal. Ja ho faig en la preparació, que és igual d’exigent! La verificació que l’edat no és un impediment està en el dia a dia i la pràctica.
Després del cara a cara Colau-Valls va demanar als candidats que no utilitzin la memòria de Pasqual Maragall. Però no entra a valorar si un model de ciutat com el de Manuel Valls és o no maragallista. No és injust pel seu germà, que no pot defensar-se?
L’últim que he de fer jo és entrar en polèmiques com dir-li que ell no ho és i jo sí o qui ho és més. No hi hem d’entrar ningú. Demano que ningú intenti representar ni apropiar-se d’un patrimoni que és de veritat col·lectiu. Per això intento parlar només de present i futur.
És la raó per la que quasi no apareix el seu cognom a la imatge de campanya?
No és una petició meva, és un criteri de la gent d’imatge i comunicació. Tot i que si ho he acceptat i usat, me’n faig responsable i també acaba sent cosa meva. No es tracta ni d’exhibir ni d’amagar, sinó de ser un mateix amb naturalitat.
A les seves memòries, Pasqual diu: “Jo em trobo absolutament Mira, l’Ernest el trobo del tot Maragall”. Què vol dir? En què són tan diferents?
Són temperaments. Com a qualsevol família, el pare i la mare representen perfils diferents. Havíem tingut converses ell i jo sobre si era certa aquesta diferència, si jo era més tal o qual. Inevitablement els dos som barreja. Mira és un cognom alacantí i té un component més sanguini, apassionat i arrauxat, mentre que Maragall es podria interpretar com més reflexiu, més implícit. Però al conjunt de germans i cosins de la família Maragall ens deien “els implícits”! Tots, el Pasqual també, teníem tendència a ser més aviat introvertits i reflexius. Probablement jo era més introvertit que el Pasqual, però vaja, també hi ha molta especulació en tot això!
Ernest Maragall, en un moment de l’entrevista / Jordi Play
Vostè va entrar a l’Ajuntament fa ara 50 anys, durant el porciolisme. Hi ha antropòlegs i urbanistes com Manuel Delgado que critiquen que el model de Barcelona no ha variat substancialment des d’aleshores, que hi ha un fil de continuïtat no desitjable.
En l’etapa de Porcioles va entrar a l’ajuntament gent amb una certa preparació i excel·lència, capaç de fer una reflexió de futur sobre Barcelona. Però va ser ‘malgrat’ Porcioles. Els primers anys vam fer sindicalisme clandestí contra el govern municipal, per dignitat bàsica tant laboral com democràtica. Érem una part més, menor si es vol, de la lluita antifranquista. Porcioles tenia una certa pretensió de construir la ‘gran Barcelona’ i almenys va posar en marxa alguns grans instruments urbanístics i econòmics. Tot i així ho feia des de la manca de representació i legitimitat, des de l’autoritat conferida pels nomenaments a dit. És indestriable una cosa de l’altra i per tant no se’l pot reivindicar ni legitimar en cap sentit.
Vostè va portar com a tècnic i polític àrees molt diverses: l’institut d’informàtica, cadastre, hisenda… Digui’ns alguna cosa amb la que no se’n va sortir i veu pendent.
Calia modernització i democratització, perquè l’ajuntament franquista era autoritari però també un desori organitzatiu. I encara hi ha moltes coses pendents. Hauríem de canviar d’una vegada, en aquesta administració i moltes altres, el criteri dominant de les autoritzacions prèvies per a quasi tot. Això allarga molt tràmits com l’obtenció de llicències. M’expliquen autèntics calvaris! No és només aprimar la burocràcia, és passar-nos a l’anglosaxona: una regla clara i després exigència màxima amb qui trenqui la confiança. Canviar l’accent del pre al post, perquè sinó molts cops quan s’ha obtingut el paper ve el campi qui pugui: el control real desapareix o s’afebleix molt i tendim a acceptar un règim de tolerància.
És partidari de mantenir el Pla de Barris?
Sóc partidari de reformar-lo profundament per fer-ne una aplicació universal. Tots els barris són Barcelona, encara que cada un necessiti una aproximació i uns objectius.
Ernest Maragall: “Sóc partidari de reformar el Pla de Barris per aplicar-lo a tots els barris”
I de cobrir la Ronda de Dalt a l’alçada d’Horta-Guinardó?
Hem de valorar-ho a nivell tècnic i de cost-benefici, però més aviat diria que sí. Ara, ha de formar part d’un paquet de transformació urbana que vagi molt més enllà. No és la Ronda, és tota la frontera nord al Besòs, que està desconnectada, pendent i aturada per grans obres inacabades.
Quins plans té pel parc de la Ciutadella? Tothom el vol ressuscitar però mai es desencalla.
Hem de tornar el parc a la ciutat i això vol dir enderrocar murs i reixes i connectar-lo millor. I si pot ser amb el mar, també. I prendre decisions significatives sobre el zoo.
Va dir als botiguers que el proper Nadal ja volia que fos molt diferent. Com? Elsa Artadi va obrir la porta a l’esponsorització de la il·luminació, com reclamen alguns eixos comercials.
El proper ha de suposar un primer pas cap a un Nadal que faci de Barcelona una referència europea. La llum ha de tenir la qualitat, originalitat i dignitat que correspon a Barcelona i alhora l’efecte que els comerciants busquen legítimament. L’esponsorització no crec que sigui el millor exemple. Tractem de dignificar aquest moment de màxim consum, que no sigui només un embogiment col·lectiu sinó un acte significatiu també qualitativament.
[r:2]
També va suggerir al Col·legi d’Enginyers que vol invertir més en infraestructures. Quines i amb quin finançament?
Ho estem treballant. Algunes prioritzacions les hem de fer d’acord amb altres ciutats metropolitanes i seria prepotent dir ‘ara farem tal cosa’ sense asseure’ns-hi. Hi ha pendents diverses millores de transport públic, per exemple la prolongació de la L2 fins a Zona Franca, el tram central de la L9 i la connexió de les dues branques de Ferrocarrils. Tot val diners, clar.
L9 i Ferrocarrils van tard perquè la Generalitat no se’n surt amb el finançament. I són obres molt cares: l’Ajuntament no pot avançar els diners com amb les dues parades de metro de Zona Franca.
Haurem de parlar i prendre la iniciativa, perquè hi ha massa interès general en joc i ciutadans que se’n beneficiarien. Hem d’explorar nous instruments de finançament que estan al nostre abast i que encara no s’han considerat. Alguns tenen a veure amb la Unió Europea.
Maragall: “La verificació que l’edat no és un impediment està en el dia a dia”
Reitera cada setmana la importància que tindran educació i cultura al seu programa electoral… però no hi ha manera que ens avanci mesures concretes!
Proposo obrir algunes biblioteques de nit i els caps de setmana! Ens sorprendrà l’ús que se’n farà quan estigui en marxa. Més sales d’estudi però no només: s’han de poder consultar llibres i disposar d’una xarxa bàsica d’atenció. D’educació: una concreció no, quatre! Primer, obrir més escoles bressol i en diverses modalitats de servei. Hem de ser una mica més radicals que la pura tarifació social, no n’hi ha prou. En segon lloc, un sistema potent de beques-salari amb un esperit que podríem dir-ne “Roosevelt”: el president americà va fer un programa post-crisi adreçat a acollir als joves que tornaven de la Segona Guerra Mundial. Tenim una bona colla de joves que no tornen d’una guerra, però que han sortit malament de la crisi: van abandonar els estudis per treballar, la feina se’ls va acabar i han quedat en terra de ningú.
Em falten la tercera i la quarta.
Mecanismes nous contra la segregació: s’ha presentat un pacte que està molt bé com a declaració de voluntats, però que hem de convertir en acció política. Amb estímuls perquè tota l’escola pública i concertada assumeixi la seva part de responsabilitat. La quarta és una aliança entre el sistema educatiu i els actius culturals: s’ha d’invertir més en el lleure, perquè l’educació no acaba a les cinc de la tarda al sortir de l’escola. Sinó, en comptes ser un element de cohesió, acaba sent generador de desigualtats. Cal que la gent se n’adoni que és més important l’educació que la televisió.
Vostè ha estat regidor, diputat, europarlamentari… Però fa la impressió que l’etapa que més l’ha marcat és la de conseller d’Educació.
Era molt intens i molt apassionant, efectivament. A l’ajuntament vaig estar molts més anys com a tècnic que com a polític, que vaig ser-ho un mandat i mig. A la conselleria hi vaig estar 4 anys, però la millor funció pública és la governació, perquè és la que et permet canviar coses.
