La citació a declarar que ha rebut Ada Colau, en condició d’investigada per subvencions a entitats afins, ha sacsejat la política municipal i centrarà amb tota seguretat la campanya electoral de 2023. Des de l’eclosió de la notícia, dimarts a la nit, s’ha produït un degoteig de declaracions, reaccions i insinuacions que genera força confusió. Tothom vol dir-hi la seva. Molt soroll.
Però no tot és igual d’important. Cal endreçar els elements d’aquesta història i mirar-nos els fets amb serenitat. Perquè si ens deixem endur per l’argumentari polític, ens donaran gat per llebre i encara aplaudirem al cuiner.
Què és important
El més important de tot, amb gran diferència, és el què i el qui: Colau, citada a declarar com a investigada. “El fet” és aquest i sense ell cap altre ingredient de la història tindria rellevància. I periodísticament hauríem d’afegir: Per primera vegada. Hi ha hagut altres accions judicials contra Colau, però cap havia tirat endavant. Han declarat davant d’un jutge altres càrrecs dels comuns, però mai l’alcaldessa. Ser investigada vol dir estar a expenses de la decisió d’un jutge i això posa en risc –baix segurament, però un cert risc– el lideratge de la capital catalana.
A més, Ada Colau és una líder política per partida triple: encapçala la tercera institució del país –i el segon major pressupost!–, és el pal de paller del seu partit i té un fort ascendent sobre el govern central. Que aquesta personalitat tan destacada del país estigui imputada per corrupció –encara que ara se’n digui investigada– és un fet cabdal, no hi ha forma de minimitzar-ho. La querella segurament busqui l’estigma d’aquesta foto, com diu l’advocat de Colau, però és que la foto no és gens menor.
Segona cosa important: la continuïtat de l’alcaldessa en el càrrec incompleix el codi ètic de Bcomú. Prou d’insultar la intel·ligència de l’electorat amb excuses com dir ara que és “voluntari” complir-lo o que s’aplica només si hi ha “ànim de lucre” personal. El codi ètic dels comuns és incomplible i no és el primer cop que queda en evidència. El límit salarial és insuficient, el règim d’incompatibilitats post-càrrec és massa estricte i la dimissió automàtica d’investigats no respecta el principi d’innocència. És un mal codi i els comuns haurien de demostrar prou maduresa política com per admetre-ho i derogar-lo. Ja no són novells a les institucions.
El mateix passa amb l’hemeroteca: la nova política no pot seguir reivindicant una puresa exclusiva i impossible. En política, si no t’embrutes gens les mans vol dir que no has tocat res ni ningú. La lliçó apresa bé val una disculpa. Ni que sigui tàcita, despenjant de la web de Bcomú les acusacions vessades contra Trias en campanya.
Què no és tan important
La denúncia que motiva la investigació és opaca. No sabem exactament qui l’ha impulsat, ni qui hi ha darrere de l’associació que formalment la presenta. Els comuns defensen que és un lobby relacionat amb la gestió privada de l’aigua i que tot plegat només busca erosionar-los. Doncs sí, és probable que les intencions de la denúncia no siguin gens santes. I és molt lleig que els denunciants amaguin la seva identitat i el contingut exacte de la querella.
Ara bé, què canvia això realment? Si fos VOX a cara descoberta, seria igual de noticiable que Ada Colau declari davant d’un jutge. Si una investigació acaba amb una condemna ferma, què canvia qui sigui el denunciant? Si s’arxiva, què importa quanta maldat o bondat hi hagi en l’acusació? L’important és el resultat! Per això es judicialitza la política, perquè provoca conseqüències. Algunes tan decisives com anar a presó, ser inhabilitat o ser embargat. Que els hi diguin als encausats per l’1-O!
L’últim element de la història són les subvencions que centren la investigació. Els querellants s’han passat de frenada dient que arriben a 80 milions d’euros, una xifra del tot inversemblant. A tall d’exemple, la unió dels tramvies costa la meitat. Ho hauríem notat fa temps, si fossin 80 milions! Les xifres oficials del que han rebut les entitats en qüestió volten els 2-3 milions, tota una altra dimensió. Ara bé, el jutge no es fixarà en si són 2 o són 80, estudiarà únicament la legalitat de l’assignació del diner públic.
No crec que trobi cap incompliment flagrant de la llei, si bé algunes modalitats d’ajudes sabem que tenen més flaqueses legals que altres. Per exemple, firmar convenis anuals en comptes d’atorgar subvencions a través de convocatòries obertes. Els convenis donen estabilitat i redueixen paperassa inútil, com ha reivindicat l’associacionisme de forma transversal. Una convocatòria oberta amb taules de puntuació fa perdre molt temps, esforços i diners, però la institució es protegeix més a sí mateixa de sospites d’amiguisme. Caldria una reflexió tècnica, tranquil·la, sobre com conjugar millor seguretat jurídica i eficiència burocràtica.
En paral·lel, cada elector farà el seu judici ètic sobre quant interès públic té donar diners a Càritas, a la PAH, un sindicat o l’associació que sigui. Perquè és subjectiu. Els governs en general tendeixen a afavorir els seus –en el sentit més ampli del terme–, perquè el destí del diner públic sempre és ideològic mentre que els recursos són finits. Quan destines més diners a l’emprenedoria o la pobresa energètica, quan subcontractes més processos participatius o més obra pública, quan estrenes línies d’ajudes per a hotels o per a cooperatives… De retruc beneficies a un sector que t’és afí en detriment d’altres que ho són menys. És inevitable. I si es fa amb transparència i proporcionalitat, pot ser legítim. I per descomptat, és totalment legal.
En resum, la columna vertebral d’aquesta història és que per primera vegada l’alcaldessa de Barcelona ha de declarar en un jutjat com a investigada. I que això la fa incomplir el codi ètic del seu partit, que era una de les senyals d’identitat de la nova política. La resta –denunciants, subvencions, intencionalitats…– són elements circumstancials. Més o menys atractius i morbosos, però accessoris. Si canvies el denunciant i l’objecte denunciat, la història resultant és la mateixa en essència. Ens haurem d’acostumar molt a destriar el gra de la palla, perquè la precampanya electoral ja ha començat i rebrem propaganda a cabassos.
