El govern d’Ada Colau i Jaume Collboni enfila l’últim any de mandat amb molts fronts oberts i algunes discrepàncies internes, però amb el luxe de circular per la política catalana sense haver de parar atenció al revisor de l’esquerra. No hi ha ningú embalat per aquest costat, cap partit ni actor social que realment els vulgui i pugui avançar per l’esquerra. I com que no cal patir per aquest flanc, rumb al centre a tota vela.
L’exemple més evident és la Copa Amèrica. Aquesta setmana el TOT Barcelona ha publicat un cicle de reportatges sobre el llegat polític i econòmic que han deixat les dues edicions llevantines de la competició de vela. Des de València, hem recollit moltes veus i testimonis sobre una cita que ha quedat tenyida per la corrupció dels anys de més megalomania del PP.
La contundència de dirigents d’Unides Podem, PSPV-PSOE i Esquerra Unida sobre l’aposta de Barcelona és inaudita. Companys de files!! No es tallen un pèl en les desaprovacions obertes a Ada Colau, el PSC i la Generalitat catalana. No se’n saben avenir que partits pretesament d’esquerra dura com els comuns celebressin amb total triomfalisme ser la seu d’unes regates “elitistes” el 2024. És més, fan notar que Ada Colau i Pere Aragonès van usar la mateixa frase calcada que va fer servir Rita Barberá: som més xulos que ningú i farem “la millor Copa Amèrica” que s’hagi fet mai enlloc. Líders veïnals de València fins i tot ironitzen sobre alliçonar als de Barcelona pel seu silenci.
En la crònica política municipal aquesta absència d’atacs contundents pel flanc esquerra és el pa de cada dia. Als plens, a les comissions i fins i tot als tribunals. Colau i Collboni s’enfronten a atacs polítics i judicials per plans que desagraden al sector dretà de la ciutat, en especial a grans patronals i representants del vehicle privat. Atacs a la ZBE, la reforma de Via Laietana, la Superilla, el veto hoteler… Tantes envestides per la dreta fan passar per esquerranós qualsevol liberal: a falta de miracles, un bon martiri també ajuda a ser santificat.
Però no és el mateix qüestionar per exemple la Superilla de l’Eixample des de la dreta que fer-ho des de l’esquerra. Com a mínim no ho és gens a nivell electoral. El votant obrer i perifèric que sustenta dels dos partits del govern municipal passa olímpicament de l’impacte de les obres en les vendes dels comerços cèntrics o en la salut de la ‘marca Barcelona’. En canvi, no restaria gens indiferent davant l’evident prioritat de l’Eixample davant de Nou Barris en la despesa pública. O sobre la cronificació dels desnonaments durant l’alcaldia amb més expectatives en habitatge.
Però no, pel costat esquerra no hi ha mar brava. ERC presideix la Generalitat i també necessita cultivar una certa centralitat. Junts coqueteja amb banda i banda del tauler ideològic, però al final el seu electorat és més aviat de centre-dreta. Les tres dretes unionistes de l’Ajuntament continuen predicant al desert les seves dèries, inamovibles. Qui realment hauria d’ocupar l’espai més a l’esquerra de Colau és la CUP de Barcelona, però el seu fracàs electoral de 2019 i les misèries del postprocés l’han deixada fora del discurs mediàtic capital. Si hagués obtingut representació Primàries, tot i que menys escorada a l’esquerra també hagués qüestionat l’status quo barceloní. El moviment veïnal rondina però en veu baixa, perquè l’incomoda que se’l pogués confondre amb l’histriònic anticolauisme de les xarxes socials.
Així les coses, Barcelona viatja cap al centre a marxes forçades. A les eleccions del 2023 hi haurà molt relat rebel i pirotècnia… però poca transformació profunda. Que canviï tot perquè no canviï res, i visca l’status quo i l’ordre business friendly. La competició per la vara d’alcalde potser serà renyida, però per fer revolucions roges no s’augura gens de competència.
6 
