El govern municipal ha presentat aquest dijous la Superilla Barcelona amb tota solemnitat: Saló de Cent amb desenes d’arquitectes i tècnics convidats i més de 3 hores de marató periodístic amb dossiers, powerpoints i declaracions polítiques. No obstant, almenys 3 preguntes clau no han quedat respostes. I s’han colat al dossier dues recreacions virtuals molt menys triomfals, que no estaven aprovades del tot.
El trànsit
La gran pregunta –i la gran crítica– sobre la Superilla és l’impacte en la mobilitat. Els carrers Consell de Cent, Borrell, Rocafort i Girona són artèries important de la ciutat, que creuen el centre de punta a punta. Els cotxes ja no les podran fer servir per desplaçar-se, perquè no tindran continuïtat: cada intersecció obligarà a girar, impossible fer dues illes de cases seguides.
És evident que el trànsit es transvasarà cap als carrers propers, on pujarà el soroll i la pol·lució. Ja ha passat a la prova pilot de Sant Antoni, que ha generat un espai públic innovador al voltant del mercat però ha convertit Viladomat en una autopista urbana. Diversos periodistes han demanat sense èxit al govern municipal xifres i geografia d’aquest efecte col·lateral quan s’estrenin les 4 noves pacificacions el 2023.
Ada Colau insisteix que el precedent de Sant Antoni “ha estat un èxit rotund” i que la superilla simplement “estén aquest model” perquè la reducció de la contaminació “no pot esperar”. L’arquitecte en cap, Xavi Matilla, argumentava que no es generen “carrers de primera i segona, sinó una xarxa d’eixos verds per a ús de tots els veïns”.
La gentrificació verda
L’altre gran silenci polític és l’impacte inflacionista de la superilla en el preu dels pisos, locals i propietats dels eixos pacificats. Seran carrers amb més qualitat de vida, més verds i frescos, el que incrementa indubtablement el seu valor immobiliari. En el cas de Barcelona, on els llogaters són la baula feble del mercat de l’habitatge, podria donar-se un cas clar d’encariment. Nombrosos estudis arreu del món, també a Catalunya, alerten sobre l’anomenada gentrificació verda.
El govern municipal respon que no té competències per evitar una pujada de lloguers i que ja està usant els dos instruments que té, tangencials, per frenar preus. D’una banda, la suspensió preventiva de llicències i pla d’usos per als locals comercials, a fi d’evitar la substitució de les botigues de barri per un monocultiu de negocis turístics i de restauració com va passar fa anys a Enric Granados. D’altra, l’esforç inversor en compra i construcció d’habitatge públic per refredar la inèrcia alcista. La clau real del mercat la tindrà, segons la tinenta Janet Sanz, la Llei catalana de regulació de preus del lloguer.
El manteniment
La superfície destinada a vegetació es dispara als carrers pacificats. Si un d’estàndard hi dedica un 1% d’espai, en un eix verd serà del 12%. Hi haurà escocells XXL i almenys dues places toves a Consell de Cent amb Rocafort i Enric Granados. El manteniment del paviment dur és molt inferior al dels sorrals, jardineres i parcs, motiu pel qual Barcelona es va poblar de places dures als anys 80.
La transició contemporània cap al verd eleva el cost i periodicitat de les tasques de cura, a càrrec dels serveis municipals. També l’ús més intensiu de l’espai públic en carrers peatonals puja el llistó d’exigència. Avui per avui el govern municipal no ha detallat quin sobrecost genera la superilla en la despesa de manteniment a l’Eixample. Es limita a subratllar que l’obra compta amb el vistiplau de tots els departaments tècnics de l’Ajuntament i, per extensió, creu que el canvi serà assumible i viable. El nou contracte de neteja pels propers 10 anys incrementa pressupost, si bé ho fa teòricament per combatre la brutícia i desgast dels carrers que s’han accentuat els últims anys.
Els 2 renders ‘lletjos‘
La presentació de la superilla ha vingut acompanyada d’un festival de renders, com es designen en l’argot urbanístic i polític les recreacions virtuals que mostren com quedarà l’obra. Es tracta sempre de previsions optimistes, en què l’espai públic està immaculat, ple de població diversa i feliç… i sempre hi fa sol.
Al dossier de premsa, però, s’ha colat dos renders de la superilla a la tardor i a l’hivern, amb pluja i gent ben abrigada. Una anotació oblidada sobre la imatge deixa clara la suspicàcia municipal per divulgar aquesta imatge molt menys idíl·lica de l’obra.
