El perfil majoritari de les persones que tiren endavant una família mancada de llar a Barcelona són dones, sovint mares soles i sense cap ingrés perquè no tenen feina, tot i que sovint disposen d’estudis secundaris. El retrat condensa els resultats d’un estudi en què la Universitat de Barcelona ha entrevistat 991 famílies entre 2018 i 2021, que depenen dels serveis socials i d’una dotzena d’entitats solidàries, com Càritas o Amics del Quart Món, ja sigui per aixoplugar-se sota un sostre o per cobrir necessitats bàsiques. Les entitats i l’estudi alerten que la misèria i la desigualtat que s’amaga darrere d’una realitat poc visible ve de llarg i s’ha cronificat amb la crisi esperonada per la pandèmia.
L’informe és una fotografia detallada d’unes famílies que crien 1.664 infants i que s’han vist empeses a compartir pis (és el cas del 34,6%), amuntegar-se en una habitació de relloguer (26,8%), malviure en una barraca o una nau abandonada (9%), refugiar-se en domicilis d’entitats (8%) o en pensions (7,5%). Un 41,4% viuen de relloguer, un 28,4% han signat un contracte d’arrendament i un 18,9% han ocupat per necessitat un habitatge o un solar buit.
El 49% de les famílies sondejades en la investigació de la UB i la Xarxa d’Atenció a Persones Sense Llar estan formades per més d’un adult i per menors a càrrec, però a curta distància queda el nombre de famílies monoparentals. Són un 46% sobre el total i en nou de cada 10 casos és una dona qui ha de fer mans i mànigues sola per sostenir la canalla i, alhora, encarar la inseguretat que suposa no gaudir d’una llar estable i digna.
“Dues mares ens explicaven que, a més de quedar-se sense habitatge, separar-se els va comportar quedar-se sense ingressos, perquè no tenien a qui deixar els seus infants”, explica Adela Boixadós, investigadora del Grup de Recerca i Innovació en Treball Social (GRITS) de la UB. “Tenien la possibilitat d’anar a treballar però havien de pagar una persona que els ajudés amb els fills i filles i no podien fer-ho. Una dona que cuidava una persona gran per menys de tres euros per hora va deixar la feina perquè no li arribava perquè algú cuidés del nadó”, detalla la professora.
Una exclusió endèmica
Boixadós sosté que “la manca de polítiques decidides sobre habitatge social i d’integració laboral fa que l’exclusió residencial sigui endèmica”. “Pot arribar a afectar a més famílies vulnerables del nostre país”, adverteix.
“Des de 2010 vivim una crisi rere crisi que aboca moltes persones a situacions d’exclusió residencial, amb conseqüències significatives en salut, les relacions socials i interfamiliars, l’exercici de la paternitat i el seguiment educatiu dels fills”, analitza Fina Contreras, responsable del programa de sensellar i habitatge de Càritas a Barcelona. A més, alerta que “la situació és cada cop més greu, amb menys recursos, més fragmentats i inadequats, amb allotjaments en recursos temporals que es converteixen en finalistes”.
Un dels problemes que les famílies afronten és el canvi freqüent d’allotjament i la incertesa sobre el temps que s’hi estaran, sigui perquè l’ordre d’expulsió en un assentament pot caure en qualsevol moment, pels imponderables de veure’s forçat a renunciar a la intimitat convivint amb desconeguts o perquè l’administració les fa rondar per diferents hostals. El 47,8% assegura que porta menys d’un any en el lloc que habiten, si bé més de la meitat fa fins a tres anys que van posar-se en mans de serveis socials per no poder costejar-se un habitatge i un 22,7% en fa més de cinc.
El 64% de les persones de famílies aclaparades per viure en condicions d’infrahabitatge a Barcelona són de fora de la Unió Europea. D’elles, el 41,4% no tenen l’estada regualitzada, un factor que engreixa encara més l’espiral de pobresa originada per les dificultats per trobar un treball regularitzat i accedir a un habitatge social. “Són factors que fa molt difícil que puguin sortir-se’n, com també ho són la precarietat laboral extrema, l’atur persistent i els habitatges insegurs i inadequats”, apunta Maria Virgínia Matulič, investigadora de GRITS.
Feina i estudis
La majoria de famílies consultades no cobren res. Li ocorre al 39,6%. El percentatge revela que la majoria de nuclis sí que reben guanys, sigui treballant o per prestacions, però són tan baixos que no els permeten sufragar totes les despeses i, a més, el cost d’un habitatge. El 20,2% recapta menys de 500 euros al mes, el 15,5% percep entre 500 i 900 euros i el 19,8% supera els 900 euros de renda mensual.
En tot cas, el 72% dels adults de les famílies que pateixen sensellarisme no treballen. L’informe desmenteix el clixé que el risc de quedar-se al carrer amenaça només persones immerses en l’economia submergida i sense formació acadèmica. En aquest sentit, el 23,9% dels entrevistats acredita experiència laboral i, a més, una quantitat considerable posseeix estudis secundaris (40,2%) i estudis superiors (11,7%).
“Viure i sobreviure en l’exclusió residencial és extremadament dur. Les 10 famílies que hem entrevistat en profunditat fa tres anys de mitjana que són en aquesta situació, però una en duu vuit”, precisa Boixadós. Alhora, avisa de l’impacte de la manca d’habitatge estable en la salut -s’ha detectat afeccions de salut mental en el 2,8% dels membres dels nuclis de convivència examinats- i també sobre les conseqüències en el desenvolupament i l’aprenentatge dels menors de les famílies afectades.
“La majoria han mostrat dificultats en la vessant educativa, els resulta difícil assistir de forma regular als centres escolars, tenen mancances en l’adquisició de coneixements i repecuteix en els estudis. No tenen cap espai on estudiar ni una habitació ni un lloc on fer els deures. Se senten estigmatitzats per no tenir llar”, indica. Matulič també crida l’atenció sobre el “sensellarisme encobert”, que castiga gent que malviu en “infrahabitatges, habitatges informals i precaris, unes experiències que van més enllà de viure al carrer, que queden amagades i que són situacions de pobresa severa difícils de quantificar”.
