L’oposició a un desnonament es pot veure de moltes maneres. Des de la negativa a acatar una decisió judicial fins a la protecció del dret a l’habitatge. Però també pot tractar-se d’un repte educatiu: en més de la meitat de les ocasions a la llar desallotjada hi viuen menors escolaritzats, segons la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca (PAH). Així, les escoles s’han convertit en testimoni obligat del patiment d’alumnes que cada matí anaven a un edifici on se’ls educa en valors i de sobte un dia no saben com arribar-hi, perquè han perdut la casa, l’entorn i el camí. Algunes escoles han dit prou i demanen que això s’aturi. Una d’elles és el Cavall Bernat, al barri de la Bordeta, a la frontera de Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat.
“Reclamem que es faci efectiu el dret a un habitatge digne i que es posin en marxa les necessàries per a garantir-lo”. Podria ser la demanda de qualsevol moviment per l’habitatge. Aquest cop la petició, però, la fa un centre educatiu públic, que depèn del Consorci d’Educació de Barcelona, l’organisme que gestiona les escoles de la capital i que conformen la Generalitat (60%) i l’Ajuntament de Barcelona (40%).
L’escola sap bé de què parla: “Volem denunciar les situacions de precarietat residencial que pateixen cada vegada més famílies de l’escola”. Una realitat que toca cada cop a més membres d’aquesta comunitat educativa i que continua després de la pèrdua de la llar, quan el reallotjament es fa massa lluny o va canviant constantment. “Totes aquestes situacions d’inestabilitat generen molta angoixa als nuclis familiars”, asseguren. La solució? Ells ho tenen clar: “Un habitatge proper a l’escola i amb unes condicions dignes”. Per això demanen a tothom qui té responsabilitat que es mogui. Aquí hi entren en joc l’Ajuntament, però també la Generalitat, qui té formalment les competències en matèria d’habitatge. I fins i tot el govern espanyol, com a administració pública que gestiona més recursos a tot l’Estat.
“En el que portem de curs hem tingut 3 casos coneguts”, xifra Milena Aguiló, membre de l’Associació de Famílies d’Alumnes (AFA) de l’Escola Cavall Bernat. Tot i això, ella mateixa reconeix que en podrien ser més i que estiguessin silenciats per temor. “És gent que té molta por a alçar la veu, perquè estan a una situació tan precària que no es veuen ni amb dret a denunciar la situació que viuen”, diu.
L’últim cas mediàtic és el de la Fàtima El Mesnani i els seus quatre fills. Després d’11 anys vivint a la mateixa casa, el 4 de febrer els van fer fora del pis per no poder pagar més les quotes de lloguer. Malgrat l’oposició d’activistes en defensa al dret a l’habitatge, de pares i mares de l’escola Cavall Bernat i del mateix centre educatiu, un ampli dispositiu policial va executar el que havia dictaminat un jutge i va tancar per sempre la porta de casa de la Fàtima i els seus fills. L’Ajuntament els va reallotjar, però a Gràcia, lluny del centre escolar. A més, els van ficar dins d’una casa compartida amb 5 famílies més. El seu espai és una habitació on només hi ha lliteres. El lavabo, la cuina i la resta de la casa és d’ús compartit, amb torns i regles.
“Els meus fills estan fatal aquí”
“Els meus fills estan fatal aquí. El més gran diu: no marxes a la teva habitació, sempre estàs amb nosaltres“, explica El Mesnani, que reconeix que els ha enganyat per evitar que coneguin la realitat del que estan vivint. “Els hi he dit que estem en un hotel, perquè el pis ens l’estan arreglant”. No sap quant temps més podrà aguantar aquest engany, perquè ningú de serveis socials de l’Ajuntament li ofereix cap horitzó, malgrat estar inscrita a la mesa d’emergència per obtenir el pis social a què té dret.
N’hi ha que han hagut de marxar fora de la ciutat. “Tenim una família que està venint cada dia de Barberà del Vallès, perquè s’han quedat sense habitació”, assegura Aguiló. En alguns casos són famílies que només poden optar és al relloguer d’habitacions, bé perquè no tenen prou ingressos, bé perquè no disposen de la situació administrativa regularitzada i a ulls de la justícia no tenen dret a estar al país, malgrat que el menor en qüestió estigui escolaritzat.
Davant de tot això s’ha format un autèntic equip de cures. Des de l’AFA expliquen que s’han ofert a allotjar de forma temporal aquesta família i han organitzat una campanya per buscar propietaris de pisos que els lloguin un sostre. També han donat suport amb el més essencial, com donar menjar les criatures per intentar fer més suportable aquesta situació a la família. La Fàtima està més que agraïda a la comunitat escolar: “És genial, la sento com la meva família, rebo molt suport de les famílies del col·le, no m’han deixat sola”, respon.
Tot i la distància i la logística complicada, cap dels infants de la Fàtima ha deixat de fer les extraescolars al barri. “Amb les activitats dels nens de vegades no arribo a casa fins a les 21 hores de la nit”, reconeix. L’alternativa, aïllar-los del que els agrada i de les seves amistats, considera que seria pitjor. A més, on viuen ara, a Gràcia, no s’hi acaben de trobar a gust. “La zona és molt cara i no hi ha parcs per als nens”, lamenta.
“La nostra escola és petita i de barri”, explica Aguiló. Tot i això, el Cavall Bernat se’l senten seu, com a part de la seva identitat. “Estem superorgulloses de la nostra escola i la defensarem a mort”, assegura.
