Els xisclets (sriiirr) del falciot negre (Apus apus) ens indiquen l’arribada del bon temps, de la primavera. Són uns xiscles aguts i breus, se senten pels carrers de Barcelona a primera i última hora del dia.
Se senten aproximadament des del mes d’abril fins al setembre, moment a partir del qual emprendran el camí cap al sud d’Àfrica a passar l’hivern. Tot i això, existeixen referències d’aquests ocells en plena època hivernal en diferents indrets de Catalunya, en el cas de Barcelona, al parc de Guinardó i al parc Güell.
Els falciots sempre els veurem en vol, mai parats, mai posats damunt d’un cable o arbre com sí que fan les orenetes, ni a terra. És un ocell completament aerodinàmic, adaptat a passar la vida en vol: cacen, dormen i copulen a l’aire. Només s’aturen durant l’època de reproducció.
Els falciots no baixen mai a terra perquè té les ales i les potes curtes i no podrien tornar a enlairar-se
La nomenclatura familiar, apodidae, fa al·lusió a la seva singularitat morfològica: quasi sense potes (molt curtes), si s’aturés a terra no podria arrencar el vol, perquè la llargària de les ales li impedeix prendre volada. Per això viu en penya-segats o a les cornises de les construccions: per volar, simplement es deixen anar a l’espai. El nínxol ecològic a l’espai aeri no li disputa cap altre ocell. Assoleix velocitats properes als 200 quilometres hora. Cap depredador pot abastar-lo, ja que la quantitat d’energia per caçar-lo seria superior a l’energia capturada, la que li proporcionaria el falciot.
És un ocell de mida corporal petita: 17-18,5 centímetres de longitud, amb 40-44 cm d’envergadura alar excepcional i 36-50 grams de pes. Les ales són en forma de falç (d’aquí li ve el nom), la cua és curta en forma de forquilla, la boca és ampla i el bec petit. Les potes són curtes però té unes urpes grosses per agafar-se a les parets. La silueta és fosca, el plomatge de color marró fosc, sense taques clares a excepció de la cua o gola, encara que al vol no s’aprecia prou.
Il·lustració de Judit Piella
Els juvenils tenen el color de fons més negre, el front més pàl·lid, la taca de la gola més blanca i les plomes damunt de les ales (cobertores alars) amb vores blanques. Quan vola, ho alterna amb aletejos molt ràpids (les ales semblen batre alternativament) i després amb un llarg planatge, immòbil contra el vent. Cal no confondre’l amb el falciot pàl·lid (Apus pallidus), espècie similar i que de vegades es barreja, però el falciot negre té una coloració més fosca i les ales són més punxegudes.
El ballester (Apus melba) que també es pot observar durant l’hiven, és un ocell similar al falciot però una mica més gran: és fosc amb el ventre clar, aquesta és una distinció que es pot observar en vol. És menys abundant que el falciot, però també nia a Barcelona, i se’l pot veure enmig dels estols dels falciots, com les orenetes. Els crits són diferents, perllongats i menys estridents (trrrriirrr). És més freqüent trobar-lo als penya-segats de muntanyes, per exemple al de Montjuïc.
El falciot sovint també vola vora l’oreneta cuablanca (Delichon urbicum), de la qual es distingeix perquè les parts inferiors són fosques, només té la gorja o gola pàl·lida, de mida una mica més gran i el vol és diferent. Les orenetes tenen un vol més retallat i realitzen petits planatges entre sèries d’aleteig.
El falciot caça, dorm i copula a l’aire
S’alimenta estrictament d’insectes (aeroplàncton), els caça amb la boca constantment oberta en vol. Durant el dia no es veuen perquè volen a més alçada per caçar, i durant el capvespre volen més baixos aprofitant l’última hora de llum, vora als edificis on tenen els nius.
Es poden observar fàcilment pels crits estridents, aguts, monòtons i amb molt de ressò, i perquè volen ràpidament fent acrobàcies. A la nit poden arribar a pujar uns 2 km d’alçada i dormen planejant.
No baixen mai a terra perquè té les ales i les potes curtes i no podrien tornar a enlairar-se, encara que de vegades en podem trobar algun a terra, fruit d’haver topat amb algun obstacle. També poden ser exemplars joves, particularment, l’anomenat caganiu, el poll volander mes temerari, que fa la primera temptativa de vol, salta del niu, encara precoçment, i fracassa en l’intent: els seus germans no el seguiran. En aquest cas, cal deixar-lo en un punt molt alt i que sigui ell mateix que emprengui el vol, o trucar als agents rurals. No s’ha de llençar perquè emprengui el vol. De fet, millor no manipular-los, perquè, encara que sigui excepcionalment, poden tenir àcars al plomatge, i a vegades poden ser portadors d’algun agent microbià problemàtic per als humans.
Cria a la ciutats i als pobles, a les esquerdes de parets dels edificis, sota les teules i cornises. De vegades aprofita els nius de pardals, en llocs que utilitza any rere any. S’aparella de per vida la mateixa parella, i pot reutilitzar el mateix indret de nidificació durant més de 15 anys. La femella fa una posta que consta de 2-3 ous, de color blanc. La incubació dura entre 18-25 dies. Els polls són alimentats fins als 35-50 dies, moment en què ja començaran a volar i no tornaran més al niu.
El fet que a les noves construccions no es deixin forats on els falciots puguin nidificar, ha comportat que a Europa la seva població estigui en regressió. Aquest problema es pot compensar amb la instal·lació de caixes niu.
