Cap de la UCI de Sant Pau: “Ser un misantrop és la millor manera de protegir-te de la Covid-19”

Entrevista al doctor Jordi Mancebo, director de Medicina Intensiva de l'Hospital Sant Pau

El rebrot estival de coronavirus no afluixa a Barcelona i les vacances de proximitat l’han escampat per tot el país. Una de les xifres més eloqüents són els ingressos a cures intensives: els hospitals alerten que tornen a rebre cada dia pacients greus. Fa un mes, el 24 d’agost, hi havia 71 ingressos en aquestes unitats especials; mentre que aquest diumenge 23 d’agost n’eren 134, quasi el doble. El cap de Medicina Intensiva de l’Hospital Sant Pau, el doctor Jordi Mancebo, ho té molt clar: si no socialitzéssim gens ni mica, la seva UCI estaria buida de malalts de Covid-19. Reconeix que convertir-nos en misantrops solitaris causaria “danys col·laterals”, però alerta que els bons hàbits individuals s’han relaxat massa aquest estiu.

El rebrot ha fet canviar el perfil de pacients que entra a les UCI?

La diferència principal és la quantitat: tenim molts menys malalts que durant el pic pandèmic de març, abril i maig, però les característiques dels pacients són essencialment les mateixes. L’edat mitjana dels que hi han ingressat a partir de juliol és d’uns 60 anys, pràcticament calcada a la d’abans. De joves de 20 o 30 anys en tenim i n’hem tingut, però pocs. De 40 una mica més. 

L’UCI va arribar a quedar buida entre el pic i el rebrot? 

Ens vam quedar sense cap ingressat per Covid-19 durant una mica més d’un mes. Vam donar d’alta a l’última ingressada de la primera onada a mitjans de juny. A mitjans de juliol vam tornar a rebre casos i des d’aleshores n’hem tingut uns 25, gairebé un nou ingrés cada dia. De mitjana entre 4 i 8 malalts amb Covid-19 al nostre servei d’UCI.

Els covids han deixat de ser majoria a la UCI?

Sí. Durant el pic quasi el 90% dels ingressats a la UCI eren covids, ara ho són el 25%. Ara hi ha sobretot malalts amb altres patologies. En total tenim operatius 20 llits en aquests moments, perquè una unitat està tancada per a vacances. Tot i així ara els metges tenim molt més de temps per estar amb el malalt. Durant el pic hi havia una quantitat tan increïble de malalts que no donaves a l’abast, havies de fer les coses de pressa i la precipitació mai és bona consellera.

La necessitat de respiració assistida segueix sent la porta d’entrada a la UCI.

Ingressen per les mateixes raons: perquè s’ofeguen. Si la mascareta no és suficient per fer remuntar el nivell d’oxigen a la sang, necessiten ventilació artificial: se’ls ha d’adormir, posar un tub a la tràquea i connectar-los a una màquina que els ajudi a respirar. En aquest sentit, el coronavirus es comporta de forma similar a qualsevol altra insuficiència respiratòria aguda greus. I els pacients es moren o es curen igual que qualsevol altre malalt d’insuficiència respiratòria aguda greu que arriba a la UCI. La Covid-19 encara no té un tractament específic i fins que no tinguem vacuna no ens en sortirem del tot.

La recuperació més lenta dels malalts de coronavirus és un mite?

Els malalts greus que estan a Intensius i han estat dies amb ventilació artificial, quan surten de la UCI tenen una corba de recuperació molt lenta. No només els covids! Algú ho vol presentar com una novetat però els intensivistes ho sabem de fa molts anys. Fins que no tornen a estar com abans d’entrar a l’UCI poden passar molts mesos. I de fet hi ha malalts que al cap d’un any no estan recuperats del tot. Ho sabrem millor quan tinguem perspectiva temporal: els malalts més ‘antics’ de Covid-19 van sortir de l’hospital fa només uns mesos. Però pel que estem veient, res fa pensar que la recuperació sigui molt diferent. Tampoc m’estranya que hi hagi malalts lleus amb cursos clínics tòrpids, és a dir, casos complicats que no acaben de millorar. Passa amb un cert nombre de malalties i en particular amb les víriques.

Han detectat altres factors sociològics, a part de l’edat, que empenyin a entrar a la UCI? 

Sí que hem detectat diferències importants de gènere. Hi ha equilibri en la mortalitat: un cop contagiats, homes i dones es moren per igual. Però la malaltia és molt més freqüent en homes: hi ha al voltant de dos terceres parts d’homes i un terç de dones hospitalitzats. A la UCI és sistemàtica aquesta distribució. A més, els que ingressen tenen tendència a tenir sobrepès. 

Hi ha una relació entre obesitat i casos greus de Covid-19?

No voldria dir-ho així. Diguem que sovint els malalts que ingressen a la UCI tenen sobrepès. No vol dir necessàriament que el sobrepès afavoreixi contagiar-se, però detectem que n’hi ha més. No es moren més, però. L’obesitat s’associa a més problemes de salut, però hi ha molt de mite sobre els malalts amb sobrepès a les UCI. N’ingressen més, però no es moren més.

Cap de les UCI de Sant Pau, Jordi Mancebo / Hospital Sant Pau
Cap de les UCI de Sant Pau, Jordi Mancebo / Hospital Sant Pau

L’arribada del rebrot ja a l’estiu i no la tardor és més culpa de la irresponsabilitat ciutadana o d’una mala previsió?

És molt difícil predir un rebrot, però sobretot depèn de les mesures individuals que pren la gent. És obvi que des que es va aixecar el confinament la gent ha anat amunt i avall i hi ha molta més detecció d’infectats. El virus viatja amb nosaltres: si anem i amunt i avall transportem el virus. Qui el té, el deixa anar quan enraona, quan esternuda… quan té contacte social. Per això és extremadament important el distanciament social, tot i que sigui complicat culturalment al sud d’Europa. Ja ho sabem, què va bé per evitar la propagació el virus! A principis de maig la transmissió estava aturada perquè la gent no anava als restaurants, ni a la platja, ni al metro…

És partidari d’aplicar restriccions més severes, doncs?

No sóc especialista en Salut Pública i per tant no puc expressar la meva opinió personal. Comprenc que és molt complicat des del punt de vista polític, perquè pots causar danys col·laterals. L’únic que solucionarà la pandèmia és la vacuna.

Aleshores, havent-se descartat un altre confinament total, hem d’assumir que el risc de rebrot seguirà alt durant mesos i mesos…

La gent ha de reflexionar. Jo faig la meva vida intentant protegir-me! Ser un misantrop és la millor manera de protegir-te de la Covid-19. Però té efectes col·laterals, és clar. Des del punt de vista científico-tècnic està clar què s’ha de fer, però és un debat que s’escapa de l’àmbit mèdic. Si talles totes les carreteres perquè no vols que hi hagi cap accident, potser tindràs problemes per menjar perquè no t’arribaran els subministraments! Està mal resolt. La prova és que hi ha infecció activa a Espanya però també a França, Itàlia, Alemanya, Estats Units, Canadà… Arreu del món, amb major o menor intensitat. Els països que han estat més estrictes i socialment toleren millor la distància social, tenen menys problemes. El distanciament no vol dir seure a un metre en un bar, vol dir quedar-te a casa i fer una vida solitària!

L’estratègia de fomentar les vacances de proximitat han estès el rebrot metropolità per tot Catalunya?

Encara que l’administració insisteixi en la mascareta, la distància i el rentat de mans, pel que es veu la gent no ho fa com hauria de fer-ho. Si ho fes bé del tot, no hi hauria tants rebrots. Han viscut una època molt difícil i quan tenen l’oportunitat, surten de vacances. Són menys conscients que la malaltia encara està aquí i que aquest estiu havia de ser diferent dels altres.

Moltes empreses preveuen tornar a les oficines aquest setembre, després de mesos de teletreball. Els llocs de feina són espais amb més perill de transmissió o al contrari, més controlables que el període estival?

No ho sé. Intuïtivament un pensa que en els moments de lleure els hàbits de la gent són diferents a quan estan sota una disciplina de treball. La gent fa vacances justament per canviar d’hàbits i per donar prioritat a coses que durant els períodes de feina no pot fer tant. Si a la feina es manté la distància i la cortesia de tapar-se quan un tus o esternuda, és possible que els nous casos baixin mica en mica. Però potser a totes les feines no hi ha espai suficient per mantenir una distància de seguretat raonable.

El retorn a l’escola també preocupa moltíssim a les famílies i aquest mateix dilluns el Govern ha anunciat una reducció de les ràtios per classe.

El més important és que els nens es reincorporin a l’escola. I si s’han de protegir, doncs que es protegeixin. A nivell individual, no veig que hagi de ser un gran problema per la immensa majoria haver de posar-se la mascareta. Una cosa és que els nens siguin transmissors i una altra que desenvolupin la malaltia: no és un virus que afecti molt als nens. Però sabem que hi ha molts asimptomàtics a qualsevol franja d’edat i això és un problema crucial.

Els joves són realment el principal focus de contagis o són la diana fàcil de les crítiques?

Jo no els demonitzaria. No veig que la gent jove sigui més llesta o més beneita que la gent més gran! Cal posar l’èmfasi en que tothom es protegeixi a sí mateix i a la gent del seu entorn. Amb els PCR massius estem veient que hi ha entre un 3 i un 5% d’asimptomàtics. Són pocs casos, però potencialment poden infectar a molta gent. Els cribratges també deixen clar que la majoria de gent no ha estat infectada i per tant està en risc de passar la malaltia. Els que ja l’han passada, no sabem si la immunitat els durarà 6 mesos, un any o de per vida. Hi ha alguns casos de persones que ja s’han reinfectat, però són excepcionals. 

Més informació

Nou comentari