Álea iacta est. La sort ha estat donada. Barcelona s’encamina a les votacions més decisives i incertes. Vetos creuats que empenyen a aritmètiques complexes, enquestes que només assenyalen una lluita aferrissada entre diversos candidats, però que no donen cap pista totalment segura sobre la foto finish del 28-M, i nervis, molts nervis, a les seus dels partits, que s’hi juguen molt més que algunes cadires al consistori o la vara d’alcalde de la capital de Catalunya. Estan també en joc lideratges i estratègies a les portes d’un nou cicle electoral a Catalunya i a l’Estat que converteixen aquests comicis a Barcelona en una ona expansiva. I dins de l’independentisme, el 28-M arreu del país, però especialment a la capital, confirmarà o reordenarà les hegemonies internes entre ERC i Junts després del trencament de la coalició de Govern tot just fa uns mesos. Un còctel al qual se suma el vot ocult d’alguns partits, els indecisos i la participació.
La foto finish decidirà el futur polític dels candidats
En tot cas, s’arriba a les eleccions amb un precedent important: la força més votada no necessàriament governa. El 2019, ERC va guanyar en vots les eleccions, però va empatar en regidors amb Barcelona en Comú. Un empat que Colau va convertir en alcaldia amb el PSC com a soci, i l’aval de la dreta de Manuel Valls de Barcelona pel Canvi-Cs. Ara, quatre anys després, hi ha més vetos creuats que mai i més necessitat que mai de guanyar per part d’alguns candidats, que han convertit aquests comicis en un plebiscit personal i de partit. És per això que aquesta foto finish de diumenge marcarà carreres polítiques.
Començant per Ada Colau, que es presenta per tercera vegada fent una excepció als estatuts del seu partit i afrontant un plebiscit múltiple. La resta de partits han plantejat el 28M con un Colau sí, Colau, no, se sotmet a votació la Barcelona de les superilles i també qui ha guanyat el torcebraç al govern municipal, si els comuns o el PSC. Si Colau no és alcaldessa i no entra al govern, el partit assegura que s’asseurà a l’oposició durant tot el mandat. Però Colau també serà un termòmetre per a l’experiment de Sumar de Yolanda Díaz a Madrid. Arribar a les espanyoles amb l’alcaldia de Barcelona -Colau és, en realitat, el gran actiu d’aquesta nova marca- seria clau, a banda, és clar, que la supervivència dels Comuns com a estructura de partit a Catalunya -també econòmicament- depèn de tenir el poder institucional a Barcelona, perquè és segur que no tindrà cap altra alcaldia important a tot el país. En tot cas, qui diu que Ada Colau no podria ser temptada amb un ministeri espanyol si Yolanda Díaz acabés sent una crossa del PSOE en un hipotètic nou govern espanyol i que això fes que deixés Barcelona?
També se la juga Jaume Collboni. El candidat del PSC té moltes enquestes de cara, però aquest és el tercer cop que es presenta a les eleccions i fins ara no ha superat la seva sòcia. Una tercera derrota l’obligaria a repensar el seu futur polític a Barcelona, encara que asseguri que si no és alcalde es convertirà en el cap de l’oposició i no marxarà a casa. Ara bé, en un partit com el PSC i el PSOE -Collboni ha tingut en campanya fins a 10 ministres i el president espanyol- és una gran agència de col·locació. Ara mateix, la carta més fàcil de Collboni per ser alcalde és guanyar les eleccions i aconseguir el vot de Xavier Trias, i si cal, del PP. Però Trias ha deixat clar que no farà de Valls per fer fora Colau -tampoc Maragall- si és ella qui guanya les eleccions. Per tant, si Collboni és segon i Trias compleix, no seria alcalde. Qui sap, però, si es podria repetir un bipartit. Un tripartit, en canvi, tindria la porta tancada si ERC compleix amb la seva promesa de no compartir govern amb el PSC. Tenir Barcelona seria per al PSC una molt bona prèvia de cara al nou cicle electoral a Catalunya i Espanya.
Xavier Trias ja ha deixat clar que no es quedarà “escalfant la cadira” si no és alcalde. Per tant, la mateixa nit del 28M sabrem si s’acaba la segona vida política de l’exbatlle o si tot just comença. El candidat de Trias per Barcelona -sota el paraigua de Junts- està de tornada d’egos personals i estructures de partit, una circumstància que li permet afrontar aquest 28M amb més serenor que els altres candidats. Tot i que inicialment ‘l’efecte Trias’ l’havia situat al capdavant de les enquestes, a mesura que han passat els dies ha reculat una mica, però manté opcions. En tot cas, el candidat només s’asseurà al ple en condició d’alcalde. O tot o res. I el resultat que faci Trias a Barcelona serà ràpidament llegit en clau interna de Junts per Catalunya. Una victòria legitimaria el pragmatisme d’un sector, mentre que una derrota donaria ales al sector unilateralista de Laura Borràs.
Ernest Maragall pot presumir d’haver estat l’únic candidat que ha derrotat Ada Colau a les urnes. Va guanyar el 2019, però ara les enquestes no el situen al capdavant. Maragall, però, no té intenció de plegar en cap cas. En tot cas, els republicans poden ser una peça clau, si no imprescindible, en la governabilitat de la ciutat, especialment si guanya Ada Colau. Per als republicans, entrar al govern municipal és clau per mantenir opcions en un futur de tenir la vara d’alcalde. La irrupció de Xavier Trias va trasbalsar parcialment l’estratègia d’ERC a la ciutat -Junts estava debilitada i sense un candidat clar-, i a poc a poc les enquestes els han anat distanciant de la victòria. Ara bé, els republicans tenen la carta de la gestió del govern de Pere Aragonès per atraure vots de la Via Àmplia, i de fet, el president ha tingut una presència molt notable a la campanya d’Ernest Maragall. Calàbria també és conscient que Barcelona serà un test per validar o censurar en part l’estratègia de la Generalitat i d’ERC en el conflicte polític amb l’Estat. De fet, ERC, a diferència de Trias, ha fet referències constants a l’1-O i a la voluntat de celebrar un nou referèndum, remarcant alhora l’amenaça “conservadora” d’un hipotètic pacte entre el PSC i Junts. Dues cartes que poden decantar un gruix d’indecisos i que poden fer també que Maragall rebi vot útil de l’esquerra.
En qualsevol cas, i al marge del futur personal d’alguns candidats, el 28M es vota a tot el país. 947 municipis amb dinàmiques molt diferents, però que al final, es veuran empesos amb major o menor intensitat per l’ona expansiva de la capital. Hi haurà pactes que es faran o es desfaran, vetos imposats per les direccions dels partits i canvis de cromos, aliances lliures també. I sobretot, un recompte de forces dels partits en el seu conjunt que tindrà una lectura que desbordarà les fronteres municipals.
2 
